Hola:
Tan simple es saludar que molts cops ho fem amb un gest de cap, o movent la ma. També acomiadar-se es fàcil, un gest de cap, o movent la ma. O sigui que hola i adéu son gairebé el mateix... tots sabem quina es la diferencia, per tant...
HOLA!!!!!
Tinc moltes ganes de parlar amb vosaltres, fa com quatre mesos que no ho fem, i del cert no han passat masses coses... ja visc dins de la quotidianitat. Els dies que no tinc la mateixa rutina, es com si em faltés una peça del puzle, llavors m’atabalo, m’estresso. Ara sembla que ens agafarem un dies de vacances i marxarem a la platja, esperem fer una rutilla per la costa de Xiapes, i si hi ha temps creuarem la Serra Madre de Xiapes, o Sierra Madre de Chiapas, això em fa recordar que fa quinze dies vaig estar a la Reserva de la Biósfera el Triunfo, fent varies ecocàpsules pel programa... Heu visitat la nova pàgina web de Vientos?... pels qui no ho heu fet o no us he passat l’enllaç, allà va...www.vientosculturales.org/2010. Hi ha un apartat on podeu veure el programa setmanal, posa, TELEVISIÓN.
Reprenent el tema...la quotidianitat... o sigui la feina... bé... ja no escric tants guions, i em dedico més a la producció, la interpretació i de tant en quant a la direcció i a portar el “boom” (el pal que s’allarga amb micròfon pelut... i no rieu) La feina és la rutina, menys els dies que marxem a gravar a fora... i quan tornem, cullons, et dones compte de lo rutinaria que és... però... què content!... sí... que content estic, treballant on m’agrada...
I vosaltres?... Com us va la vostra feina? Teniu projectes nous? Sé de més d’un que amplia família d’aquí poc, o que fa poc que ho ha fet. Dels que us dediqueu més a qüestions artístiques, vaig rebent correus electrònics, convidant-me a les vostres obres, concerts, o ballaruques, de tant en quant també rebo acudits i cadenes, que quan puc, llegeixo amb ganes... Ja sabeu que les noticies de Malgrat i de la zona les tinc cobertes, entre el Confidencial, i la Bloguesfera... de debò internet és la millor revolució dels últims anys... dels que viviu més lluny... je je je je... vull dir dels que viviu més lluny de Malgrat, de tant en quant rebo noticies, m’alegra tant veure les vostres adreces en el meu correu, com les de la gent que m’envia els seus enllaços per convidar-me a les seves activitats... Sé que tinc amics... lluny d’aquí...
Aquí també tinc molts amics, coneguts i companys de feina... a Vientos han arribat dos fa relativament poc, un català, culé, que ha viscut, molts anys a Madrid, en Dani. I un madrileny, merengue, de pare mexicà, l’Àlex... 0-2...guanyarem la lliga?...i la Champions?...i el Mundial?...
També hi ha mexicans a la feina, un de Tlaxcala, en Fabián, molt bon paio, i l’Anna, de Guadalajara (Mèxic), novia de l’Elio, italià, i molt, molt bon amic, amb l’Elio ens coneixem des que vaig arribar, ell és el cap de voluntaris. Ara mateix a Vientos hi ha tres voluntaris, l’Àlex, el madrileny, merengue, en Jensen (no sé si s’escriu així el seu nom) ell es belga, flamenc, i la Madeleine, que es australiana. De xiapanecs, chiapanecos, conec, a la feina, en José, cap dels editors i postproducció, en Javier, l’alternatiu de l’equip, en Jesús, el nen del grup, la Lupita, que fa poc que arribat i no la conec gairebé, també està l’Estevan, que es de Plan de Ayala, el més autòcton de tots, Citlali, que tot i ser del D.F. coneix Xiapes des de ben petita, en Luís, el cap de guionistes, i la Daniela, que també escriu ecocàpasules, a en Luis fa més que el conec, és bona persona, i a la Daniela, doncs, l’acabo de conèixer, com a la Lupita. Llavors venen els jefes, que ara, i després del temps, i la convivència, també son amics, encara que hi hagi moments que costi acceptar-ho. En Darinel, de Comitán, i jefe supremo de tot el tinglado, i l’Elke, alemanya, la jefa suprema i cervell de tot. Tots ells son amics de la feina. Fora...de la feina, conec a l’Hugo, en Blas, en Boss, en Gabriel... i també he fet bons amics, que també son lluny... d’aquí, com en Miguel, l’Anna, l’Ossama, en Yu, en David...vaja no us escric més noms...
Amb l’Adriana ( esperàveu aquest moment... redoble de tambores )...Doncs, també, també ha arribat un punt on tot es rutinari i quotidià... i sortir de la rutina, també costa, i quan ho fem, es meravellós, tot i que hi ha una cosa, encara més meravellosa, poder viure la rutina continua, amb ella. Des de que vam arribar treballem junts, ens ha costat, com no us ho podeu imaginar?, però ho estem aconseguint, ens continuem estimant, molt... moltíssim, i estimar costa, cullons si costa, no només pateixes en els primers moments, si no que has de patir per conèixer més, i estimar encara més a la persona estimada. Cada cop ens acoplem més i millor... i nois això sí que es tenir sort.
Amics, us començo a deixar, es fa tard i demà toca treballar, és l’últim dia de rutina, dijous comencen les vacances, fins dilluns, i si podem fins dimarts. Avui tenia un forat, expressament dedicat a explicar-vos, com em va a l’altre costat.
Dos petons i una forta abraçada.
PACO
P.D. Ah! També estic fent un curs de guió per internet.
