TUXTLA GUTIÉRREZ 2

El primer conqueridor que arriba a Tuxtla Gutiérrez és Diego de Mazariegos, íntim de Cortès. Els xiapes al veure que els espanyols eren una exercit molt més superior que l’asteca i que es impossible entendre’s amb aquelles bèsties blanques i barbudes, pujades a sobre d’una altra bestia, de quatre potes, amb cossos de ferro, espases d’un metall filós i resplendent que només volen or i maten per diversió, decideixen en massa llançar-se al vuit des més de mil metres, des del proper Cañón del Sumidero, en un acte heroic.. o covard, però acte de suïcidi col·lectiu.

Tuchtlán es passa dir Tuxtla, i els zoques passen de ser un poble pacífic, sotmès als xiapes, a ser un poble pacífic, sotmès als espanyols. La ciutat creix gràcies a la seva immillorable situació al voltant del riu veí, el Grijalba, que s’encanyona entre Tuxtla, i la veïna ciutat de Real de Chiapa de los Indios, per el majestuós Cañón del Sumidero. El gran Grijalba provinent de les volcans de Guatemala, crescut per les pluges, baixa ample per la Vall Central de Xiapes però topa de cop amb dos gegants que se li enfronten de cap, les ribes que durant vint quilòmetres s’endinsen per les muntanyes, la terra s’esberla per deixar passar mil metres més en vall el riu.

Tuxtla Gutiérrez 1

Tuxtla Gutiérrez: Una mica més de 500.000 habitants censats oficialment, segons informacions del rétol que dona la Benvinguda a Tuxtla per la carratera Panamericana. Més d’un milió no oficialitzats segons dades consultades a molta gent durant molts de dies.

Situada en el centre de la vall o depresió central que divideix la Sierra Madre de Xiapes, i la zona coneguda com los Altos de Xiapes, és la capital de l’Estat situat més al sudest de Méxic. Frontera amb Guatemala y els estats veins de Oaxaca, Veracruz, Campeche y Tabasco El clima es divideix en una temporada de pluges, on facilment poden arribar a caure 120 l/m2 en menys d’un quart d’hora, i una temporada seca, on els termòmetres pugen fins els 45º C. La població activa es dedica principalment als serveis, l’administració pública i a viure com pot, sobretot els quatre cents mil que no conten en el cens oficial. Tuxtla és el clar exemple dels contrastos, de la ciutat centroamericana en constant créixement migratori dels pobles a les ciutats, buscant una oferta de treball, de serveis, i de certa llibertat individual.

¿Verdad?

LA VERDAD

La verdad se escribe con V,
a veces de vergüenza,
o venganza, o victoria, o …

La verdad dicen que es una,
pero la verdad, es que en verdad
no existe.

No existe porque la verdad es incierta,
vive entre una dialéctica tuya y mía,
un gris polvoriento, oxígeno de palabras.

Cuando la verdad se hace presente,
es tan real que mucha gente la sufre,
en sus carnes.

Pero eso es mentira, los que la han sufrido
saben en verdad, que la verdad
también está llena de mentiras.

La verdad es que todo lo que te digan,
puede ser verdad, o mentira,
porque la verdad no es tuya ni es mía.

No podemos pensar
Que poseemos toda la verdad,
Caer en eso, es caer en la primera mentira de la verdad.

¿Verdad?

Viva la Pelota en viu

-Sí, sí, Viva la Pelota en viu...a petició d'un dels lectors del blog, si punxeu aquí http://www.radioytv.chiapas.gob.mx/canal10.htm podreu veure el programa infantil més artesal de la televisió mundial, tot està fet a mà, els titelles, molts dels decorats, les histories, un programa infantil, com els d'abans. L'horari?...Els divendres a les 00:00 hora catalana com quan feien els Joves pel 33. El dissabte repetim, a la mateixa hora que la Bola de Cristal en horari local, que en hores catalanes son les 14:00 hores, i el diumenge ...trirepetim, a la mateixa hora que el divendres. Bueno ara ja ho sabeu, no teniu excusa per veure el programa. Un petò a tots els lectors del blog.

Dotze hores i una mica més...La Caputxeta Vermella

DOTZE HORES: El que faig

...
8:30. Sona el despertador.
8:40. Torna a sonar.
8:50. El paro. Escolto a l’Adriana.
9:30. M’aixeco. Prenc uns cereals amb llet, Pradel, la llet, 100x100 Chiapaneca.
9:40. Prenc un café amb llet i un cigarro. El café també és 100x100 Chiapaneco.
10:00. Amb l’Adriana marxem a treballar avui pot venir a grabar un conte a Vientos, no treballa al CONECULTA.
10:10. Agafem la ruta 52, depenent del tràfic, son entre 30 i 40 minuts des d’on vivim, a la 9a. Oriente-Norte, nº 403, entre la 3era. i la 4a. Nord, a tres “cuadras” del 5 de Mayo. 10:47: Baixem a Plan de Ayala, una colonia...un barri de les perifèries de Tuxtla, la nostra parada es davant de la Refineria de Pemex, a 1Km. en dins es troba Vientos.
11:00. Començo la feina. Arribo i saludo a tothom (1).
11:07. Parlo amb l’Elke, si és pot, sinó m’espero a que acabin el que hagin començat de la terapia amb Rosita.
11:15. Començo la feina de debó. Trucar a la guionista de la familia, la Italia. També truco als actors, Víctor i Citlali per concretar horaris de cara a la grabació de la familia de demà.
12:00. Organitzo la grabació d’avui, o sigui saber quins guions i escenes hem de fer, quants personatges, quantes localitzacions o escenografies, objectes, tot el que tingui que veure amb la posada en escena, el que s’anomena, buidat. També aprofito per fer fotocopies dels guions, entre 2 i 3, depenent dels actors.

13:00. Comença la grabació:
“Avui toca:
La Caputxeta Vermella”
13:02. La Caputxeta, la Mare i l’Avia els hi toca a l’Adriana. A mi em toca el Llop, el Caçador i ser el Narrador. La cámara és l’Omar i el guió és de’n Luis.
13:04. El guió sembla senzill però mai es pot cantar victoria a Vientos, fins que la batalla ha acabat.
13:05. Avui es divendres, fabes tendres.
13:10. Queden alguns retocs per fer abans de començar a grabar, pintar ninots, utilleria, montar escenari. Tot llest.
14:00. Comença la grabació, tot bé, perfecte.
14:15. 1era. Escena, feta.
14:30. Ens encallem un pel en la segona escena. La ma de la Caputxeta no pot agafar la cistella de l’Avia.
14:35. Sol•locionem el problema. Arriba l’Elke, han acabat la terapia i Rosita dorm.
14:36: S’anadona. El titella de la Caputxeta està molt lleig. Es cert, ens en havíem adonat. Porta fets mil contes, es d’espuma, la cara després de tantes repintades va perdent la forma. Li em de fer una cirugia ràpida i efectiva. Hem de grabar el conte...avui.
14:39. Elke farà la cirurgia. Els demès aprofitem per dinar.
14:40. Frijol, tortilla, amanideta, arròs, i sopa de pollastre (sense comentaris).
15:30. Tornem a començar. La Caputxeta no es que hagi quedat molt millor, la nostra caputxeta sembla una burla cap al contes, seca, morena, i porta xoriço, formatge i vi en forma d’ampolla de llet, en el seu cistell, tot per a la seva iaiona.
15:45. Decidim continuar amb la 2a escena i deixar pel final l’escena inicial que hem de regrabar desprès de la cirurgia al titella que interpreta la Caputxeta.
16:00. El Llop està molt bé., em dono compte que he millorat amb les titelles, i també amb les veus. O almenys avui estic bastant suelto.
16:15. La 2a escena ja està acabada. Comencem la 3era. La Caputxeta agafa el tò burlesc que té el titella. L’Adriana també ha millorat molt amb les titelles, i amb les veus.
16:30. 3era escena llesta.
17:00. 4a i 5a.
18:00. 6a. Ens encallem. La Caputxeta i el Caçador han de treure a l’Avia de la panxa del Llop i possar-hi pedres. Hem de grabar des de diferents angles, més dels que grabem normalment.
19:00. Fem la 7a escena, el final del conte, el moment culminant. A la Caputxeta l’Omar a intentat no agafar-li cap primer pla, però ara es irresistible, imposible, s’ha de fer. Intentem amgar el rostre de la nena, sota el llençol. La mare també en primeríssim primer pla fa reflexionar a la nena sobre el que li ha passat per parlar amb extranys. Conte alliçonador amb to de mofa.
19:30. Inici de la regrabació de l’escena 1. Amb l’Adriana decidim convidar a sopar als companys de Vientos a casa. Sembla que acabarem ràpid.
20:30. Ens despedim, amb alguns hem quedat de veure’ns a casa nostra, als demès, ens veurem demà. Però per avui... ja està.
00:00...........................................
Venen a sopar. Ha estat un bon dia, ho vull celebrar amb els....
03:06..........................................
Amics.



(1)José, Joselín, Omar, Sophie, Elke, Darinel, María, Rosita, Don Carlos, Yu, Elio, Doña Lu, Andrés, Jesús, Gil, David, Victor, Toni, Camille, Marta, Magui, Itzamara....a tots els de Malgrat, Tordera, Palafolls, Pineda, Calella, Barna, Girona, i arreu del mon.

Conspiracions del porc

A Mèxic la gent està acostumada als desastres on les contingencies son extremes degut al tipus de desastre amb el que s’enfronten. Terratrèmols, huracans, esllavissaments, i últimament el narcotràfic o narcoterrorisme, com anomena el gobern a la lluita entre les mafies que controlen el tràfic de drogues, amb més de 5.000 morts durant l’últim any. Mèxic es va endur el primer premi com a pais amb més morts violentes causades per arma de foc, més que a l’Iraq o l’Afganistan.
Ara ens toca un nou desastre, el H1N1, o virus de la influenza o grip A, o grip del porc, però si ens possem a repasar la Historia, aquest no es el primer virus de que afecta al pais, el primer el van portar els conqueridors, i segurament aquesta grip del porc, tampoc serà la darrera. Aquella es va endur gairebé dues terceres parts de la població. La nova grip s’en duu el turisme internacional. La segona font d’ingressos del país s’en va cap a altres parts del mon, el que no saben els turistes és que la pesta també hi va de vancances i ha arribat a Europa, Asía inclús diuen que a Africa, però aquests ja tenen prou amb la pesta del Sida, de l’Ebola, de la Malaria, i la pitjor de totes la Guerra..

Hi ha moltes teories conspirativistes que aporten llum al per què d’aquesta alarma per una epidemia de grip porcina mundial. Bé doncs, totes deuen tenir la seva part de veritat o almenys d’alguna de les seves parts en podem treure alguna veritat, com d’un porc tot s’aprofita.

Aquestes son les meves butifarres, que son part de les veritats del porc.

Amb tot això de la influenza els mexicans i els que vivim a Mèxic no ens adonem que el preu de la tortilla està pujant. Tampoc ens adonem que ja portem més de 1000 morts per una guerra que comença a ser oberta entre els narcotraficants i el gobern, dic guerra perquè és l’exércit qui està combatent als pistolers dels narcos, i no la policia o els jutges corruptes fins el moll dels ossos. Amb això de la pesta del porc, els mexicans i els que vivim a Mèxic vivim en un estat de tensió i paranoia constant, a qualsevol estornut mirades acusadores, la gent amb mascaretes pel carrer, els bars i restuarants deserts. No existeiexen les abraçades i petons sincers, per a molt que es donguin, tots ens rentem les mans cinc cents cops al dia, amb aigua i sabò.

Hi ha varis factors sorpreses en tot aquest joc, doncs d’això es tracta, d’un joc.

La primera és que la pesta del porc, o el virus de la grip H1N1, no es el primer cop que passa dels animals als humans, però sí el primer cop que es passa dels humans als humans, això vol dir que existeix una mutació del virus, i tots sabem com son aquests virus de capritxos i torrecullons quan volen, així que ho acceptem, però volem un remei.

Ràpidament tenim el remei, el famòs Tamiflu, pot curar miracolosament aquesta grip, quina coincidencia el Tamiflú també curava la pesta del pollastre farà tres anys, no serà el Tamiflú un manà del cel que guareix tots els mals?, poder cura la Sida, o el dengue, o la malaria, o la leucemia, o...?

Sense pensar gaire me n’adono que qui més està guanyant sobre aquest tema son les empreses farmaceutiques, miro el diari, la Vanguardia, i efectivament les farmaceutiques com Roche, pugen els seus digits bancaris en totes les borses del mon., i sabeu quines baixen, les aereies i les de turisme. També pujen les comunicacions.

Tot això és molt extrany, no penseu?

PACO

(1) La tortilla és el pa de cadadia a Mèxic. Una familia mexicana, de cinc o sis o set o vuit membres pot menjar d’un a cinc quilos de tortilla al día. El sou a Tuxtla, capital de l’estat, sol ser d’uns 3000 pesos al mes. Calculeu.

La gestió pública de l'escola de música de Malgrat

La gestió pública de l’escola de música de Malgrat



El que està passant a l’escola de música de Malgrat feia anys que es veia venir, concretamente des de que es va crear, i per això, no es pot responsabilitzar només als últims tripulants del naufragi inminent del vaixell, els anteriors també tenen la seva responsabilitat en el naufragi, petita o gran la tenen.

Ja des dels protoprincipis de l’escola no va caminar amb bon peu. Una relliscada, dos cames, i la obligació de crear un sol cos, amb un objectiu clar, ser rentables econòmicament.

Això no s’ha aconseguit amb el pas dels anys, l’escola de Música no es rentable, perd diners públics, és un forat en l’economia d’un poble.

Per què?

La gestió pública en educació o cultura, no és la gestió d’una empresa privada a on s’ha de rentabilitzar la inversió incial, la rentabilitat de la gestió pública no es visible fins que no han passat generacions, no anys.

Aquest és el gran problema d’aquesta escola municipal: s’estan tapant escletxes obrint finestres i cada cop hi han més forats. Des del més gran al més petit, la gran majoria dels gestors públics de la educació i la cultura tenen molta por a perdre diners i no guanyar-ne’n cap.

Peró senyors, la cultura ni es compra ni es ven, la cultura hi és des de sempre, i sempre hi serà, encara que no hi hagi entitats públiques que la vulguin gestionar, organitzar i controlar. Per a mostra un botò, que es gestiona, organitza i controla des de Malgrat, una escola de música privada.

No podem pensar en una escola pública de música si als deu anys mesurem els benefics en perdues o guanys econòmics. Poder és una escola de música municipal, però no pública.

Però també penso que el millor que es podria fer ara és tancar l’antiga escola de música i obrir-ne una de nova, on es gestionés pensant en l’educació dels alumnes i no en la cartera dels pares, o contribuents. Si no per què tenim una escola de música pública?

PAKO

P.D. Segurament no tothom pensa el mateix...i que bó...Obrim el diàleg? I finalment les actuacions?

Sant Jordi a Tuxtla

Demà fa un any...
Així ho vam acordar amb l'Adriana, la data inicial, la capdal, la principal, l'única data que preval davant totes, des de fa un any, quan va ser el primer cop que ens vam donar un petò de veritat...Tot i que fos 27 o 26 o 25,d'abril, la data que vam acordar és Sant Jordi.

Molts petons amor del meu cor. T'estimo.

Hivern 2007

Carta als amics

CARTA ALS AMICS

“Els estats d’ànim son flors transitòries que acoloreixen el nostre caminar”

Quan ara penso en Malgrat, m’imagino un món que s’esvaeix dia a dia, un passat que no hi és en el present, que es dilueix en un aiguabarreig de ganes de ser-hi, i no poder estar-hi.
Estic ben lluny del lloc que m’ha vist nèixer, sou ben lluny del lloc que em veu crèixer. Al igual pasa, però a l’inrevés.

M’imagino als que ja teníu fills, o els tindreu. Veure’ls d’aquí un temps, veure’ls crèixer i només reconèixer en ells les parts del pas del temps, com fotografíes instantànees, d’aquelles Polaroid, on a sota a la part gran marc, color blanc, podies possar una data, amb un boli BIC gastat: 15 d’abril del 2009, del 2007, del 2006, del 2010, del 2100... i el més fort no reconèixe’ls fins a veure una part de vosaltres que correspon també a ells, els fills.
O, també pensar ens els que heu acabat de treballar i esteu fent la birra al bar del costat, veient el futbol. O als que heu canviat de feina, heu trobat xicota o simplement us ha deixat. Als que heu deixat el poble i heu anat a la ciutat, o als que heu deixat la ciutat per tornar al poble, als que encara viviu a la ciutat, i al poble. Als que segueixen lluitant per un poble, o als que d’una manera o un altre també ho seguiu fent. Als que us continueu emborratxant cada cap de setmana i acabeu a la mateixa discosala de sempre...o us heu reformat. Als que seguiu estudiant. Als que viviu en una casa nova, o els que us heu casat i ja teniu casa, també als que projecteu fer-ho.
Les tristors i amargors també campen per aquests camins, que son els nostres estats d’ànim, o com vulgueu dir-li de les passions del nostre cor, o cos, o cervell, o ànimas del nostre pas pel temps que s’esvaeix.

Avui estic sentat a casa, a la nostra casa, està neta, blanca, lluent, i penso en tots vosaltres en els que heu recorregut una part del meu temps, del camí, del ríu, de la merda, del que fos que llavors estiguèssim fent, o trepitjant, tan se val, a tots, en algún moment formeu part del meu pensament, rutinari, aquí tant lluny d’on som, físicament, perquè com fotografies formeu part del meu cervell, i tot, i que no escrigui o no em comuniqui, tant sovint com abans, sempre és el mateix, una pasa més haig de fer.

Hola amics!.

Us trobo a faltar, necessito saber de vosaltres, i veure les fotografíes del nostre pasar pel temps.

Tuxtla 17/04/09


P.D. Avui es 20 d'abril del 2009.

CAVILACIONES

CAVILACIONES

Hace unos dias expulsaron a Manu Chao (1) de México por cantarles las cuarenta a los políticos mexicanos. Eso es incurrir en delito según el artículo 33 de la Constitución de los Estados Unidos de México.
Ese mismo artículo es el que se ha aplicado en varios casos de expulsión de europeos, latinoamericanos y norteamericanos en el sureño estado de Chiapas durante años des de la Revolución Zapatista, allá por el ’94.
Y más recientemente.
Una famosa cantante mexicana se vió involucarada también en este trigésimo tercer artículo constitucional, por posar desnuda con la bandera de su país para celebrar los dos-cientos años de la Independencia (2).
Estos son los datos que diarios como la Jornada o la Vanguardia, contenían el lunes 30 de marzo, en la portada de la edición digital.
Uno se puede preguntar muchas cosas…¡Paulina Rubio en bolas! …Quedarse como un pan de higo y girar la página del diario… Pero ahí va mi pregunta, ¿Cual puede ser la motivación de un estado para que expulse a los extranjeros que se involucran en la política del país, y por qué prohiben tan taxativamente este hecho, en su carta madre? (3)

¿Y joder que tiene que ver Paulina Rubio en todo esto?
-------------------------------------------------------------------

Ahora empiezan las cavilaciones, o sea mis propias mentiras.

--------------------------------------------------------------------

México se fundó tras el 15 de septiembre de 1810 al grito de Independencia de don Miguel Hidalgo y Costilla en el pueblo de Dolores. Después de trescientos años de sumisión, un capellán hacia repicar las campanas para llamar a la gente a un alzamiento contra el invasor español.

Unos cincuenta años después, el gobierno, estaba en manos de los criollos, hijos de españoles que se mantuvieron en el poder económico del país, sin aceptar la constitución de un país verdaderamente democrático. Las luchas internas cortaron las alas de libertad y progreso. Los vecinos del Norte, cortados por otro patrón aprovecharon la debilidad del vecino sureño para expandir su incipiente y prospero imperio. México perdió una Guerra contra los Estados Unidos, el pago fue la anexión de los Estados más al Sur de la República: Nuevo México, Arizona, Texas, California, Nevada, Utah, partes de Wyoming y de Colorado… casi una mitad del terriorio que en aquel entonces ocupaba México.

Los franceses, no perdieron paso y gobernados por los delirios de grandeza de Napoleón III, apuntaron sus tropas hacia México, tras la derrota contra los gringos, creen poder invadirlo fácilmente pero don Benito Juárez, Benemérito de las Américas, resistió el embate. Los franceses heridos en el honor, se reforzaron, y pasearon sus tropas por el castillo de Chapultepec durante tres extraños años consecutivos, hasta que los Estados Unidos, se sacaron de la manga un bonito artículo que habían dicho, o escrito, o a saber… en 1824 (4), y apoyaron a don Benito, que proclamó su celebre frase:

El respeto al derecho ajeno es la paz.

Parecía que las cosas iban bien en la República de los Estados Unidos de México. Don Benito fue reelegido presidente durante dos mandatos, hasta su muerte el país vivía en cierta calma y progresaba tímidamente, pero unos años más tarde se instaló en el poder el dictador, Porfírio Diaz que gobernó el destino de México durante más de treinta años. La ambición y el capricho de don Porfi, llevó a que las empresas que extraían, en aquellos entonces, el preciado crudo negro fueran en su mayoría norte americanas, y los réditos que generaban los impuestos por concesiones se repartían entre los allegados del dictador, e invirtieron un poquito en el progreso del país (como siempre pasa). Los intentos de sublevación eran aniquilados con pies de plomo.

Años más tarde, los muchachos crecieron y los niños fueron muchachos, y justo un siglo después de la independencia, el 18 de noviembre de 1910, en México, tras una épica y romántica Revolución, cae el Porfiriato. Al poco tiempo, las luchas internas entre los partidos revolucionarios, los asesinatos de los presidentes Madero y Carranza, más el de los caudillos revolucionarios Pancho Villa y Emiliano Zapata, hacen auspiciar al poder a un nuevo gobierno, el del PRI (Partido de la Revolución Institucional).

El PRI gobernaría las decisiones de los mexicanos durante casi 70 años, al principio fieles a unos princípios revolucionarios, a Lázaro Cardenas se le debe la nacionalización de los pozos petrolíferos, y la acogida de los republicanos españoles exiliados tras la Guerra Civil. El progreso del país es imparable, hasta que hay una vuelta de tuerca, la matanza de estudiantes del Tlatelolco, en 1968, 32 estudiantes mueren a mano de la policia y el ejercito durante unas manifestaciones en el zócalo del DF, y en el país hay cientos de obreros y estudiantes heridos, sale a la luz impunemente, el sistema impuesto por el PRI, nutrido de engaño y corrupción. En el 2000 gana las elecciones Vicente Fox, del PAN ( Partido de Acción Nacional), que nada tubo que ver con la Revolución, pero sí con otro giro de tuerca en el engranaje histórico de este país, la alternancia en el poder.

Ese puede ser un paseo rápido por la Historia Moderna de un México con dos siglos de vida que…

Ah, perdón…quizá el dato más importante y suculento el que da finalmente cerrazón a esta cavilación.

Hay otra vuelta de tuerca al país, el levantamiento en armas del Ejercito Zapatista de Liberación Nacional, surgido en el Sur del país, la región más olvidada hasta el momento, Chiapas. Los zapatistas logran un cambio en esta región, pero…

¿Por qué este artículo?

Esta claro que la intervención de los extranjeros en México está mal vista, nosotros somos los hijos de aquellos que durante años, los hemos estado chingando, europeos y norteamericanos, sobretodo.

Primero el Imperio español, luego el norteamericano, después el francés, luego otra vez el gringo, y… ¿Ahora?

PAKO

P.D. Paulina Rubio no tiene nada que ver con todo esto, solo es una infiltrada casual. Pero si alguien tiene las fotos que las pase.






(1) Manu Chao, uno de los primeros ciudadanos de la Aldea Global.

(2) La famosa cantante es la misisima Paulina Rubio.
(3) Artículo 33. EL EJECUTIVO DE LA UNION TENDRA LA FACULTAD EXCLUSIVA DE HACER ABANDONAR EL TERRITORIO NACIONAL, INMEDIATAMENTE Y SIN NECESIDAD DE JUICIO PREVIO, A TODO EXTRANJERO CUYA PERMANENCIA JUZGUE INCONVENIENTE.
LOS EXTRANJEROS NO PODRAN DE NINGUNA MANERA INMISCUIRSE EN LOS ASUNTOS POLITICOS DEL PAIS.
(4) El presidente Monroe declaró al mundo que : “América es para los americanos y que cualquier intervención armada de un país extranjero en América, en nuestro Continente significaría un ataque a los propios Estados Unidos”. (Que oportunas son las leyes cuando interesa)

Árboles milenarios, fotos de nuestros antepasados

Este es un jardín,
de árboles de colores,
dorados por el sol del Oriente
y agitados por el viento de Occidente.

Aquí se halla la calma,
la paz latente,
el reposo del aliento constante.

Un jardín de palmeras
y árboles enormes,
una selva sin animales,
los únicos ruidos,
el susurro sibilante de los árboles,
mecidos por el soplo incesante de
vientos, hasta huracanes.

Pero,
ellos ahí se mantienen,
atados al suelo del que viven.
Son estos enormes árboles,
cuerpos que se extienden al cielo, azul, oscuro, gris suave...
Alzados clamando, sedientos, a las nubes,
con el zumbir de sus entredentados ramajes,
dedos y hojas son sus brazos,
Agua que calme la sed.


PD: Després de la visita la Jardí Botànic de Tuxtla

2009

Des de fa un any, he conegut gent nova i he deixat de veure a gent coneguda.

Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.

Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.

El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.

¿Qué vull dir amb tot això?

Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.

O sigui tot,

O sigui res?

P.D: L’únic que sé és que t’estimo.

Un, qualsevol, diumenge mexicà: Final

Encara que una mica tard, aquí s'acaba aquest relat

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )

Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:

Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.

Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.

Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.