Barcelona-Madrid

Ja era hora, a la fi, avui tinc temps d'escriure en el blog. Des de que vaig arribar no he pogut dedicar-m'hi bé i no volia fer qualsevol cosa, ara tinc temps per poder esplaiar-me.

-----------------------------------------------------------------------------

Dimarts, dia 8 vaig sortir de casa dels pares ben d'hora, amb un somriure amarg, o un plor dolç, despedir-se dels pares mai hagués pensat que em causes tan de dolor, vaig plorar com mai ho havia fet, tant el meu pare com jo sabiem que no ens tocariem en molts mesos, que potser ens veuriem per webcam o parlariem per teléfon, però que no ens tocariem, i aixó suposo que per a un pare es dur, veure com el seu fill marxa a un lloc desconegut, amb gent desconeguda, a fer una cosa que no acava d'entendre, és la por que tant ens atrau però que alhora tant ens paralitza.
A baix m'esperava en Sanju i en Vili, el meu germà també ens acompanyava, i amb en Romeo i en Carlitos haviem quedat a la plaça de l'esglesia, eren les 8 del matí, i passavem pel carrer del Carme just quan comença el tràfec de gent, mirava des de darrera del cotxe d'en Vili, per la finestra, un dia gris, fred, de resaca de Nadal, deia adeu amb les llàgrimes, un adèu, fins aviat, cuidat, espero tornar-te a veure't tan galdòs com sempre, menys aburrit que mai.
Recolliem en Romeo i esperavem que arribès en Carlitos. Començava a fer-se tard, no el podiem esperar. Vam marxar en dos cotxes, el de la mare de'n Sanju, i el Suzuki dels pares d'en Vili. No podia treure'm en cap moment la cara i la veu del meu pare plorant, aquella imatge era més forta que qualsevol alegria que em vingués, i encara es avui que em tremola el cos quan em ve al cap. Estava trist, ho reconec, però es així, no em faria enrere, per res en aquest mon ho podia fer, però si que dins el meu cor un trosset es queda amb ell i amb la meua mare i el meu germà, però sobretot amb ell.
Enfilavem la carretera cap a BCN. Les típiques cues de les rondes, i ja a l'aereoport, les bosses embarcades i vinga cap a esmorzar. La meva por era si no tindria que pagar pel sobrepes, però res tot plegat pesava uns vint-i-cinc quilos, sembla mentida, per a mi pesava una tona. L'altre es veure la cara de les hostesses de terra, jo que em moria de ganes dir a tothom, ei que me'n vaig cap a Cancún i elles amb la seva veu seca, aquí té els bitllets, la sortida, el número, tantes bosses, molt bé que tingui un bon viatge. Sson maques sí però panses seques, tindrian que obligar-les a compartir l'alegria que té el viatger de coneixer llocs nous, encara que també he pensat que elles viatgen, no per plaer sinó per treball i això també les deu condicionar.
Vam esmorzar, i altre cop al despedir-me del meu germà llagrimons, estava tendre, tou, com un formatge fresc, i ell em deia: no llores vale, no llores, que no quiero llorar. El meu germà és gran, és molt gran el meu germà, un tros d'home que me l'estimo en quantitat. També te n'adones d'aquestes coses quan marxes per un temps llarg, que fins el moment del sí vull, no saps que és el que fas. Poder he criticat molt a la meva familia, però me n'adono que me'ls estimo un montón, més del que creia.
Un cop fetes les despedides i els tràmits pertinents per entrar a la zona d'embarcament, comença realment el meu viatge, la raò d'aquest blog, de tants dies trevallant a la pizzeria i a la llibreria, de tantes preparacions, i així ho vaig sentir i així m'ho vaig dir. Havía estat en aquells passadissos abans però mai com ara, amb una barreja de tristor, emoció, por, alegria, ignorància...una paleta d'emocions que em sobrepassaven. Vaig pujar al bus que em conduia a l'avió i encara pensava en el meu pare, i em venien sanglots que volia reprimir, però no podia, ell es un gran home. Un cop a d'alt, i per despejar-me vaig llegir el País camí cap a Madrid. Despegavem. Adeu fins aviat.

Fins desprès

Queden 12 hores per marxar, per començar aquest viatge. Suposo que allà m'espera nova gent, nous reptes, amics que encara no conec, paissatges, colors, olors, sorolls, llum...Deixo amics, familia, coneguts, que tornarè a trobar més endavant, perquè aquest és un passeig pel mon, un recorregut d'uns quants dies que em porten a un nou continent, desconegut per a mi però ple d'il·lusions per compartir amb vosaltres, espero que seguiu les meves aventures mitjançant el medi més universal, més lliure i més compromès, el mitjà que ens fa estar a prop, internet.
Un petonàs, una abraçada i....fins desprès.
Casa de Malgrat.
Queden 12 hores.

Els reis

Per a mi aquest any els reis és diuen:
Vili, Richi, Rafel, Benji, Xavi, Jordi, Jordi, Jordi, Jordi, Martí, Buchu, Mercé, Anna, Francesc, Judit, Elena, Neus, Meritxell, Inma, Laia, Joan, Neus, Carlos, Roberto, Pato, Jordi, Francesc, Roberto, Angeles, Paco, Pedro, Paqui, Romeo, Carlitos, Kati, Cati, Sara, Ra, Cari, Camo, David, Abril, Carme, Jaume, Meri, Anna, Paolo, Margalida, Lluis, Laura, Laura, Albert, Oscar, Acacies, Jaume, Jaume, Eugenia, Nuria, Marta, Sergi, Teresa, Txarli, Gou, Txuti, Mariquilla Angeles, Ivan, Anna,, Vicens, Celia, Xavi, Nuria, Contxita, Joan, Alvaro, Carolina, Sandra, Mireia, Mireia, Fina, Fina, Jordi, Peixos, Marc, David, Pere...i em deixo molts, moltissims reis que durant aquest any m'han portat molts regals i algún tros de carbò.
Us estimo a tots i als que no hi són, també.
Pilona. Malgrat.
Queden tres dies.

Preparacions del viatge II

Ahir tocava altre cop anar a ciutat, viatge en tren, aquest cop passat per aigua. Primer visita, a la seu de Pallassos sense Fronteres, al cap d'expedicions en Buli o Bulli, no sé. Vam estar parlant de l'escola que tenen a Managua, sembla que la contrapart del projecte no acaba de rotllar tal i com s'esperava i necessiten algú que vagi a fer un cop d'ull i faci un anàlisi de quina és la problemàtica, i com un menda lerenda va cap allà poder es passa per l'escola a fer un vistasso. També volen reempendre el contacte amb Xiapes i com un menda lerenda passa per allà una bona temporada, també intentarà refer l'enllaç.
Desprès vaig passar per l'Institut del Teatre, quins records em porta aquell lloc, ja no sòc estudiant, i això es nota en l'ànim amb que el veig, no tinc cap obligació ni amb l'Insti, ni amb el teatre de la ciutat. Vaig trucar a en Rafel i res vam dinar en Restaurant de tradició catalana però regentat per uns xinessos, una cosa ben curiosa.
Per la tarda al Lokal dels Zapatistes, on em van donar la carta per poder anar a les comunitats zapatistes i 50 calendaris.
El temps s'acava....
Quijote, Malgrat 4 dies

Última setmana

Queda just una setmana. Últims preparatius pel viatge.
M'espera una setmana d'aquelles que no et deixen dormir, encara que ja porto així deu dies. El moment d'agafar el vol cap a Cancún, primera destinació, és inminent. Motxilla, sopars, dinars, visita a Barcelona per varies entrevistes relacionades amb el viatge, vaja que desprès de nou mesos començo l'any amb una setmana final, la traca última. Semblava que mai tinguès que arribar però ja està aquí, per fi. Aquest 2007 s'ha acabat i amb ell tots els malrollos que ha generat, ara comença el 2008 amb un nou repte, recòrrer Centroamèrica fent teatre, practicant allò que més em motiva, allò que dona un petit sentit a les alenades d'aire inconscient que ens fa viure. L'esperit d'aquest nou any sembla que porti vents nous, aires nous, i això sí que és interessant. Nois i noies, no vull dir que aquest serà millor que l'altre, doncs no vull temptar la sort, però si que espero que sigui millor que el passat.
Estic motivat, alegre i amb dos projectes nous que quan acabi de confirmar us els anunciaré, tenen que veure amb les entrevistes que m'esperen la setmana que ve a BCN, així que, Bon Any, i que els reis us portin allò que voleu.
Queden 7 dies.
Quijote, Malgrat.