viernes, 28 de diciembre de 2007

Desisteixo

Tots aquests dies han acabat amb la meva paciència, tot pleglat sembla que res pugui esdevenir el que és, per això em rendeixo i plego, desisteixo d'anar a Xiapes. Masses problemes...
(...)
Tot Sants.
Queden onze dies.

Avui he estat sopant a casa d'en Juli i la Mònica. No els tornarè a veure fins d'aqui sis mesos, i entren les pors, amics que et donen consells, que t'han acompanyant durant un troç de vida, tot just quan compleixes trenta anys...reflexions en veu alta.
Tenen una casa meravellosa, explèndida, on s'aprecia el bon gust del diseny, amb llum, blanca, ample, com deia, explendia, meravellosa...dona gust de dir adeu en aquest context.

lunes, 24 de diciembre de 2007

Otra Navidad

A los que están lejos de su hogar,
A los que lo han perdido todo y
no les ha tocado nada.
A los que tienen la familia cerca,
pero viven lejos, en otros mundos
que no son los nuestros.
A los que ven el mundo
como una esfera tan pequeña,
azul y verde, marrón y naranja,
que se sienten ninguneados.
A los olvidados...
A los niños, a los niños olvidados,
que compramos con cajas de carton embolicado.
A los viejos, que después de años
se sienten como trastos.

A todos mi granito de esperanza.

domingo, 23 de diciembre de 2007

Barça-Madrid

El clàssic. Ni una final, ni una Lliga, cap Copa per aixecar, però és el partit de l'any l'esdeveniment esportiu més important, segurament la que aplega més gent davant d'un televisor. Es juga molt més que un partit, es juga l'honor de dos clubs, de dos sectors de població diferents emocionalment. Estàn oposats per uns moments, encara que siguin germans, cosins, o companys de feina, per uns moments, un és blau-grana i l'altre blanc, un culé i l'altre merengue. Són rivals dins del camp.
És el que té l'esport, que fa que les guerres es disolguin en una pilota de futbol, que l'enfrontament físic sigui regit per unes normes, i que tots gaudim d'un gol.
Avui amb els amics al Quijote, abans del partit.
Queden 17 dies.

viernes, 21 de diciembre de 2007

Política i ciutadania

Ahir vaig anar a la presentació de l'Agenda Llatinoamericana. Fa uns quants amb Akyt'entxangü vam fer un petit espectacle per aquesta presentació, l'espectacle no el van acabar d'entendre, pel que em va semblar notar. Des de llavors no hi he tornat, però ahir em va fer gràcia anar-hi, ja que marxo cap allà em va semblar que tenia que assistir-hi per copçar, almenys, com s'explica aquella realitat.
L'acte, el presentava en Jordi Bayarri, el meu jefe. Vaig arribar tard i només vaig poder veure el final, quan començava a parlar el convidat, en Jaume Soler, ex-alcalde d'Arbúcies, un activista de la causa llatinoamericana, e impulsor dels agermanaments entre pobles d'Amèrica Llatina i pobles catalans, una altra manera d'entendre l'agermanent, més solidaria i menys comercial.
El títol de la conferencia, xerrada, col·loqui, tertúlia, presentació, diu-li com volgueu, era La política s'ha mort,... visca la política. Em va semblar un tema prou suggestiu, suggerent. Esperava que el conferenciant parles del seu punt de vista, de la seva experiència, dels seus viatges i trobades amb tots els moviments alternatius a l'altra banda de l'Atlàntic, però no, és va a limitar a llegir, i comentar, des del meu punt de vista, d'una manera, poc agraciada, com molt improvitzada, els diferents textos que surten a l'Agenda. Pobre, en poques paraules, per una espectativa superior.
Però un cop allà i acompanyat d'en Vili, i la Neus, escoltem i pensem. S'estava calentet. La xerrera va durar com tres quarts d'hora, prou soportable. Va haver un parell d'apunts prou interessants com per comentar. Un dels pensadors diu que Amèrica Llatina necessita més liders carismàtics, estil Chavez, l'Hugo. Això va provocar que en Vili, donès la seva pesima opinió sobre aquest personatge, però també que li semblava correcte el que li havia passat en les últimes eleccions , i que acceptès la seva derrota.
Pel que sembla, l'ex-alcalde, sí que ha estat rodejat de lo bo i millor de llatinoamerica, i explicava que l'Hugo Chavez, es tan sols la imatge, de tot un equip de treball, que gestiona una màquina, que està transformant les voluntats de molta gent descontenta. Però està clar això no l'exculpa de certs modes i maneres, segurament, que nosaltres tampoc acabarem mai d'entendre, si amb prou feines entenem el que passa aquí, i això sí és el que em preocupava a mí, i li vaig preguntar, que està molt bé el que està passant a Llatinonamèrica, però i el que passa aquí?. Com poder nosaltres vehicular, aquesta mort de la Política i aquesta nova Resurrecció.
Ningú va saber respondre, i això que de les deu persones que hi erem, un terç eren regidors. Em vaig preguntar, llavors, com és que cada cop hi ha més Plataformes, més moviments ciutadans que volen un canvi, i els partits polítics tradicionals, no saben canalitzar aquestes ganes d'un canvi de la ciutadania, de la gent que s'implica, que se l'escolta, però a l'hora de la veritat res de res.
Això m'ha fet pensar en que els partits polítics no ens veuen com a ciutadans, sinó com a consumidors del seu vot, perquè en el fons tenim més força com a consumidors, que no com a ciutadans, sinò mireu el boicot a la llet Pascual, o el cava Català.
Finalment vam anar a sopar al Menja Bé, bon pa i bon vi, i bon preu. Va ser una tertulia interessant amb en Vili i la Neus, d'aquelles profundes, filosòfiques, rares, però gratificants.
Queden 18 dies.
Quijote, Malgrat.

martes, 18 de diciembre de 2007

Última partida

Avui he jugat la última partida de risc a casa d'uns amics de Malgrat, la Marta i en Sergi, és tard, son les 2:30, estic al Quijote, com sempre, gairebé durant aquest darrer any.
Plantejar-s'ho així és una possibilitat, o compendre aquests son capricis del destí, és una altre possibilitat, comprensible des d'un punt de vista, en el que ningú surt beneficiat, si no res més que el meu propi ego, satisfet, en aquest petits detalls, de constància malaltissa en certs moments, fosc, o despuntant certa part de foscor, però que recobreix una lluminor.
Finalment, aquest no serà l'últim post, ni aquesta la última partida risc a casa d'uns amics de Malgrat, en Sergi i la Marta.
Queden vint-i-3 dies.
Quijote, Malgrat.

jueves, 13 de diciembre de 2007

Preparacions del viatge I

Queden vint-i-sis dies i continua la preparació del meu viatge cap les Ameriques, avui tocava el torn de passar per Barcelona.
He arribat a la ciutat per Plaça Catalunya, quan començava a enfosquir. He tingut una posta de Sol meravellosa des del tren, fantàstica, rogent, blava, neta...formidable. He arribat a la ciutat i amb pas ferm i decidit he baixat les Rambles, fins el carrer Hospital, he passat per davant del Romea, sempre em recordarà les pràctiques amb la Torna, allà es va estrenar. He travessat la Rambla del Raval i a uns vint-i-cinc metres he canviat al carrer de la Cera, on hi ha el Lokal, la seu del Col·lectiu de Soport al Moviment Zapatista de Chiapas, o alguna cosa així. Un local curiòs, dels que es diuen casals de moviments alternatius a la globalització, vaja un espai on comulguen totes les religions de l'antiglobalització. Allà havia quedat amb l'Iñaki, el president de l'Assamblea de Suport al Moviment Zapatista de Lliberació per Chiapas, encara que pugui fer broma, comulgo amb molts dels plantajaments que s'expressen dins d'aquests moviments, una altra manera d'entendre el mon es possible.
L'
Iñaki és un pallo ben curiòs, hem estat parlant com dues hores, he arribat al local que serien les sis i he sortit vora les vuit, la majoria de l'estona explicant-me coses de Xiapes, quina era la situació actual, quina es la funció dels observadors, com era Tuxtla, la gent, les tradicions, el movintent Zapista, l'exercit, els paramilitars, la Selva, els Lacandons, els indis, la terra, el menjar, els diners, la gent, tot explicat des de l'experiència de qui hi ha viatjat unes quantes, moltes vegades, el ritme de veu, la seva parsimonia, el tarannà de fumador gairebé empedernit, com un professor d'universitat enrollat, que es desviu per allò que fa.
Finalment, hem quedat que abans de marxar em tornes a passar pel Lokal, i que parlès amb una gent de Pineda, suposo que els de l'Ekipa, que porten també molts anys en aquest rollo i ells em podrien fer una carta per poder accedir a les comunitats zapatistes de Xiapes a poder fer de campista internacional, el que jo li dic fer d'observador, i pel que m'ha explicat l'Iñaki, i la conclussió que jo estrec es que és com estar de campament d'estiu en mig d'un camping a la Selva però envoltat de militars que et volen fer la guitza.
Paquito. Quijote, Malgrat.

miércoles, 12 de diciembre de 2007

27

El compte enrere diu, avui 27.
Estic content desprès d'un dia com el d'ahir, encara son més les ganes de marxar, de perdre de vista per un temps tot aquest merder d'any. No em possarè a divagar sobre els meus problemes personals, però si que m'agradaria fer reflexionar sobre els familiars que tenen al seu càrrec persones amb problemes mentals, pendre distancia es difícil en aquests casos i la majoria de gent que conec que treballa amb ells, treballen un dia vint-i-quatre hores i cap a casa, els que convivim amb ells ens es dur per moments. Els metges, almenys els que jo conec, també funcionen de la mateixa manera, prenguis aquesta pastilla, però és que aquesta té aquest síntoma, doncs desprès prenguis aquesta, però...doncs la vermella, ja, sí, però, la groga...la blava, taronja...al final de comptes vas al metge i sembla que t'estigui cantant aquella cançò de'n Ximo Bayo, "verdes, rojas y amarillas, a mi me gustan las pastillas, cuatro ruedas tiene mi coche, cuatro pastillas me meto esta noche"...Segurament no tots els metges son iguals, però n'hi ha molt pocs que recomanin terapies alternatives, i segons en quins casos poder es pitjor el remei que l'enfermetat, com diu un dels malats mentals que surten al documental Mones com la Becky, un film que hauria de ser obligat veure, per entendre la situació d'aquests malalts, que en molts casos ja no saben ni quina enfermetat tenen.
Bé, queden 27 dies, ja tinc data per vacunar-me, i cita amb els del Col·lectiu Zapatista de BCN.
Apa nois, que vagi bé, i noies.
Paco, Pilona, Malgrat

lunes, 10 de diciembre de 2007

vint-i-nou

Avui en queden vint-i-nou, queda menys, i això és nota, comencen els preparatius, pensar en vacunes, revisions del metge, seguros, confirmar vols, dies, dates, hotels?. Per què ens veurem sempre preparant el nostre futur?...Poder la por a allò desconegut, però que en definitiva és el que més ens atrau, alhora?
Ahir demano disculpes, per les garrafals faltes d'ortografia que vaig escriure, no era pas la meva intenció, aquest és un tema en el que si voleu, m'haureu de fer la vista gorda. Però les d'ahir no tenen perdò, dias, o , treinta... En un principi volia escriure'l en castellà, finalment va sortir en català barrejat...tampoc eren tantes però vaja, haureu de disculpar-me, pels que em coneixeu, i pels que no.
Paco,Quijote, Malgrat

domingo, 9 de diciembre de 2007

Quedan trenta dias

Queden trenta dias per marxar, per començar aquesta experiència americana. Estic il·lusionat pel que de nou té tot aquest viatge, un nou continent, nova gent, nous reptes, noves fronteres, en fi noves il·lusions. Però alhora estic preocupat, o amoinat, trist en definitiva per tot el que deixo, de moment aquí, familia, amics, antics projectes, ilusions encara no realitzades...
Començo avui aquest diari de centreamèrica, amb la idea de continuar la meva tradició de diari personal, però ara amb un nou plantejament, deixar la porta oberta a la lectura de les reflexions, noticies, contes, escrits, poesies, o tot allò que dibuixava en llibretes de paper, ara informatitzades.
També vull que sigui un punt de contacte amb tots vosaltres, aquests amics, familiars, antics projectes i il·luisions encara no realitzades...i que conegueu de primera ma aquest viatge, aquest nou continent, aquesta nova gent i nous reptes que m'esperen. I farciu, també, amb les vostres comentaris
Queden trenta dies això només acava de començar.
Paco