diario de centroamérica

Carta als amics

2010-04-15T21:10:00.002+02:00

Hola:

Tan simple es saludar que molts cops ho fem amb un gest de cap, o movent la ma. També acomiadar-se es fàcil, un gest de cap, o movent la ma. O sigui que hola i adéu son gairebé el mateix... tots sabem quina es la diferencia, per tant...

HOLA!!!!!

Tinc moltes ganes de parlar amb vosaltres, fa com quatre mesos que no ho fem, i del cert no han passat masses coses... ja visc dins de la quotidianitat. Els dies que no tinc la mateixa rutina, es com si em faltés una peça del puzle, llavors m’atabalo, m’estresso. Ara sembla que ens agafarem un dies de vacances i marxarem a la platja, esperem fer una rutilla per la costa de Xiapes, i si hi ha temps creuarem la Serra Madre de Xiapes, o Sierra Madre de Chiapas, això em fa recordar que fa quinze dies vaig estar a la Reserva de la Biósfera el Triunfo, fent varies ecocàpsules pel programa... Heu visitat la nova pàgina web de Vientos?... pels qui no ho heu fet o no us he passat l’enllaç, allà va...www.vientosculturales.org/2010. Hi ha un apartat on podeu veure el programa setmanal, posa, TELEVISIÓN.

Reprenent el tema...la quotidianitat... o sigui la feina... bé... ja no escric tants guions, i em dedico més a la producció, la interpretació i de tant en quant a la direcció i a portar el “boom” (el pal que s’allarga amb micròfon pelut... i no rieu) La feina és la rutina, menys els dies que marxem a gravar a fora... i quan tornem, cullons, et dones compte de lo rutinaria que és... però... què content!... sí... que content estic, treballant on m’agrada...
I vosaltres?... Com us va la vostra feina? Teniu projectes nous? Sé de més d’un que amplia família d’aquí poc, o que fa poc que ho ha fet. Dels que us dediqueu més a qüestions artístiques, vaig rebent correus electrònics, convidant-me a les vostres obres, concerts, o ballaruques, de tant en quant també rebo acudits i cadenes, que quan puc, llegeixo amb ganes... Ja sabeu que les noticies de Malgrat i de la zona les tinc cobertes, entre el Confidencial, i la Bloguesfera... de debò internet és la millor revolució dels últims anys... dels que viviu més lluny... je je je je... vull dir dels que viviu més lluny de Malgrat, de tant en quant rebo noticies, m’alegra tant veure les vostres adreces en el meu correu, com les de la gent que m’envia els seus enllaços per convidar-me a les seves activitats... Sé que tinc amics... lluny d’aquí...
Aquí també tinc molts amics, coneguts i companys de feina... a Vientos han arribat dos fa relativament poc, un català, culé, que ha viscut, molts anys a Madrid, en Dani. I un madrileny, merengue, de pare mexicà, l’Àlex... 0-2...guanyarem la lliga?...i la Champions?...i el Mundial?...
També hi ha mexicans a la feina, un de Tlaxcala, en Fabián, molt bon paio, i l’Anna, de Guadalajara (Mèxic), novia de l’Elio, italià, i molt, molt bon amic, amb l’Elio ens coneixem des que vaig arribar, ell és el cap de voluntaris. Ara mateix a Vientos hi ha tres voluntaris, l’Àlex, el madrileny, merengue, en Jensen (no sé si s’escriu així el seu nom) ell es belga, flamenc, i la Madeleine, que es australiana. De xiapanecs, chiapanecos, conec, a la feina, en José, cap dels editors i postproducció, en Javier, l’alternatiu de l’equip, en Jesús, el nen del grup, la Lupita, que fa poc que arribat i no la conec gairebé, també està l’Estevan, que es de Plan de Ayala, el més autòcton de tots, Citlali, que tot i ser del D.F. coneix Xiapes des de ben petita, en Luís, el cap de guionistes, i la Daniela, que també escriu ecocàpasules, a en Luis fa més que el conec, és bona persona, i a la Daniela, doncs, l’acabo de conèixer, com a la Lupita. Llavors venen els jefes, que ara, i després del temps, i la convivència, també son amics, encara que hi hagi moments que costi acceptar-ho. En Darinel, de Comitán, i jefe supremo de tot el tinglado, i l’Elke, alemanya, la jefa suprema i cervell de tot. Tots ells son amics de la feina. Fora...de la feina, conec a l’Hugo, en Blas, en Boss, en Gabriel... i també he fet bons amics, que també son lluny... d’aquí, com en Miguel, l’Anna, l’Ossama, en Yu, en David...vaja no us escric més noms...

Amb l’Adriana ( esperàveu aquest moment... redoble de tambores )...Doncs, també, també ha arribat un punt on tot es rutinari i quotidià... i sortir de la rutina, també costa, i quan ho fem, es meravellós, tot i que hi ha una cosa, encara més meravellosa, poder viure la rutina continua, amb ella. Des de que vam arribar treballem junts, ens ha costat, com no us ho podeu imaginar?, però ho estem aconseguint, ens continuem estimant, molt... moltíssim, i estimar costa, cullons si costa, no només pateixes en els primers moments, si no que has de patir per conèixer més, i estimar encara més a la persona estimada. Cada cop ens acoplem més i millor... i nois això sí que es tenir sort.

Amics, us començo a deixar, es fa tard i demà toca treballar, és l’últim dia de rutina, dijous comencen les vacances, fins dilluns, i si podem fins dimarts. Avui tenia un forat, expressament dedicat a explicar-vos, com em va a l’altre costat.

Dos petons i una forta abraçada.

PACO

P.D. Ah! També estic fent un curs de guió per internet.

TUXTLA GUTIÉRREZ 2

2009-07-03T18:53:00.002+02:00

El primer conqueridor que arriba a Tuxtla Gutiérrez és Diego de Mazariegos, íntim de Cortès. Els xiapes al veure que els espanyols eren una exercit molt més superior que l’asteca i que es impossible entendre’s amb aquelles bèsties blanques i barbudes, pujades a sobre d’una altra bestia, de quatre potes, amb cossos de ferro, espases d’un metall filós i resplendent que només volen or i maten per diversió, decideixen en massa llançar-se al vuit des més de mil metres, des del proper Cañón del Sumidero, en un acte heroic.. o covard, però acte de suïcidi col·lectiu.

Tuchtlán es passa dir Tuxtla, i els zoques passen de ser un poble pacífic, sotmès als xiapes, a ser un poble pacífic, sotmès als espanyols. La ciutat creix gràcies a la seva immillorable situació al voltant del riu veí, el Grijalba, que s’encanyona entre Tuxtla, i la veïna ciutat de Real de Chiapa de los Indios, per el majestuós Cañón del Sumidero. El gran Grijalba provinent de les volcans de Guatemala, crescut per les pluges, baixa ample per la Vall Central de Xiapes però topa de cop amb dos gegants que se li enfronten de cap, les ribes que durant vint quilòmetres s’endinsen per les muntanyes, la terra s’esberla per deixar passar mil metres més en vall el riu.

Tuxtla Gutiérrez 1

2009-07-02T02:00:00.002+02:00

Tuxtla Gutiérrez: Una mica més de 500.000 habitants censats oficialment, segons informacions del rétol que dona la Benvinguda a Tuxtla per la carratera Panamericana. Més d’un milió no oficialitzats segons dades consultades a molta gent durant molts de dies.

Situada en el centre de la vall o depresió central que divideix la Sierra Madre de Xiapes, i la zona coneguda com los Altos de Xiapes, és la capital de l’Estat situat més al sudest de Méxic. Frontera amb Guatemala y els estats veins de Oaxaca, Veracruz, Campeche y Tabasco El clima es divideix en una temporada de pluges, on facilment poden arribar a caure 120 l/m2 en menys d’un quart d’hora, i una temporada seca, on els termòmetres pugen fins els 45º C. La població activa es dedica principalment als serveis, l’administració pública i a viure com pot, sobretot els quatre cents mil que no conten en el cens oficial. Tuxtla és el clar exemple dels contrastos, de la ciutat centroamericana en constant créixement migratori dels pobles a les ciutats, buscant una oferta de treball, de serveis, i de certa llibertat individual.

¿Verdad?

2009-06-16T03:44:00.002+02:00

LA VERDAD

La verdad se escribe con V,
a veces de vergüenza,
o venganza, o victoria, o …

La verdad dicen que es una,
pero la verdad, es que en verdad
no existe.

No existe porque la verdad es incierta,
vive entre una dialéctica tuya y mía,
un gris polvoriento, oxígeno de palabras.

Cuando la verdad se hace presente,
es tan real que mucha gente la sufre,
en sus carnes.

Pero eso es mentira, los que la han sufrido
saben en verdad, que la verdad
también está llena de mentiras.

La verdad es que todo lo que te digan,
puede ser verdad, o mentira,
porque la verdad no es tuya ni es mía.

No podemos pensar
Que poseemos toda la verdad,
Caer en eso, es caer en la primera mentira de la verdad.

¿Verdad?

Viva la Pelota en viu

2009-05-25T03:45:00.006+02:00

-Sí, sí, Viva la Pelota en viu...a petició d'un dels lectors del blog, si punxeu aquí http://www.radioytv.chiapas.gob.mx/canal10.htm podreu veure el programa infantil més artesal de la televisió mundial, tot està fet a mà, els titelles, molts dels decorats, les histories, un programa infantil, com els d'abans. L'horari?...Els divendres a les 00:00 hora catalana com quan feien els Joves pel 33. El dissabte repetim, a la mateixa hora que la Bola de Cristal en horari local, que en hores catalanes son les 14:00 hores, i el diumenge ...trirepetim, a la mateixa hora que el divendres. Bueno ara ja ho sabeu, no teniu excusa per veure el programa. Un petò a tots els lectors del blog.

Dotze hores i una mica més...La Caputxeta Vermella

2009-05-21T03:54:00.002+02:00

DOTZE HORES: El que faig

...
8:30. Sona el despertador.
8:40. Torna a sonar.
8:50. El paro. Escolto a l’Adriana.
9:30. M’aixeco. Prenc uns cereals amb llet, Pradel, la llet, 100x100 Chiapaneca.
9:40. Prenc un café amb llet i un cigarro. El café també és 100x100 Chiapaneco.
10:00. Amb l’Adriana marxem a treballar avui pot venir a grabar un conte a Vientos, no treballa al CONECULTA.
10:10. Agafem la ruta 52, depenent del tràfic, son entre 30 i 40 minuts des d’on vivim, a la 9a. Oriente-Norte, nº 403, entre la 3era. i la 4a. Nord, a tres “cuadras” del 5 de Mayo. 10:47: Baixem a Plan de Ayala, una colonia...un barri de les perifèries de Tuxtla, la nostra parada es davant de la Refineria de Pemex, a 1Km. en dins es troba Vientos.
11:00. Començo la feina. Arribo i saludo a tothom (1).
11:07. Parlo amb l’Elke, si és pot, sinó m’espero a que acabin el que hagin començat de la terapia amb Rosita.
11:15. Començo la feina de debó. Trucar a la guionista de la familia, la Italia. També truco als actors, Víctor i Citlali per concretar horaris de cara a la grabació de la familia de demà.
12:00. Organitzo la grabació d’avui, o sigui saber quins guions i escenes hem de fer, quants personatges, quantes localitzacions o escenografies, objectes, tot el que tingui que veure amb la posada en escena, el que s’anomena, buidat. També aprofito per fer fotocopies dels guions, entre 2 i 3, depenent dels actors.

13:00. Comença la grabació:
“Avui toca:
La Caputxeta Vermella”
13:02. La Caputxeta, la Mare i l’Avia els hi toca a l’Adriana. A mi em toca el Llop, el Caçador i ser el Narrador. La cámara és l’Omar i el guió és de’n Luis.
13:04. El guió sembla senzill però mai es pot cantar victoria a Vientos, fins que la batalla ha acabat.
13:05. Avui es divendres, fabes tendres.
13:10. Queden alguns retocs per fer abans de començar a grabar, pintar ninots, utilleria, montar escenari. Tot llest.
14:00. Comença la grabació, tot bé, perfecte.
14:15. 1era. Escena, feta.
14:30. Ens encallem un pel en la segona escena. La ma de la Caputxeta no pot agafar la cistella de l’Avia.
14:35. Sol•locionem el problema. Arriba l’Elke, han acabat la terapia i Rosita dorm.
14:36: S’anadona. El titella de la Caputxeta està molt lleig. Es cert, ens en havíem adonat. Porta fets mil contes, es d’espuma, la cara després de tantes repintades va perdent la forma. Li em de fer una cirugia ràpida i efectiva. Hem de grabar el conte...avui.
14:39. Elke farà la cirurgia. Els demès aprofitem per dinar.
14:40. Frijol, tortilla, amanideta, arròs, i sopa de pollastre (sense comentaris).
15:30. Tornem a començar. La Caputxeta no es que hagi quedat molt millor, la nostra caputxeta sembla una burla cap al contes, seca, morena, i porta xoriço, formatge i vi en forma d’ampolla de llet, en el seu cistell, tot per a la seva iaiona.
15:45. Decidim continuar amb la 2a escena i deixar pel final l’escena inicial que hem de regrabar desprès de la cirurgia al titella que interpreta la Caputxeta.
16:00. El Llop està molt bé., em dono compte que he millorat amb les titelles, i també amb les veus. O almenys avui estic bastant suelto.
16:15. La 2a escena ja està acabada. Comencem la 3era. La Caputxeta agafa el tò burlesc que té el titella. L’Adriana també ha millorat molt amb les titelles, i amb les veus.
16:30. 3era escena llesta.
17:00. 4a i 5a.
18:00. 6a. Ens encallem. La Caputxeta i el Caçador han de treure a l’Avia de la panxa del Llop i possar-hi pedres. Hem de grabar des de diferents angles, més dels que grabem normalment.
19:00. Fem la 7a escena, el final del conte, el moment culminant. A la Caputxeta l’Omar a intentat no agafar-li cap primer pla, però ara es irresistible, imposible, s’ha de fer. Intentem amgar el rostre de la nena, sota el llençol. La mare també en primeríssim primer pla fa reflexionar a la nena sobre el que li ha passat per parlar amb extranys. Conte alliçonador amb to de mofa.
19:30. Inici de la regrabació de l’escena 1. Amb l’Adriana decidim convidar a sopar als companys de Vientos a casa. Sembla que acabarem ràpid.
20:30. Ens despedim, amb alguns hem quedat de veure’ns a casa nostra, als demès, ens veurem demà. Però per avui... ja està.
00:00...........................................
Venen a sopar. Ha estat un bon dia, ho vull celebrar amb els....
03:06..........................................
Amics.

(1)José, Joselín, Omar, Sophie, Elke, Darinel, María, Rosita, Don Carlos, Yu, Elio, Doña Lu, Andrés, Jesús, Gil, David, Victor, Toni, Camille, Marta, Magui, Itzamara....a tots els de Malgrat, Tordera, Palafolls, Pineda, Calella, Barna, Girona, i arreu del mon.

Conspiracions del porc

2009-05-12T01:55:00.004+02:00

A Mèxic la gent està acostumada als desastres on les contingencies son extremes degut al tipus de desastre amb el que s’enfronten. Terratrèmols, huracans, esllavissaments, i últimament el narcotràfic o narcoterrorisme, com anomena el gobern a la lluita entre les mafies que controlen el tràfic de drogues, amb més de 5.000 morts durant l’últim any. Mèxic es va endur el primer premi com a pais amb més morts violentes causades per arma de foc, més que a l’Iraq o l’Afganistan.
Ara ens toca un nou desastre, el H1N1, o virus de la influenza o grip A, o grip del porc, però si ens possem a repasar la Historia, aquest no es el primer virus de que afecta al pais, el primer el van portar els conqueridors, i segurament aquesta grip del porc, tampoc serà la darrera. Aquella es va endur gairebé dues terceres parts de la població. La nova grip s’en duu el turisme internacional. La segona font d’ingressos del país s’en va cap a altres parts del mon, el que no saben els turistes és que la pesta també hi va de vancances i ha arribat a Europa, Asía inclús diuen que a Africa, però aquests ja tenen prou amb la pesta del Sida, de l’Ebola, de la Malaria, i la pitjor de totes la Guerra..

Hi ha moltes teories conspirativistes que aporten llum al per què d’aquesta alarma per una epidemia de grip porcina mundial. Bé doncs, totes deuen tenir la seva part de veritat o almenys d’alguna de les seves parts en podem treure alguna veritat, com d’un porc tot s’aprofita.

Aquestes son les meves butifarres, que son part de les veritats del porc.

Amb tot això de la influenza els mexicans i els que vivim a Mèxic no ens adonem que el preu de la tortilla està pujant. Tampoc ens adonem que ja portem més de 1000 morts per una guerra que comença a ser oberta entre els narcotraficants i el gobern, dic guerra perquè és l’exércit qui està combatent als pistolers dels narcos, i no la policia o els jutges corruptes fins el moll dels ossos. Amb això de la pesta del porc, els mexicans i els que vivim a Mèxic vivim en un estat de tensió i paranoia constant, a qualsevol estornut mirades acusadores, la gent amb mascaretes pel carrer, els bars i restuarants deserts. No existeiexen les abraçades i petons sincers, per a molt que es donguin, tots ens rentem les mans cinc cents cops al dia, amb aigua i sabò.

Hi ha varis factors sorpreses en tot aquest joc, doncs d’això es tracta, d’un joc.

La primera és que la pesta del porc, o el virus de la grip H1N1, no es el primer cop que passa dels animals als humans, però sí el primer cop que es passa dels humans als humans, això vol dir que existeix una mutació del virus, i tots sabem com son aquests virus de capritxos i torrecullons quan volen, així que ho acceptem, però volem un remei.

Ràpidament tenim el remei, el famòs Tamiflu, pot curar miracolosament aquesta grip, quina coincidencia el Tamiflú també curava la pesta del pollastre farà tres anys, no serà el Tamiflú un manà del cel que guareix tots els mals?, poder cura la Sida, o el dengue, o la malaria, o la leucemia, o...?

Sense pensar gaire me n’adono que qui més està guanyant sobre aquest tema son les empreses farmaceutiques, miro el diari, la Vanguardia, i efectivament les farmaceutiques com Roche, pugen els seus digits bancaris en totes les borses del mon., i sabeu quines baixen, les aereies i les de turisme. També pujen les comunicacions.

Tot això és molt extrany, no penseu?

PACO

(1) La tortilla és el pa de cadadia a Mèxic. Una familia mexicana, de cinc o sis o set o vuit membres pot menjar d’un a cinc quilos de tortilla al día. El sou a Tuxtla, capital de l’estat, sol ser d’uns 3000 pesos al mes. Calculeu.

La gestió pública de l'escola de música de Malgrat

2009-05-01T02:22:00.002+02:00

La gestió pública de l’escola de música de Malgrat

El que està passant a l’escola de música de Malgrat feia anys que es veia venir, concretamente des de que es va crear, i per això, no es pot responsabilitzar només als últims tripulants del naufragi inminent del vaixell, els anteriors també tenen la seva responsabilitat en el naufragi, petita o gran la tenen.

Ja des dels protoprincipis de l’escola no va caminar amb bon peu. Una relliscada, dos cames, i la obligació de crear un sol cos, amb un objectiu clar, ser rentables econòmicament.

Això no s’ha aconseguit amb el pas dels anys, l’escola de Música no es rentable, perd diners públics, és un forat en l’economia d’un poble.

Per què?

La gestió pública en educació o cultura, no és la gestió d’una empresa privada a on s’ha de rentabilitzar la inversió incial, la rentabilitat de la gestió pública no es visible fins que no han passat generacions, no anys.

Aquest és el gran problema d’aquesta escola municipal: s’estan tapant escletxes obrint finestres i cada cop hi han més forats. Des del més gran al més petit, la gran majoria dels gestors públics de la educació i la cultura tenen molta por a perdre diners i no guanyar-ne’n cap.

Peró senyors, la cultura ni es compra ni es ven, la cultura hi és des de sempre, i sempre hi serà, encara que no hi hagi entitats públiques que la vulguin gestionar, organitzar i controlar. Per a mostra un botò, que es gestiona, organitza i controla des de Malgrat, una escola de música privada.

No podem pensar en una escola pública de música si als deu anys mesurem els benefics en perdues o guanys econòmics. Poder és una escola de música municipal, però no pública.

Però també penso que el millor que es podria fer ara és tancar l’antiga escola de música i obrir-ne una de nova, on es gestionés pensant en l’educació dels alumnes i no en la cartera dels pares, o contribuents. Si no per què tenim una escola de música pública?

PAKO

P.D. Segurament no tothom pensa el mateix...i que bó...Obrim el diàleg? I finalment les actuacions?

Sant Jordi a Tuxtla

2009-04-23T03:48:00.002+02:00

Demà fa un any...
Així ho vam acordar amb l'Adriana, la data inicial, la capdal, la principal, l'única data que preval davant totes, des de fa un any, quan va ser el primer cop que ens vam donar un petò de veritat...Tot i que fos 27 o 26 o 25,d'abril, la data que vam acordar és Sant Jordi.

Molts petons amor del meu cor. T'estimo.

Hivern 2007

2009-04-22T04:57:00.000+02:00

Carta als amics

2009-04-21T04:05:00.002+02:00

CARTA ALS AMICS

“Els estats d’ànim son flors transitòries que acoloreixen el nostre caminar”

Quan ara penso en Malgrat, m’imagino un món que s’esvaeix dia a dia, un passat que no hi és en el present, que es dilueix en un aiguabarreig de ganes de ser-hi, i no poder estar-hi.
Estic ben lluny del lloc que m’ha vist nèixer, sou ben lluny del lloc que em veu crèixer. Al igual pasa, però a l’inrevés.

M’imagino als que ja teníu fills, o els tindreu. Veure’ls d’aquí un temps, veure’ls crèixer i només reconèixer en ells les parts del pas del temps, com fotografíes instantànees, d’aquelles Polaroid, on a sota a la part gran marc, color blanc, podies possar una data, amb un boli BIC gastat: 15 d’abril del 2009, del 2007, del 2006, del 2010, del 2100... i el més fort no reconèixe’ls fins a veure una part de vosaltres que correspon també a ells, els fills.
O, també pensar ens els que heu acabat de treballar i esteu fent la birra al bar del costat, veient el futbol. O als que heu canviat de feina, heu trobat xicota o simplement us ha deixat. Als que heu deixat el poble i heu anat a la ciutat, o als que heu deixat la ciutat per tornar al poble, als que encara viviu a la ciutat, i al poble. Als que segueixen lluitant per un poble, o als que d’una manera o un altre també ho seguiu fent. Als que us continueu emborratxant cada cap de setmana i acabeu a la mateixa discosala de sempre...o us heu reformat. Als que seguiu estudiant. Als que viviu en una casa nova, o els que us heu casat i ja teniu casa, també als que projecteu fer-ho.
Les tristors i amargors també campen per aquests camins, que son els nostres estats d’ànim, o com vulgueu dir-li de les passions del nostre cor, o cos, o cervell, o ànimas del nostre pas pel temps que s’esvaeix.

Avui estic sentat a casa, a la nostra casa, està neta, blanca, lluent, i penso en tots vosaltres en els que heu recorregut una part del meu temps, del camí, del ríu, de la merda, del que fos que llavors estiguèssim fent, o trepitjant, tan se val, a tots, en algún moment formeu part del meu pensament, rutinari, aquí tant lluny d’on som, físicament, perquè com fotografies formeu part del meu cervell, i tot, i que no escrigui o no em comuniqui, tant sovint com abans, sempre és el mateix, una pasa més haig de fer.

Hola amics!.

Us trobo a faltar, necessito saber de vosaltres, i veure les fotografíes del nostre pasar pel temps.

Tuxtla 17/04/09

P.D. Avui es 20 d'abril del 2009.

CAVILACIONES

2009-04-02T19:08:00.000+02:00

CAVILACIONES

Hace unos dias expulsaron a Manu Chao (1) de México por cantarles las cuarenta a los políticos mexicanos. Eso es incurrir en delito según el artículo 33 de la Constitución de los Estados Unidos de México.
Ese mismo artículo es el que se ha aplicado en varios casos de expulsión de europeos, latinoamericanos y norteamericanos en el sureño estado de Chiapas durante años des de la Revolución Zapatista, allá por el ’94.
Y más recientemente.
Una famosa cantante mexicana se vió involucarada también en este trigésimo tercer artículo constitucional, por posar desnuda con la bandera de su país para celebrar los dos-cientos años de la Independencia (2).
Estos son los datos que diarios como la Jornada o la Vanguardia, contenían el lunes 30 de marzo, en la portada de la edición digital.
Uno se puede preguntar muchas cosas…¡Paulina Rubio en bolas! …Quedarse como un pan de higo y girar la página del diario… Pero ahí va mi pregunta, ¿Cual puede ser la motivación de un estado para que expulse a los extranjeros que se involucran en la política del país, y por qué prohiben tan taxativamente este hecho, en su carta madre? (3)

¿Y joder que tiene que ver Paulina Rubio en todo esto?
-------------------------------------------------------------------

Ahora empiezan las cavilaciones, o sea mis propias mentiras.

--------------------------------------------------------------------

México se fundó tras el 15 de septiembre de 1810 al grito de Independencia de don Miguel Hidalgo y Costilla en el pueblo de Dolores. Después de trescientos años de sumisión, un capellán hacia repicar las campanas para llamar a la gente a un alzamiento contra el invasor español.

Unos cincuenta años después, el gobierno, estaba en manos de los criollos, hijos de españoles que se mantuvieron en el poder económico del país, sin aceptar la constitución de un país verdaderamente democrático. Las luchas internas cortaron las alas de libertad y progreso. Los vecinos del Norte, cortados por otro patrón aprovecharon la debilidad del vecino sureño para expandir su incipiente y prospero imperio. México perdió una Guerra contra los Estados Unidos, el pago fue la anexión de los Estados más al Sur de la República: Nuevo México, Arizona, Texas, California, Nevada, Utah, partes de Wyoming y de Colorado… casi una mitad del terriorio que en aquel entonces ocupaba México.

Los franceses, no perdieron paso y gobernados por los delirios de grandeza de Napoleón III, apuntaron sus tropas hacia México, tras la derrota contra los gringos, creen poder invadirlo fácilmente pero don Benito Juárez, Benemérito de las Américas, resistió el embate. Los franceses heridos en el honor, se reforzaron, y pasearon sus tropas por el castillo de Chapultepec durante tres extraños años consecutivos, hasta que los Estados Unidos, se sacaron de la manga un bonito artículo que habían dicho, o escrito, o a saber… en 1824 (4), y apoyaron a don Benito, que proclamó su celebre frase:

El respeto al derecho ajeno es la paz.

Parecía que las cosas iban bien en la República de los Estados Unidos de México. Don Benito fue reelegido presidente durante dos mandatos, hasta su muerte el país vivía en cierta calma y progresaba tímidamente, pero unos años más tarde se instaló en el poder el dictador, Porfírio Diaz que gobernó el destino de México durante más de treinta años. La ambición y el capricho de don Porfi, llevó a que las empresas que extraían, en aquellos entonces, el preciado crudo negro fueran en su mayoría norte americanas, y los réditos que generaban los impuestos por concesiones se repartían entre los allegados del dictador, e invirtieron un poquito en el progreso del país (como siempre pasa). Los intentos de sublevación eran aniquilados con pies de plomo.

Años más tarde, los muchachos crecieron y los niños fueron muchachos, y justo un siglo después de la independencia, el 18 de noviembre de 1910, en México, tras una épica y romántica Revolución, cae el Porfiriato. Al poco tiempo, las luchas internas entre los partidos revolucionarios, los asesinatos de los presidentes Madero y Carranza, más el de los caudillos revolucionarios Pancho Villa y Emiliano Zapata, hacen auspiciar al poder a un nuevo gobierno, el del PRI (Partido de la Revolución Institucional).

El PRI gobernaría las decisiones de los mexicanos durante casi 70 años, al principio fieles a unos princípios revolucionarios, a Lázaro Cardenas se le debe la nacionalización de los pozos petrolíferos, y la acogida de los republicanos españoles exiliados tras la Guerra Civil. El progreso del país es imparable, hasta que hay una vuelta de tuerca, la matanza de estudiantes del Tlatelolco, en 1968, 32 estudiantes mueren a mano de la policia y el ejercito durante unas manifestaciones en el zócalo del DF, y en el país hay cientos de obreros y estudiantes heridos, sale a la luz impunemente, el sistema impuesto por el PRI, nutrido de engaño y corrupción. En el 2000 gana las elecciones Vicente Fox, del PAN ( Partido de Acción Nacional), que nada tubo que ver con la Revolución, pero sí con otro giro de tuerca en el engranaje histórico de este país, la alternancia en el poder.

Ese puede ser un paseo rápido por la Historia Moderna de un México con dos siglos de vida que…

Ah, perdón…quizá el dato más importante y suculento el que da finalmente cerrazón a esta cavilación.

Hay otra vuelta de tuerca al país, el levantamiento en armas del Ejercito Zapatista de Liberación Nacional, surgido en el Sur del país, la región más olvidada hasta el momento, Chiapas. Los zapatistas logran un cambio en esta región, pero…

¿Por qué este artículo?

Esta claro que la intervención de los extranjeros en México está mal vista, nosotros somos los hijos de aquellos que durante años, los hemos estado chingando, europeos y norteamericanos, sobretodo.

Primero el Imperio español, luego el norteamericano, después el francés, luego otra vez el gringo, y… ¿Ahora?

PAKO

P.D. Paulina Rubio no tiene nada que ver con todo esto, solo es una infiltrada casual. Pero si alguien tiene las fotos que las pase.

(1) Manu Chao, uno de los primeros ciudadanos de la Aldea Global.

(2) La famosa cantante es la misisima Paulina Rubio.
(3) Artículo 33. EL EJECUTIVO DE LA UNION TENDRA LA FACULTAD EXCLUSIVA DE HACER ABANDONAR EL TERRITORIO NACIONAL, INMEDIATAMENTE Y SIN NECESIDAD DE JUICIO PREVIO, A TODO EXTRANJERO CUYA PERMANENCIA JUZGUE INCONVENIENTE.
LOS EXTRANJEROS NO PODRAN DE NINGUNA MANERA INMISCUIRSE EN LOS ASUNTOS POLITICOS DEL PAIS.
(4) El presidente Monroe declaró al mundo que : “América es para los americanos y que cualquier intervención armada de un país extranjero en América, en nuestro Continente significaría un ataque a los propios Estados Unidos”. (Que oportunas son las leyes cuando interesa)

Árboles milenarios, fotos de nuestros antepasados

2009-03-18T00:32:00.003+01:00

Este es un jardín,
de árboles de colores,
dorados por el sol del Oriente
y agitados por el viento de Occidente.

Aquí se halla la calma,
la paz latente,
el reposo del aliento constante.

Un jardín de palmeras
y árboles enormes,
una selva sin animales,
los únicos ruidos,
el susurro sibilante de los árboles,
mecidos por el soplo incesante de
vientos, hasta huracanes.

Pero,
ellos ahí se mantienen,
atados al suelo del que viven.
Son estos enormes árboles,
cuerpos que se extienden al cielo, azul, oscuro, gris suave...
Alzados clamando, sedientos, a las nubes,
con el zumbir de sus entredentados ramajes,
dedos y hojas son sus brazos,
Agua que calme la sed.

PD: Després de la visita la Jardí Botànic de Tuxtla

2009

2009-02-26T01:51:00.001+01:00

Des de fa un any, he conegut gent nova i he deixat de veure a gent coneguda.

Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.

Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.

El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.

¿Qué vull dir amb tot això?

Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.

O sigui tot,

O sigui res?

P.D: L’únic que sé és que t’estimo.

Un, qualsevol, diumenge mexicà: Final

2009-02-26T01:36:00.002+01:00

Encara que una mica tard, aquí s'acaba aquest relat

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )

Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:

Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.

Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.

Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

2008-11-25T00:08:00.001+01:00

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Em planto al cafè.
On és l’Adriana?

Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:

 “Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
 “Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
 Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
 No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
 Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3

Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.

Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:

Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...

Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.

Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

2008-11-11T03:50:00.000+01:00

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Un petò, dos, tres, ens despedim.

L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.

Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?

Un, qualsevol, diumenge mexicà (Part. 1) .

2008-10-28T17:27:00.000+01:00

(Aquest es un relat per peces)

M’aixeco.
L’Adriana fa el cafè, un dels millors cafès del mon. Una dolça olor a mantega envaeix tot el departament, son unes “hot-cakes”, versió americana de les creps. Obro la nevera, trec la melmelada, el suc de préssec, la llet, posem les tasses i els plats, coberts, i la llet condensada, el sucre ja és a taula. Ens posem a esmorzar. Avui, és diumenge toca anar a buscar el País,versió Llatinoamèrica, és l’únic diari d’Espanya que arriba a Tuxtla. Fem una estona el ronso, al mateix temps que anem despertant gracies a les miraculoses propietats d’aquest bon cafè que dona aquesta terra centro-americana.

Xerrem.
L’Adriana em diu que si he llegit alguna cosa sobre la matança de camperols a les runes de Xincultic al municipi de la Trinitària, a quinze minuts de Comitan, tres hores i mitja de Tuxtla. No, no en sé res, contesto, davant la meva sorpresa. Si puc llegeixo les portades del diari cada dia. No, però si la dels llacs de Montebello. Si?, em pregunta. Sí, li contesto, Van matar quatre policies. No? em torna a preguntar. Sí, li torno a contestar. Per qué? Perquè estan al costat de les runes de Xincultic. No?. Li pregunto. Sí, em contesta. No pot ser, avui més que mai comprem un diari mexicà.
Hi ha dos diaris que realment es poden llegir a Xiapes, el Cuarto Poder, fet a Xiapes, i amb noticies d’ámbit municipal, estatal i nacional. L’altre és la Jornada, un diari del Districte Federal, però d’àmbit nacional. El Pais encara no ha arribat al quiosc on me’l guarden cada diumenge, però tampoc crec que en parlés d’aquesta matança.
Tampoc ha arribat La Jornada. La Jornada arriba en un vol directe del Districte Federal, juntament amb el Pais i gairebé fins la una no estan a les quioscos, però els necessito llegir ja. Està el Cuarto Poder, on el dissabte vaig llegir la portada, on parlaven de la matança dels Lagos de Montebello. El Cuarto Poder és un diari una mica a besar del poder, com bé indica el seu nom. No, avui vull comprar la Jornada, més semblant a el Pais, amb bons articulistes i suplements dominicals culturals.
Rectes per la Central, directes cap a una altre quiosc, molt a prop de la cafeteria on anem els diumenges, quan volem, podem o tenim temps, la Cafeteria Avenida. En mig del cor de Tuxtla, a l’Avinguda Central, entre primera i segona Nord. Fan el millor café de la ciutat, espès, oloròs i amarg... tot i que jo li poso sucre... quina incongruencia, apreciar l’amargor d’un producte que desprès endolçaràs.

Un petò, dos, tres, ens despedim.

27/08/ 2007- 27/08/2008

2008-08-29T19:03:00.003+02:00

Ara farà un any Malgrat es treia la son de sobre, un home s’abraçava a un arbre de la Riera de Sant Genís al seu pas per “Can Feliciano”. Volia aturar el soroll de les màquines que tallaven els arbres, just davant de la comisaria dels Agents Municipals. Eren al voltant de les vuit del matí. Aquest home va cridar un altre home, i aquest a un altre, i un altre, i una altra, fins arribar a una trentena, o una quarentena, que al voltant de les deu del matí, invaien la zona de tanques que delimitaven el perímetre on s’efectuaria la tala. Havien aturat les motoserres per uns moments. Prop de les dotze del migdia a finals del mes d’agost, un centenar de persones es concentraven davant l’arbreda, volien aturar l’inici de les obres del segon o, serà del tercer?, tram de la riera. Els teléfons mòbils anaven de bolit. Havien arribat efectius antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Dos o tres furgones.? Els agents municipals dialogaven amb les diferents persones que s’havien congregat, alguns penjats d’alt dels arbres, altres abraçats al seu tronc, alguns i algunes entre les branques ja tallades, i tots invaien la llera i l’interior de la Riera. Alguns creien necessari un replentajament d’aquella destrucció innecessaria, volien aturar un projecte fet realitat, la destrucció d’un dels últims espais naturals dins del perímetre interior de la riera al seu pas per la vila. Segurament les intencions de tots ells variaven de maneres molt diverses. Ara, però tots estaven junts, i es coneixien, eren, i son, veins. Tots estaven irritats perquè es tallesin uns arbres d’aquella manera tan indiscriminada. Les autoritats no responien al crit d’aquelles ànimes vegetals demanant clemència. No volien escoltar ni una, ni una sola veu. Tots, tots, absolutament tots els àrbres anaven tallats, un rere l’altre, sense cap pietat que hi hagués cap alguna d’aquelles veus. La seva fi, ser estelles. A les tres de la tarda, amb la retirada dels Agents Municipals, i els Mossos d’Esquadra, es concentrava la primera asamblea amb veu i vot, que decidia vetllar per la seguretat d’aquelles criatures que es mereixien un final més digne, que la llenya. No ens mouriem, fins que no es replanteges una nova obra amb un respecte més curòs amb la natura que allà vivia. Com ells, ens plantavem. El primer i més difícil pas ja l’haviem donat, aturar els inicis de la destrucció. La primera part, ja l’haviem aconseguida, ara arribaven els dies de mantenir-se en vetlla constant, guardies de vint-i-quatre hores, dormir, menjar, viure a l’arbreda fins que no s’aconseguís allò que es demanava, una obra més respectuosa amb el medi ambient, o una segona posibilitat? Quina? La llunyania em separa de tots vosaltres, prop de 70.000 km d’aigua salada, selva i terra, i una nova vida a un altre pais, Mèxic, i quina algría, quin goig i quina jóia, viure totes aquestes experiències, amb tots vosaltres, els meus amics, els coneguts, els veins, la família, amb tot un poble, que estava allà o que allà no hi era. Tot just ara fará un any. Visc a la distància de l’espai, però amb una proximitat que es nota per segons, minuts o dies. La lluita a Malgrat, si es pot dir així, encara està oberta, encara hi ha moltes coses per les que moure’s, per què fer-se escoltar, els arbres son el crit de les nostres veus, que no siguin tallades en va, si us plau. Aquells deu dies van canviar moltes vides, unes que tot just començaven a nèixer, altres que feien la primera passa allà, o gairebé la última, unes que s’enamoraven, o feien l’amor per primer cop, quines les que es van retrobar, amb antics amics, o veins que per primer cop es coneixien, vides totes elles entrellaçades per uns arbres durant un caluròs final d’estiu, més una tardor i un inici d’hivern, per a mí. Molts, crec, vam tenir la sensació que per primera vegada se’ns escoltava sense tenir que abaixar el cap, dir sí i remugar sinó que ens guanyavem el fet de pensar diferent i actuar diferent, per molts motius que s’amaguessin rera els arbres. Allò nostre, era un acte de catarsi ciutadana, i si es pot dir així, era un orgasme cul-Actiu. La diferència en la que vivim ens fa ser el que som, únics. Per això companys no podem caure en les provocacions que des d’alt ens deixen caure com llampecs a les muntanyes. Certament no he viscut aquests últims vuit mesos entre vosaltres. No hi era a les de segur feixugues assamblees, on el cansanci de tots els que sempre, i sempre pasa, prenen les regnes de les resposabilitats, amics que feu la feina bruta. Força! Sou valiosos perquè vosaltres sou l’oli del motor, la vaselina de l’engranatge entre aquells que volen, i com sempre, i sempre pasa, per mil raons no prenen aquestes resposabilitats. A vosaltres també, els que hi sou i no podeu ser-hi, també, també sou la benzina, i el motor, sens dubte el motor, de tota aquesta societat, perquè hi sou quan hi heu de ser. Tots, i quan dic tots em refereixo a tothom, som gent que es mou, la societat civil es mou, pensa, opina i crida, no som un poble mort, que calla i acota el cap, quan no el deixen cridar, pensar diferent o actuar d’una altra manera. Vaig apendre una cosa de tot allò , que encara que diguin que som una mínoria, ens han de pendre en compte, com a part d’un poble que som i , que sens dubte s’engrandeix, de la nostra minoria, i de moltes altres minories...incloses les majories.

PAKO

Festa Major

2008-08-16T05:03:00.002+02:00

Estiu a Malgrat, época de pluges a Centreamèrica. Tot els dies plou, ahir va ser gairebé increible, tota la tarda plovent, amb uns trons i llampecs increibles, i donant taller a una de les colonies (barris) amb un perill més alt d'esllaviçaments. Sí i el riu Sabinal, que creua la ciutat augmentant el seu cabdal sorprenenment.
Es Festa Major a Malgrat, i les noticies que vaig llegint, gracies al Malgrat Confidencial i als diferents blogs, com el de barraques, em fan pensar en tots vosaltres. Molts deveu pensar que aquest paio no diu res, bueno, que no digui res no es que no pensi en els meus amics, sí que ho faig, pero como vosaltres jo també tinc feina, i ara més que mai, tallers a colonies, guions per al programa i una casa que arreglar i una dona que acontentar, jejejejejeje. O sigui que sí penso en vosaltres, i també us anyoro, pero ara la meva vida està aquí, com la vostra allà i continua cada dia per a tots de la mateixa manera.
Només volia dessitjar-vos una bona festa Major, i unes bones vacances per als qui les feu, i res que també tinc ganes de veure-us, però això no serà fins Nadal.
Ah i també podeu venir a veure'm, només cal que m'ho digueu amb temps, ara ja teniu una casa més on dormir, encara que sigui creuant l'Oceà.
Un petonàs i una forta abraçada a tots.

Ara ja fa un any, ara fa sis mesos.

2008-07-12T03:59:00.004+02:00

Fa sis mesos que vaig arribar, i el meu voluntariat ha finalitzat, son moltes coses les que m'han passat, dolces i amargues, tristes i alegres, que formen part de la vida, però...tot just ara fa un any, començava a concretar-se aquesta aventura per les terres mexicanes, un 12 de juliol la meva felicitat s'anava ensorrant, molts aspectes personals es veien afectats per motius que se m'escolaven pels dits, com aigua bruta que has de deixar anar. Nedava en mig corrents adverses, la familia, els amics, els amors, la feina, tot marca una linea dispersa, que encara no sabia que em portaria a dia d'avui a ser feliç tant lluny de casa.
Ara escolto la música d'aquells dies, i passat el temps cada cop veig més clar que tot el que em va passar em portava a venir a aquest pais, a aquesta ciutat. Aquí he trobat el que allà o no vaig saber buscar, o simplement no tenia que ser allà en aquell temps. Recordo un estiu ple de neguits, d'asfixia personal, estava clar que havia de fugir, i amics, sí, quan les coses no funcionen el millor és fer una fugida cap endavant, donar un tomb, un gir, tallar-se el cabell. Molts dies son els que penso en això i gracies, diem-li, al destí, tot això ha canviat, ara treballo en una Associació, Vientos Culturales, que es dedica a donar tallers d'art per nois i noies, nens i nenes, que viuen a les colonies més desfavorides de Tuxtla, i a part faig les funcions d'ajudant de direcció, guionista i actor per a un programa de televisió que es produeix a la mateixa Associació amb conveni amb el Sistema de Radio i Televisió de Xiapes, el canal 10, i amb el DIF estatal,( la versió de la conselleria de Benestar Social a la mexicana, imagineu-vos-ho). No solament estic treballant en un lloc on em sento realitzat, si no que ademés la meva vida sentimental es d'allò més satisfactoria. Al poc temps de tornar d'unes mini-vacances, farà cosa d'uns mesos, vaig conèixer l'Adriana, la noia amb la que vull compartir casa i moltes coses més d'aquelles que omplen una parella, sí, l'amor també l'he trobat aquí. Per tant amics, coneguts, familia, per què tornar ara?
Ens veiem per Nadal

Un giro de 180 grados

2008-06-16T02:03:00.002+02:00

Los domingos en Tuxtla son algo aciagos, están vacios, y llenos de nada. Tuxtla es una ciudad poco conocida en Europa...poco...desconocida, aunque todo el mundo, o casi todo el mundo conoce Chiapas, por el conflicto zapatista, nadie sabe que esta es la ciudad del Estado, todos conocen San Cristobal, Palenque o la Selva Lacandona, y realmente no se pierden nada, si no concen Tuxtla, pero como en todos los lugares, aquí se encuentran rincones, espacios, momentos, que son de los más bellos, siempre visto des de el punto subjetivo de quien escribe, admira o contempla esos lugares.
Chiapas es el último estado del Sur Este mexicano, y diría que el primer pais de Centro américa, colinda con Guatemala al Sureste, y con los estados de Campeche, Tabasco y Veracruz al Norte, y la franja más oriental colinda con el estado de Oaxaca, celebre no tan solo por sus playas sinó por su precaria estabilidad social y política. Estos cuatro estados conforman lo que se conoce como el Sur-este mexicano, y son sin duda los cuatro estados más pobres de todo el territorio federal mexicano, y los más ricos en recursos energéticos, tan solo en Tabasco y Campeche se concentran la mayoría de pozos extractores de petróleo, el estado de Chiapas produce casi el 40% de la energía hidroélectrica del pais, y Oaxaca es pionero en la producción de energía eólica. Pero estos cuatro estados son los más pobres en infraestructuras, en recursos economicos y en industria.
Yo vivo en Chiapas, que des de la revolución zapatista, y según me han ido informando, ha mejorado muchísimo su situación economica, ¿será que alguien tiene miedo de estos indígenas? ¿quizá les están tapando la boca con centros comerciales, carros grandes, autovias...?
Creo que ha llegado el momento de que os vaya informando de que es lo que sucede en este rinconcito de la América Central, un rincocito que es un punto estratégico para el gran imperio estadounidense. Así pues, creo que nos iremos comunicando des de este lugar no tan bonito, pero no tan feo, que es Tuxtla, la capital del Estado Chiapaneco.
Salud i Força
Paco

Cuatro meses

2008-05-02T02:43:00.002+02:00

Ya llevo más de cuatro meses en este pais, ya tengo muchos recuerdos y aventuras. Lo de Isla Mujeres fue un espejismo en el espacio sideral, todo acabó con Telsche, quizá mejor así, el destino sabe porque pones sus piedras en el camino.
Una vez que llegué a Tuxtla, ciudad en la que resido ahora mismo, y des de la cual escribo, todo cambió, la faena con los chavos, el programa de la tele, los nuevos amigos, el día a día, la rutina, como en todos lados se hace presente. Hay nuevos aires en mi vida, y quien sabe cuando regresaré, senzillamente si lo que buscas lo encuentras en otro lugar porque debes abandonar?. Esta seguramente no es la ciudad más bonita del mundo, ni de México pero es la ciudad donde empiezo a sentirme agusto, con sus gentes, con mi trabajo, quien sabe, o como decía alguien, solo sé que no sé nada, a si que A SABER cuando volveré.
Un beso a todos.

Isla Mujeres

2008-03-21T03:20:00.004+01:00

Va ser a Isla Mujeres on em vaig enamorar.
Isla Mujeres és una petita illa situada a la Costa Atlàntica del Carib, a uns vint minuts de Cancún, no deixa de ser un apèndix del paradís d'hotels i turisme de borratxera, amb la diferencia que les construccions no sobrepasen els dos pisos, i encara es poden trobar petits racons de pau i tranquilitat on no han arribat les totxanes i el formigò.
Era el tercer dia a Cancún, i ja frisava per marxar, així que el primer que vaig fer va ser veure quins eren els horaris dels autobusos per fotre el camp, volia veure més de Mèxic abans d'arribar a Xiapes, i tenia varies possibilitats, anar cap a Palenque i desprès cap a Tuxtla, capital de Xiapes, o coneixer un altre estat, Campeche. Vam triar la segona opció, perquè Palenque està situat a l'extrem nord de Xiapes, així que ja tindriem temps d'anar-hi. Els busos cap a Campeche sortien al vespre, a les deu més o menys. Tenía tot el dia per acabar de cagar-me en la calor, els guiris i la fredor dels hotels, no tenia ganes de tornar a veure les mastodòntiques construccions, i una escapada ràpida i prou agradable era traslladar-se a Isla Mujeres.
Amb la Telsche sense adonar-me'n i sense donar gaires més voltes vam trobar en Julio, el conserge de l'hostal Quetzal on dormiem, i li vam preguntar com podiem arribar fins a Isla Mujeres, un taxi i cap al port ens va contestar, però abans ens va ensenyar un dels seus secrets, ell en realitat era pintor de murals, continuador de la tradició mexicana de pintar a les parets grans quadres amb motius històrics, naturals o simplement fantàstics, la Telsche i jo vam al·lucinar amb la carta amagada que ens estava mostrant, realment viatjant et trobes amb persones plenes de vida que no deixen de sorpendre't.
Vam agafar el taxi a l'Avinguda Central i allà vaig tenir la primera conversa sobre política, doncs a Cancún estaven de campanya electoral. Vaig informar-me de primera ma sobre la situació del pais, qui era qui, quin partit es el PRI, el PRD o el PAN, López Obrador, i Calderón, els taxistes son bons informadors, sempre estant escoltant la radio, viuen la realitat del carrer i transporten tot tipus de gent.
Al arribar al port vam esperar uns vint minuts abans de pujar a la petita embarcació que et porta directament al moll de Isla Mujeres. No parevem de xerrar sobre política, art, vida quotidiana, sobre tot, de tot i amb tota naturalitat. Un cop sortint del moll una munió de guies, venedors i tota mena de gent s'abalencen oferint-te restaurants, motocicletes, cotxets, records...una bogeria. No vam voler cap d'aquestes ofertes, investigariem per nosaltres mateixos els racons d'aquesta illa que no em pregunteu per què es diu Isla Mujeres. Tothom avançava cap a una direcció la que semblava que portava als llocs més turístics per tant nosaltres vam avançar a la direcció proporcionalment inversa, i allà va ser on vam trobar un d'aquests racons impressionants que et deixen bocabadats. Rere uns esculls, al costat d'una petita carretera, l'única que creua la illa i conecta les dues puntes poblades, existeix aquest punt pur, sense construccions, i amb el blau turquesa del carib onejant a cada instant. Meravellat per la vista i la companyia no se'm va ocòrrer altra cosa que banyar-me tal i com la meva mare em va parir, i sense complexes, pantalons avall, calçotets i vinga a fer el mandril entre les roques. La Telsche, em sembla es va quedar una mica estorada, però els que em coneixeu, ja sabeu que em costa poc banyar-me en boles.
L'aigua estava clara, fresca, neta, i la companyia era inmillorable, ens vam possar a pendre el Sol i en una d'aquelles vaig pensar que collons, fes-li un petò, però em vaig reprimir, millor mantigues aquesta amistat que neix, sí, però fes-li un petò, no calla dimoni, sí fes-ho, no...sí...no...no, vaig aixecar-me i d'una rebolada vaig agafar una pedra, i vaig dir-li mira cada pedra que llancem és una mala experiència de l'any passat, quan més fort la llencis més lluny s'anirà aquest mal rotllo. Dit i fet, vam llançar tantes pedre com males passades ens va jugar l'any que ja ens havia abandonat...allà em vaig donar compte que m'havia enamorat, perquè un cop llençades les pedres vam començar a fer fotografies, i mentres ella prenia el sol, vaig veure-la atravé dels ulls de la càmara i em va semblar la dona més maca, més hermosa del mon, amb qui no em faria res compartir, quelcom més que un petò...això fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, altre cop no, aguanta, aguanta....
Pasades unes tres hores de relax, vam decidir anar a menjar, jo em moria per un bon marisc, i aquell era el lloc ideal, i dit i fet, unes gambes, un ceviche de pop i una mirinda de llimona, fantàstic, meravellòs, plaent...tot al costat del port, on no hi havia cap guiri, només nosaltres, increible. Acabat l'àpat ens vam dirigir cap a la zona turística, i sí realment era força turística, plena de palmeres, platges paradisíaques atestades de brozejats i cerveses. Una estona més de platja i cap Cancún, amb una posta de Sol que ens regalava el final del dia. Mentres feiem cua per tornar vam coneixer un cambrer de Cancún, amb la seva dona i el seu fill, un noi maya, amb el que vam estar xerrant força estona, havia viatjat fins els Estats Units, però havia tornat, havia fet diners, però inmigració el va deportar cap a Mèxic...Tots vivim noveles a les nostres vides, tots podem explicar una historia, i aquesta comença a ser la meva.
La realitat supera la ficció i feta la motxilla vam pujar al bus i cap a Campeche, mirant una peli al portàtil, Gato Negro Gato Blanco...marxavem junts i per primer cop dormiriem junts...fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, tant de bó...fugiem de Cancún, tot començava de nou, altre cop.

Un descans en el camí

2008-03-12T02:37:00.002+01:00

Avui no tinc ganes de continuar amb el relat de les meves aventures per Mèxic, tinc ganes d'escriure des de la soletat del meu cos sobre el record, del passat, dels moments que tots hem viscut i com deia Manrique, ya no volverán ...
Avui estava fent la revissió de blogs malgratencs i he trobat una cançò al blog del repartidor de bollos, Pure de The lightning seeds i m'ha fet viatjar per la meva adolescència a Mataró, i viatjar per altres cançons, quin poder tan gran que tenen els sons, els colors, els sabors i les olors, el tacte... la cançò s'ha ajuntat amb una conversa que he tingut amb el meu pare i el meu germà, m'he comprat una web-cam amb uns auriculars i un micro i he pogut parlar amb ells per internet desprès de deu dies sense comunicar-me amb gairebé ningú des l'altra banda de l'Atlàntic degut a un viatge per diferents comunitats de Xiapes. També he rebut un mail molt especial i per acabar d'adobar-ho avui a Tuxtla feia un dia dels que a Europa seríen normals a l'hivern però que aquí son raresses del temps, per tant m'he deixat endur per la melangia de la cançò i la tristor del temps per escriure aquestes ratlles l'únic dia que puc dir que tinc festa des de fa un mes, més o menys...Penso en tot, en tots, en els dies feliços i les tristes nits d'amargor de l'any passat, en la bogeria de l'adolescencia, en la meva fillola, la Meritxell, que soc el seu padrí i aquest any no podré veure-li la cara empastifada de tortell de nata per Rams, penso en tots vosaltres en els moments que m'heu regalat durant la vostra vida, dels moments que ens hem estimat, penso en tot això a gran distància, la que ens separa, més que un mar d'aigua, un oceà de temps, però això ens uneix i ens enforteix, dona valor al que som. Per a mi és com si formessim part d'un quadre gegant on tots hi sou reflexats, com les Menines, o el Jardí de les Delícies, on des del més petit detall al més elegant moment conformen l'univers gegant d'estels, fixos o fugaços, de planetes eterns que ja no existeixen, nebuloses de temps, galaxies, forats negres i brillants, tots, a tots us emmagatzemo en l'armari del record, a tots els hi correspon una part del meu petit cor gegant, arteries, muscles, auricules i ventricules de l'espai que arquitecturen el meu cos, el meu cap, el pulmò ple de tabac, l'esfinter rossegat i l'estómac cardat a tots vosaltres us vull regalar el meu sincer i estimat descans...

Chichén Itzá

2008-02-22T21:17:00.004+01:00

No sé si mai heu fet un viatge trasatlàntic, si heu canviat d’horari repentinament, em refereixo a passar d’estar a les cinc de la tarda, viatjar i estar a la mateixa hora però caminant a l’altra banda del mon. Per mi és el primer cop que sento el conegut desordre horari, o jet lag. La segona nit a Cancún va ser horrorosa, a part de passar del fred hivernal de Catalunya, set dies abans havia estat als Pirineus celebrant el Cap d’Any, i ara estava a més de trenta graus a l’ombra, doncs a més a més es sumava aquest desordre horari, que de nit no podia dormir, o quan dormia em llevava dos o tres hores desprès, amb un mal de cap impressionant, per tant no aconseguia descansar, o sigui que a les set i mitja ja vaig considerar que per aquell dia ja tenia suficient d’estar al llit donant voltes i esperant que la son arrivés. Vaig llevar-me amb la intenció de no tornar a la platja de Cancún o almenys a les platges que envolten la ciutat, i una bona opció era fer la primera visita turística a unes ruines mayes, Chichén Itzá era una bona excusa per marxar d’aquell paradís d’hotels i resorts.

En Julio em va preparar l’esmorzar, va baixar la Telsche acompanyada d’una noia anglesa, d’ella no recordo el nom, però baja tampoc importa gaire. Jo continuava intentant poder conectar-me a Internet amb aquest trasto, i no hi havia manera, ho va provar el noi mexicà que era el xicot de la noia madrilenya, tampoc no recordo els seus noms, de fet soc molt dolent pels noms, ho va intentar l’irlandès, i el fill d’en Julio, un noi alt i sec com un Sant Pau, i res no hi havia manera, desprès de dues hores, gairebé eren les deu, vaig desistir, llavors vaig preguntar a la Telsche quin plan tenia per aquell dia, Chichén Itzà van ser les paraules màgiques. I així va ser com vam agafar un bus amb la Telsche i la noia anglesa que després de cuatre hores ens va deixar a les primeres ruines mayes que he vist.

El viatge cap Chichén Itzá es llarg si agafes un bus de segona, para a tots els poblets del recorregut, però també és més interessant si vols veure la realitat dels pobles que envolten el gran complexe cancunià. La principal parada abans d’arribar a les ruines es Valladolid, està clar qui va conquerir a qui, no?. Aquest estat es diu Quinta Roo, i la capital diria que és Mérida, no només saben qui va conquerir a qui, sinó que també sabem d’on exactament eren. El paissatge és de bosc sec, verd però sec, pla, i amb unes formacions calcaries que es diuen Cenotes, els cenotes son petits llacs en mig d’aquesta selva. Els poblets em recordaven molt els d’Àfrica on la vida es deserrotlla al voltant de la carretera principal, allà hi han tots els negocis, bars, restaurants i sobretot els tallers mecànics. Tots tenen la seva petita església, algunes de nova construcció i als pobles més antics d’un estil amb regust a colonització.

Les runes de Chichén Itzá estan a l’inerior de la Península del Yucatán, zona eminenment maya, a una hora més o menys de Valladolid. De la carretera principal hi ha una desviació que et porta directament a un parking, ple a gom a gom de cotxes i autobusos, aquí se’ls anomena “colectivos”, un bonic nom em sembla per un transport . Sortiem del paradís del turista per arrivar al paradís del turista dos, on les excurssions organitzades son el plat fort, això si sense hotels, sense platja, i amb un dels recintes arqueològics mayes més ben conservats, conegut com una de les set maravelles del Nou Mon. De fet ho és, a Chichén Itzà el primer que et sorpren es la seva majestuosa pirámide, i com anavem sense guía, tot i que se’ns van oferir una dotzena, ens vam acostar a un grup on el guia explicava quina era la funció d’aquella sorprenent construcció i com els mayes havien dissenyat el recinte per acostar-se als deus. El que més em va sorpendre es que al picar de mans just davant de la muralla el retorn de l’eco era idèntic al cantar del quetzal, un ocell que viu a la selva i que actualment està en greu perill d’extinció, això ja em va fer començar a entendre quina era la dimensió, el poder, i els coneixaments d’aquells i a qui els conqueridors consideraven ignorants salvatges.

Actualment a les ruines encara hi ha mayes, que parlen el seu dialecte, però no hi dormen, ni fan rituals, només mercadegen, viuen dels turístes, planten les seves paradetes amb artesenies, i com sempre en aquests puestos totes son iguals, fetes per amb le mateix patrò, amb el mateix gust, per la mateixa màquina humana, màscares de jaguars fetes de fusta, serps, collarets, samarretes, pedra tallada, etcétera, etcétera, etcétera. El poble a perdut la seva originalitat i l’ha venuda a l’extranger, o l’extranger li ha comprat la originalitat per vendre-la a Europa o als Estats Units, o Japò…Tot i així el recinte de Chichén Itzá és preciòs i ple d’encants, inmens, cobert de selva i d’edicis mig en runes, mig d’empeus, ple de columnes on hi havia hagut fastuosos palaus, on encara es veu l’ombra del deu Kukulcán esculpit en molts racons. Us aconsello visitar aquest espai quan comença a fosquejar, a mitja tarda, llavors és quan s’omple de màgia i esplendor, el centenar de vendors mayes comencen a recollir, i els turistes que venen amb l’excurssió organitzada ja han marxat i es respira un ambient pur, com si per qualsevol de les cantonades d’alguna de les petites pirámides encara puguessis veure els antics mayes sortir desprès d’haver fet les seves rutines cuotidianes i recuperar el seu lloc. Jo, ja feia com una hora que m’havia perdut, que a la Telsche i a la noia anglesa no les veia, però això en comptes de ennerviosir-me em va donar molta tranquilitat, estava sol, i solament jo estava contemplant aquella meravella dins la meva fantasia, però havia vingut amb elles i amb elles havia de marxar, així que vaig anar sortint amb calma, després d’haver fotografiat tot el que vaig poder i més, em sembla que tot i estar gairebé quatre hores, em vaig deixar de veure molts espais, entre ells el Cenote Gran i el reciente on jugaven a pilota. Un cop a fora allà estaven esperant-me. Vaig veure la Telsche i llavors ja vaig pensar que era magnifica aquella noia, s’havia preocupat per mí, i de fet jo per ella, però no va haver cap mala paraula, ni mal entes, tan sols um, on erets?, a dins, i tu?, jo també, unes riallades i a esperar el bus de tornada.

Quatre hores més i ja estavem a Cancún altre cop. Durant el viatge vaig pensar amb lo bonic que seria compartir, quelcom més que paraules amb ella.

Vam arrivar a Cancún, una dutxa, una cervessa i una volta pel centre, al super a comprar alguna cosa de menjar. La Telsche no hi era, així que vaig sortir altre cop de l’hostal a una plaça que hi havia allá al costat on un grup de nois estaven tocant les percussions, vaig encendre una cigarreta i als cinc minuts la Telsche creuava per allà, tots dos ens vam sorpendre de trobar-nos, vam anar cap a l’hostal, unes cervesses a la terrassa i escoltar la música jazz que ens arrivava d’un local. Vam xerrar com unes dues hores, ens vam confessar, vam parlar dels perquès del nostre viatge, grans frustracions les nostres que ens empenyien a fugir durant un curt temps d’allà on erem.

Serien com les dotze, quan li vaig dir si volia baixar a pendre alguna cosa, al local on tocaven jazz, sí com no, va ser la seva resposta. Ens vam acostar al local ja tancaven, però al del costat hi havia uns nois cantant Silvio Rodríguez, i bevent vi, així que no vam dubtar i vam seure a escoltar música de cantaautor. Penso que aquella va ser una de les nits més meravelloses que recordo, vam estar bebent vi fins les dues de la nit, van tocar Serrat, Silvio, cançons propies d’ells i Sabina, ni a casa he sentit tant a gust aquesta música, i mai amb tan bona companyia, estavem callats tots dos, divagant sobre el que ens havia portat a Cancún, de fet a Mèxic, com haviem anat a parar a aquell moment, no ho sé, ara sí que les paraules sobraven i els pensaments volaven.

La broma del vi va ser cara, en comparació amb altres locals o begudes, però pagaría amb la meva ànima el poder a tornar a repetir allò, aquell ambient, la seva companyia…

Vaig anar a dormir amb la tranquilitat , d’haver compartit uns moments màgics, d’estar sol però alhora acopanyat.

Cancún

2008-02-19T07:44:00.004+01:00

Cancún es una ciudad con dos ambientes, el Centro y la Zona Hotelera. Todo el mundo me había hablado de lo turística que era esta parte de México, pero hay que verlo par creerlo, Lloret de Mar, Marbella o Benidorm se quedan en la simple anécdota. Esta es una ciudad construida de la nada en menos de 40 años, un macrocomplejo para el turista occidental, todo está pensado para que se sienta en casa, boutiques Mango, Burguer King’s, Macdonald’s, excursiones organizadas, discotecas con solera como el Coco Bongo, etc.
Tuve la suerte, a mi llegada a la estación de autobuses procedente del aeropuerto, de encontrarme una pareja, la chica de Madrid y el chico del D.F. que me aconsejaron el hostal donde ellos se hospedaban, justo en Cancún Centro a unos quinientos metros de la estación de bus, y a menos de un kilómetro de la Zona Hotelera. El hostal es muy sencillo, pequeño y agradable, decorado con buen gusto. Tiene varios tipos de habitaciones, individuales, para parejas y una mayor compartida con cinco literas y dos camas, ahí es donde me aposenté durante tres dias. Esa noche me fui a dormir pronto, como a las diez de la noche, estaba cansado y el jet lag ya empezaba a jugarmela.
Por la mañana me levanté, bajé a la cocina y el vigilante, cocinero, recepcionista, Julio, un hombre de unos 50 años, con un cálido acento mexicano nada más verme ya me estaba preparando el desayuno, huevos revueltos, tostadas con mantequilla y mermelada, jugo de manzana y café, bastante asqueroso, pero delicioso cuando te lo tomas en un patio verde pensando que ese es tu primer día de vacaciones, antes de llegar a Tuxtla y después de un año de trabajos, casi forzados.
La dueña del hostal Quetzal, así es su nombre, se llama Mónica, una americana de origen irlandés y holandés, con doble o triple nacionalidad, exuberante rubia retocada en los pechos, labios y quizá pómulos. Con este escultural cuerpo siempre vestía tejanos ajustados y camiseta arrapada a sus tentadores pechos siliconados, su trato es agradable y su hostal una perla en medio de los complejos turísticos, para el viajero que busca tranquilidad y gente joven que viaja con su mochila como único equipaje, el precio es modesto en comparación con los hoteles y el servicio es de lo más digno y limpio.
Esa misma mañana mientras intentaba conectarme a Internet con mi trasto, he conocido a otra americana, una chica delgadita, de pelo negro, media melenita, con los ojos verdes y la tez blanca, de Minesota que al igual que yo se dedica al teatro, su nombre es Telsche. Curioso verdad, en una ciudad que debe albergar a mas de quinientos mil turistas, encuentro a alguien con quién compartir unos objetivos bastante parecidos a los que me han hecho cruzar el charco. Bueno lo mejor será no adelantar acontecimientos y dejar que todo vaya sucediendo como va marcando las pulsiones de nuestro reloj interno. La chica es muy simpática y habla un castellano con un marcado acento americano. Con ella fui a la playa, o al menos lo intentamos, ya que para cruzar de la carretera principal donde te dejan todos los autobuses que van a la Zona Turística, único lugar donde es aconsejable ir a la playa, si no quieres darte de bruces contra las piedras, hasta la blanca arena y el aturquesado mar de las postales se erige una muralla de gigantescos hoteles, que se han instalado justo en la orilla. Me doy cuenta entonces que es muy agradable la compañía de esta chica, aunque no me acuerde de su nombre, un tanto raro, Telsche. Me dice que es de origen alemán e irlandés, no hay ningún americano, americano, es una tribu que se está construyendo a si misma todavía, cosa que reconoce Telsche, por eso me gusta conversar con ella porque compartimos algo más que el teatro, puntos de vista sobre política, comida y literatura, y que hay más en esta vida. Por ejemplo en el Teatro que trabaja, cada año invitan a los Bread and Pupets un famoso grupo de marionetas gigantes y teatro de calle, sobre los cuales hice un pequeño trabajo en el Institut, creo que no voy a perder el contacto con ella una vez regrese a Europa.
En el hostal Quetzal, también se hospedan a parte de ella y de la pareja madrileño-mexicana, unas chicas holandesas, unos australianos, un irlandés bastante curioso que se dedica a viajar mientras hace de carpintero, y un mexicano bastante turbio que busca faena en algún hotel de lo que sea en Cancún, y eso es lo único interesante que tiene esta ciudad, que se está creando, formando, que la mayor atracción turística es ver como se va creando una nueva sociedad de recién llegados des de todas las partes de México, llamado por la fiebre del oro del turista, aunque hayan destrozado uno de los lugares, seguramente más bonitos del mundo.
Finalmente, y por fin, he conseguido lo que quería, viajar de esta manera, sentirme parte del mundo que camina, libre, volar solo conmigo y la mochila a cuestas, por cierto me parece que va a ser bastante engorrosa con tanto equipaje, así que llamo a Tuxtla para decirles que me esperen para el lunes, dejar los trastos y continuar con mis andanzas en esta parte del mundo.

Madrid-Cancún

2008-02-08T18:34:00.000+01:00

Cuando llegué a Madrid, tan solo tuve tiempo de ir des de mi terminal a la terminal des de donde despegaba el siguiente vuelo, canviar 100 euros en pesos y comprarme un cartón de Malboro en el Duty Free. No compré Golden Virginia porque los cartones que venden son de 20 paquetes y pensé que se me acabarian secando, si hubiera sabido que en México no vendian este tabaco quizá me lo hubiese pensado de otra manera, lo cierto es que ahora ya no estoy a tiempo. Necesitaba fumar y me quedaba un cuarto de hora para coger el vuelo hacía Cancún, abrí el cartón, un paquete, un cigarro y directo hacia la zona de fumadores, una pecera donde el olor a tabaco se empapa en toda la ropa con tan solo rozar los vidrios. Fumé, cogí el equipaje de mano que llevaba, el billete y otra vez embarcado en un nuevo avión. Me dieron a elegir entre el Pais y el ABC, elegí el ABC, lo último que he leido de prensa escrita de un diario español, droga dura, tenía ganas de contrastar notícias.

El vuelo de Madrid a Cancún dura unas diez horas y cuarto. Todavía no se me borraba la imagen de mi padre, pero ahora ya sí que la ilusión por llegar era más poderosa. Al principio me senté en la butaca clase turista que toca al pasillo, pero al poco, mientras iba aposentandose el pasaje el compañero que me acompañaría durante todo el viaje un señor ya metido en los sesenta me dijo que no, que era él quien debía sentarse ahí, así que me tocó ventanilla. Una de las cosas curiosas que pasan cuando entras a un avión, son las miradas que se prodigan entre los pasajeros, a parte de buscar el asiento, una vez te has sentado, escrutinas con la mirada algún rostro conocido, pero a mí de momento no me ha pasado, aunque sabes a la perfección quien viaja solo o acompañado, quien es la primera vez que coge ese vuelo, o quien tiene la costumbre de volar en aquella dirección a la que tú ahora te diriges.

Fue un viaje largo, el más largo que he hecho en avión hasta el momento. Tuve suerte de compartir asiento con este señor, se llamaba Ramón, y él era de los que cogía el vuelo con bastante regularidad, de hecho, el tal Ramón vivía en Cambrils, y se dirigía hacía Cancún para la inauguración de un hotel que había construido, y el sí que conocía más gente, pues en ese vuelo había más gente de Catalunya, que también se dirigian a la inauguración de ese mismo hotel. Por lo que me dijo Ramón estos habian sido invitados por el dueño del hotel, un empresario catalán, a la inauguración, así que mi vuelo era compartido con unos ricachones y sus mujeres, alucinaba, como alguién tenía tanta pasta para pagar a unos colegas, ya la mayoría jubilados unas vaciones, pero bueno, en una avión también te das cuenta de la variedad de personas que llegan a habitar tu tierra, y no todos son como tú, unos jovenes ilusionados con un viaje.

El servicio a bordo fue digno, a mi entender, dos comidas y todo el café que quisieras, las típicas películas, la venta de productos sin impuestos, dormir, caminar, mear y esperar a llegar. Ramón me explicó un poco como era Cancún y yo le expliqué que iba a hacer en México, que iba a Chiapas a dar clases de teatro como voluntario y el también alucinó, porque el ya no tenía esos ideales, sinó que se había vendido a sus propios intereses, los del capital. A medida que nos acercabamos a Cancún se iba oscureciendo, y el mar de nubes iba adquiriendo ese tono anaranjado de las puestas de Sol, y en mi mente pensé lo que tardó y debió sufrir Colón en cruzar el amplio Océano que separa Europa y América.

Eran las doce y media de la madrugada hora peninsular y las siete y media hora mexicana, cuando daba mi primer paso en el nuevo continente, ya era real todo mi sueño estaba concentrado por un momento en la suela de mis botas, en los pasos que me llevaban hasta la aduana, donde me darian el visado, que por suerte me durará seis meses, sin antes contestar una serie de preguntas rutinarias y rellenar un clásico formulario. Una vez cruzada la tierra de nadie, el primer contacto con México, Cancún y su gente.

Barcelona-Madrid

2008-01-29T02:29:00.001+01:00

Ja era hora, a la fi, avui tinc temps d'escriure en el blog. Des de que vaig arribar no he pogut dedicar-m'hi bé i no volia fer qualsevol cosa, ara tinc temps per poder esplaiar-me.

-----------------------------------------------------------------------------

Dimarts, dia 8 vaig sortir de casa dels pares ben d'hora, amb un somriure amarg, o un plor dolç, despedir-se dels pares mai hagués pensat que em causes tan de dolor, vaig plorar com mai ho havia fet, tant el meu pare com jo sabiem que no ens tocariem en molts mesos, que potser ens veuriem per webcam o parlariem per teléfon, però que no ens tocariem, i aixó suposo que per a un pare es dur, veure com el seu fill marxa a un lloc desconegut, amb gent desconeguda, a fer una cosa que no acava d'entendre, és la por que tant ens atrau però que alhora tant ens paralitza.
A baix m'esperava en Sanju i en Vili, el meu germà també ens acompanyava, i amb en Romeo i en Carlitos haviem quedat a la plaça de l'esglesia, eren les 8 del matí, i passavem pel carrer del Carme just quan comença el tràfec de gent, mirava des de darrera del cotxe d'en Vili, per la finestra, un dia gris, fred, de resaca de Nadal, deia adeu amb les llàgrimes, un adèu, fins aviat, cuidat, espero tornar-te a veure't tan galdòs com sempre, menys aburrit que mai.
Recolliem en Romeo i esperavem que arribès en Carlitos. Començava a fer-se tard, no el podiem esperar. Vam marxar en dos cotxes, el de la mare de'n Sanju, i el Suzuki dels pares d'en Vili. No podia treure'm en cap moment la cara i la veu del meu pare plorant, aquella imatge era més forta que qualsevol alegria que em vingués, i encara es avui que em tremola el cos quan em ve al cap. Estava trist, ho reconec, però es així, no em faria enrere, per res en aquest mon ho podia fer, però si que dins el meu cor un trosset es queda amb ell i amb la meua mare i el meu germà, però sobretot amb ell.
Enfilavem la carretera cap a BCN. Les típiques cues de les rondes, i ja a l'aereoport, les bosses embarcades i vinga cap a esmorzar. La meva por era si no tindria que pagar pel sobrepes, però res tot plegat pesava uns vint-i-cinc quilos, sembla mentida, per a mi pesava una tona. L'altre es veure la cara de les hostesses de terra, jo que em moria de ganes dir a tothom, ei que me'n vaig cap a Cancún i elles amb la seva veu seca, aquí té els bitllets, la sortida, el número, tantes bosses, molt bé que tingui un bon viatge. Sson maques sí però panses seques, tindrian que obligar-les a compartir l'alegria que té el viatger de coneixer llocs nous, encara que també he pensat que elles viatgen, no per plaer sinó per treball i això també les deu condicionar.
Vam esmorzar, i altre cop al despedir-me del meu germà llagrimons, estava tendre, tou, com un formatge fresc, i ell em deia: no llores vale, no llores, que no quiero llorar. El meu germà és gran, és molt gran el meu germà, un tros d'home que me l'estimo en quantitat. També te n'adones d'aquestes coses quan marxes per un temps llarg, que fins el moment del sí vull, no saps que és el que fas. Poder he criticat molt a la meva familia, però me n'adono que me'ls estimo un montón, més del que creia.
Un cop fetes les despedides i els tràmits pertinents per entrar a la zona d'embarcament, comença realment el meu viatge, la raò d'aquest blog, de tants dies trevallant a la pizzeria i a la llibreria, de tantes preparacions, i així ho vaig sentir i així m'ho vaig dir. Havía estat en aquells passadissos abans però mai com ara, amb una barreja de tristor, emoció, por, alegria, ignorància...una paleta d'emocions que em sobrepassaven. Vaig pujar al bus que em conduia a l'avió i encara pensava en el meu pare, i em venien sanglots que volia reprimir, però no podia, ell es un gran home. Un cop a d'alt, i per despejar-me vaig llegir el País camí cap a Madrid. Despegavem. Adeu fins aviat.

Fins desprès

2008-01-07T20:33:00.001+01:00

Queden 12 hores per marxar, per començar aquest viatge. Suposo que allà m'espera nova gent, nous reptes, amics que encara no conec, paissatges, colors, olors, sorolls, llum...Deixo amics, familia, coneguts, que tornarè a trobar més endavant, perquè aquest és un passeig pel mon, un recorregut d'uns quants dies que em porten a un nou continent, desconegut per a mi però ple d'il·lusions per compartir amb vosaltres, espero que seguiu les meves aventures mitjançant el medi més universal, més lliure i més compromès, el mitjà que ens fa estar a prop, internet.
Un petonàs, una abraçada i....fins desprès.
Casa de Malgrat.
Queden 12 hores.

Els reis

2008-01-05T14:22:00.000+01:00

Per a mi aquest any els reis és diuen:
Vili, Richi, Rafel, Benji, Xavi, Jordi, Jordi, Jordi, Jordi, Martí, Buchu, Mercé, Anna, Francesc, Judit, Elena, Neus, Meritxell, Inma, Laia, Joan, Neus, Carlos, Roberto, Pato, Jordi, Francesc, Roberto, Angeles, Paco, Pedro, Paqui, Romeo, Carlitos, Kati, Cati, Sara, Ra, Cari, Camo, David, Abril, Carme, Jaume, Meri, Anna, Paolo, Margalida, Lluis, Laura, Laura, Albert, Oscar, Acacies, Jaume, Jaume, Eugenia, Nuria, Marta, Sergi, Teresa, Txarli, Gou, Txuti, Mariquilla Angeles, Ivan, Anna,, Vicens, Celia, Xavi, Nuria, Contxita, Joan, Alvaro, Carolina, Sandra, Mireia, Mireia, Fina, Fina, Jordi, Peixos, Marc, David, Pere...i em deixo molts, moltissims reis que durant aquest any m'han portat molts regals i algún tros de carbò.
Us estimo a tots i als que no hi són, també.
Pilona. Malgrat.
Queden tres dies.

Preparacions del viatge II

2008-01-04T23:36:00.000+01:00

Ahir tocava altre cop anar a ciutat, viatge en tren, aquest cop passat per aigua. Primer visita, a la seu de Pallassos sense Fronteres, al cap d'expedicions en Buli o Bulli, no sé. Vam estar parlant de l'escola que tenen a Managua, sembla que la contrapart del projecte no acaba de rotllar tal i com s'esperava i necessiten algú que vagi a fer un cop d'ull i faci un anàlisi de quina és la problemàtica, i com un menda lerenda va cap allà poder es passa per l'escola a fer un vistasso. També volen reempendre el contacte amb Xiapes i com un menda lerenda passa per allà una bona temporada, també intentarà refer l'enllaç.
Desprès vaig passar per l'Institut del Teatre, quins records em porta aquell lloc, ja no sòc estudiant, i això es nota en l'ànim amb que el veig, no tinc cap obligació ni amb l'Insti, ni amb el teatre de la ciutat. Vaig trucar a en Rafel i res vam dinar en Restaurant de tradició catalana però regentat per uns xinessos, una cosa ben curiosa.
Per la tarda al Lokal dels Zapatistes, on em van donar la carta per poder anar a les comunitats zapatistes i 50 calendaris.
El temps s'acava....
Quijote, Malgrat 4 dies

Última setmana

2008-01-01T20:41:00.000+01:00

Queda just una setmana. Últims preparatius pel viatge.
M'espera una setmana d'aquelles que no et deixen dormir, encara que ja porto així deu dies. El moment d'agafar el vol cap a Cancún, primera destinació, és inminent. Motxilla, sopars, dinars, visita a Barcelona per varies entrevistes relacionades amb el viatge, vaja que desprès de nou mesos començo l'any amb una setmana final, la traca última. Semblava que mai tinguès que arribar però ja està aquí, per fi. Aquest 2007 s'ha acabat i amb ell tots els malrollos que ha generat, ara comença el 2008 amb un nou repte, recòrrer Centroamèrica fent teatre, practicant allò que més em motiva, allò que dona un petit sentit a les alenades d'aire inconscient que ens fa viure. L'esperit d'aquest nou any sembla que porti vents nous, aires nous, i això sí que és interessant. Nois i noies, no vull dir que aquest serà millor que l'altre, doncs no vull temptar la sort, però si que espero que sigui millor que el passat.
Estic motivat, alegre i amb dos projectes nous que quan acabi de confirmar us els anunciaré, tenen que veure amb les entrevistes que m'esperen la setmana que ve a BCN, així que, Bon Any, i que els reis us portin allò que voleu.
Queden 7 dies.
Quijote, Malgrat.

Desisteixo

2007-12-28T00:15:00.000+01:00

Tots aquests dies han acabat amb la meva paciència, tot pleglat sembla que res pugui esdevenir el que és, per això em rendeixo i plego, desisteixo d'anar a Xiapes. Masses problemes...
(...)
Tot Sants.
Queden onze dies.

Avui he estat sopant a casa d'en Juli i la Mònica. No els tornarè a veure fins d'aqui sis mesos, i entren les pors, amics que et donen consells, que t'han acompanyant durant un troç de vida, tot just quan compleixes trenta anys...reflexions en veu alta.
Tenen una casa meravellosa, explèndida, on s'aprecia el bon gust del diseny, amb llum, blanca, ample, com deia, explendia, meravellosa...dona gust de dir adeu en aquest context.

Otra Navidad

2007-12-24T13:31:00.000+01:00

A los que están lejos de su hogar,
A los que lo han perdido todo y
no les ha tocado nada.
A los que tienen la familia cerca,
pero viven lejos, en otros mundos
que no son los nuestros.
A los que ven el mundo
como una esfera tan pequeña,
azul y verde, marrón y naranja,
que se sienten ninguneados.
A los olvidados...
A los niños, a los niños olvidados,
que compramos con cajas de carton embolicado.
A los viejos, que después de años
se sienten como trastos.

A todos mi granito de esperanza.

Barça-Madrid

2007-12-23T18:18:00.000+01:00

El clàssic. Ni una final, ni una Lliga, cap Copa per aixecar, però és el partit de l'any l'esdeveniment esportiu més important, segurament la que aplega més gent davant d'un televisor. Es juga molt més que un partit, es juga l'honor de dos clubs, de dos sectors de població diferents emocionalment. Estàn oposats per uns moments, encara que siguin germans, cosins, o companys de feina, per uns moments, un és blau-grana i l'altre blanc, un culé i l'altre merengue. Són rivals dins del camp.
És el que té l'esport, que fa que les guerres es disolguin en una pilota de futbol, que l'enfrontament físic sigui regit per unes normes, i que tots gaudim d'un gol.
Avui amb els amics al Quijote, abans del partit.
Queden 17 dies.

Política i ciutadania

2007-12-21T01:29:00.000+01:00

Ahir vaig anar a la presentació de l'Agenda Llatinoamericana. Fa uns quants amb Akyt'entxangü vam fer un petit espectacle per aquesta presentació, l'espectacle no el van acabar d'entendre, pel que em va semblar notar. Des de llavors no hi he tornat, però ahir em va fer gràcia anar-hi, ja que marxo cap allà em va semblar que tenia que assistir-hi per copçar, almenys, com s'explica aquella realitat.
L'acte, el presentava en Jordi Bayarri, el meu jefe. Vaig arribar tard i només vaig poder veure el final, quan començava a parlar el convidat, en Jaume Soler, ex-alcalde d'Arbúcies, un activista de la causa llatinoamericana, e impulsor dels agermanaments entre pobles d'Amèrica Llatina i pobles catalans, una altra manera d'entendre l'agermanent, més solidaria i menys comercial.
El títol de la conferencia, xerrada, col·loqui, tertúlia, presentació, diu-li com volgueu, era La política s'ha mort,... visca la política. Em va semblar un tema prou suggestiu, suggerent. Esperava que el conferenciant parles del seu punt de vista, de la seva experiència, dels seus viatges i trobades amb tots els moviments alternatius a l'altra banda de l'Atlàntic, però no, és va a limitar a llegir, i comentar, des del meu punt de vista, d'una manera, poc agraciada, com molt improvitzada, els diferents textos que surten a l'Agenda. Pobre, en poques paraules, per una espectativa superior.
Però un cop allà i acompanyat d'en Vili, i la Neus, escoltem i pensem. S'estava calentet. La xerrera va durar com tres quarts d'hora, prou soportable. Va haver un parell d'apunts prou interessants com per comentar. Un dels pensadors diu que Amèrica Llatina necessita més liders carismàtics, estil Chavez, l'Hugo. Això va provocar que en Vili, donès la seva pesima opinió sobre aquest personatge, però també que li semblava correcte el que li havia passat en les últimes eleccions , i que acceptès la seva derrota.
Pel que sembla, l'ex-alcalde, sí que ha estat rodejat de lo bo i millor de llatinoamerica, i explicava que l'Hugo Chavez, es tan sols la imatge, de tot un equip de treball, que gestiona una màquina, que està transformant les voluntats de molta gent descontenta. Però està clar això no l'exculpa de certs modes i maneres, segurament, que nosaltres tampoc acabarem mai d'entendre, si amb prou feines entenem el que passa aquí, i això sí és el que em preocupava a mí, i li vaig preguntar, que està molt bé el que està passant a Llatinonamèrica, però i el que passa aquí?. Com poder nosaltres vehicular, aquesta mort de la Política i aquesta nova Resurrecció.
Ningú va saber respondre, i això que de les deu persones que hi erem, un terç eren regidors. Em vaig preguntar, llavors, com és que cada cop hi ha més Plataformes, més moviments ciutadans que volen un canvi, i els partits polítics tradicionals, no saben canalitzar aquestes ganes d'un canvi de la ciutadania, de la gent que s'implica, que se l'escolta, però a l'hora de la veritat res de res.
Això m'ha fet pensar en que els partits polítics no ens veuen com a ciutadans, sinó com a consumidors del seu vot, perquè en el fons tenim més força com a consumidors, que no com a ciutadans, sinò mireu el boicot a la llet Pascual, o el cava Català.
Finalment vam anar a sopar al Menja Bé, bon pa i bon vi, i bon preu. Va ser una tertulia interessant amb en Vili i la Neus, d'aquelles profundes, filosòfiques, rares, però gratificants.
Queden 18 dies.
Quijote, Malgrat.

Última partida

2007-12-18T02:21:00.000+01:00

Avui he jugat la última partida de risc a casa d'uns amics de Malgrat, la Marta i en Sergi, és tard, son les 2:30, estic al Quijote, com sempre, gairebé durant aquest darrer any.
Plantejar-s'ho així és una possibilitat, o compendre aquests son capricis del destí, és una altre possibilitat, comprensible des d'un punt de vista, en el que ningú surt beneficiat, si no res més que el meu propi ego, satisfet, en aquest petits detalls, de constància malaltissa en certs moments, fosc, o despuntant certa part de foscor, però que recobreix una lluminor.
Finalment, aquest no serà l'últim post, ni aquesta la última partida risc a casa d'uns amics de Malgrat, en Sergi i la Marta.
Queden vint-i-3 dies.
Quijote, Malgrat.

Preparacions del viatge I

2007-12-13T23:11:00.000+01:00

Queden vint-i-sis dies i continua la preparació del meu viatge cap les Ameriques, avui tocava el torn de passar per Barcelona.
He arribat a la ciutat per Plaça Catalunya, quan començava a enfosquir. He tingut una posta de Sol meravellosa des del tren, fantàstica, rogent, blava, neta...formidable. He arribat a la ciutat i amb pas ferm i decidit he baixat les Rambles, fins el carrer Hospital, he passat per davant del Romea, sempre em recordarà les pràctiques amb la Torna, allà es va estrenar. He travessat la Rambla del Raval i a uns vint-i-cinc metres he canviat al carrer de la Cera, on hi ha el Lokal, la seu del Col·lectiu de Soport al Moviment Zapatista de Chiapas, o alguna cosa així. Un local curiòs, dels que es diuen casals de moviments alternatius a la globalització, vaja un espai on comulguen totes les religions de l'antiglobalització. Allà havia quedat amb l'Iñaki, el president de l'Assamblea de Suport al Moviment Zapatista de Lliberació per Chiapas, encara que pugui fer broma, comulgo amb molts dels plantajaments que s'expressen dins d'aquests moviments, una altra manera d'entendre el mon es possible.
L'Iñaki és un pallo ben curiòs, hem estat parlant com dues hores, he arribat al local que serien les sis i he sortit vora les vuit, la majoria de l'estona explicant-me coses de Xiapes, quina era la situació actual, quina es la funció dels observadors, com era Tuxtla, la gent, les tradicions, el movintent Zapista, l'exercit, els paramilitars, la Selva, els Lacandons, els indis, la terra, el menjar, els diners, la gent, tot explicat des de l'experiència de qui hi ha viatjat unes quantes, moltes vegades, el ritme de veu, la seva parsimonia, el tarannà de fumador gairebé empedernit, com un professor d'universitat enrollat, que es desviu per allò que fa.
Finalment, hem quedat que abans de marxar em tornes a passar pel Lokal, i que parlès amb una gent de Pineda, suposo que els de l'Ekipa, que porten també molts anys en aquest rollo i ells em podrien fer una carta per poder accedir a les comunitats zapatistes de Xiapes a poder fer de campista internacional, el que jo li dic fer d'observador, i pel que m'ha explicat l'Iñaki, i la conclussió que jo estrec es que és com estar de campament d'estiu en mig d'un camping a la Selva però envoltat de militars que et volen fer la guitza.
Paquito. Quijote, Malgrat.

27

2007-12-12T20:13:00.000+01:00

El compte enrere diu, avui 27.
Estic content desprès d'un dia com el d'ahir, encara son més les ganes de marxar, de perdre de vista per un temps tot aquest merder d'any. No em possarè a divagar sobre els meus problemes personals, però si que m'agradaria fer reflexionar sobre els familiars que tenen al seu càrrec persones amb problemes mentals, pendre distancia es difícil en aquests casos i la majoria de gent que conec que treballa amb ells, treballen un dia vint-i-quatre hores i cap a casa, els que convivim amb ells ens es dur per moments. Els metges, almenys els que jo conec, també funcionen de la mateixa manera, prenguis aquesta pastilla, però és que aquesta té aquest síntoma, doncs desprès prenguis aquesta, però...doncs la vermella, ja, sí, però, la groga...la blava, taronja...al final de comptes vas al metge i sembla que t'estigui cantant aquella cançò de'n Ximo Bayo, "verdes, rojas y amarillas, a mi me gustan las pastillas, cuatro ruedas tiene mi coche, cuatro pastillas me meto esta noche"...Segurament no tots els metges son iguals, però n'hi ha molt pocs que recomanin terapies alternatives, i segons en quins casos poder es pitjor el remei que l'enfermetat, com diu un dels malats mentals que surten al documental Mones com la Becky, un film que hauria de ser obligat veure, per entendre la situació d'aquests malalts, que en molts casos ja no saben ni quina enfermetat tenen.
Bé, queden 27 dies, ja tinc data per vacunar-me, i cita amb els del Col·lectiu Zapatista de BCN.
Apa nois, que vagi bé, i noies.
Paco, Pilona, Malgrat

vint-i-nou

2007-12-10T23:40:00.000+01:00

Avui en queden vint-i-nou, queda menys, i això és nota, comencen els preparatius, pensar en vacunes, revisions del metge, seguros, confirmar vols, dies, dates, hotels?. Per què ens veurem sempre preparant el nostre futur?...Poder la por a allò desconegut, però que en definitiva és el que més ens atrau, alhora?
Ahir demano disculpes, per les garrafals faltes d'ortografia que vaig escriure, no era pas la meva intenció, aquest és un tema en el que si voleu, m'haureu de fer la vista gorda. Però les d'ahir no tenen perdò, dias, o , treinta... En un principi volia escriure'l en castellà, finalment va sortir en català barrejat...tampoc eren tantes però vaja, haureu de disculpar-me, pels que em coneixeu, i pels que no.
Paco,Quijote, Malgrat

Quedan trenta dias

2007-12-09T19:56:00.000+01:00

Queden trenta dias per marxar, per començar aquesta experiència americana. Estic il·lusionat pel que de nou té tot aquest viatge, un nou continent, nova gent, nous reptes, noves fronteres, en fi noves il·lusions. Però alhora estic preocupat, o amoinat, trist en definitiva per tot el que deixo, de moment aquí, familia, amics, antics projectes, ilusions encara no realitzades...
Començo avui aquest diari de centreamèrica, amb la idea de continuar la meva tradició de diari personal, però ara amb un nou plantejament, deixar la porta oberta a la lectura de les reflexions, noticies, contes, escrits, poesies, o tot allò que dibuixava en llibretes de paper, ara informatitzades.
També vull que sigui un punt de contacte amb tots vosaltres, aquests amics, familiars, antics projectes i il·luisions encara no realitzades...i que conegueu de primera ma aquest viatge, aquest nou continent, aquesta nova gent i nous reptes que m'esperen. I farciu, també, amb les vostres comentaris
Queden trenta dies això només acava de començar.
Paco