CAVILACIONES
Hace unos dias expulsaron a Manu Chao (1) de México por cantarles las cuarenta a los políticos mexicanos. Eso es incurrir en delito según el artículo 33 de la Constitución de los Estados Unidos de México.
Ese mismo artículo es el que se ha aplicado en varios casos de expulsión de europeos, latinoamericanos y norteamericanos en el sureño estado de Chiapas durante años des de la Revolución Zapatista, allá por el ’94.
Y más recientemente.
Una famosa cantante mexicana se vió involucarada también en este trigésimo tercer artículo constitucional, por posar desnuda con la bandera de su país para celebrar los dos-cientos años de la Independencia (2).
Estos son los datos que diarios como la Jornada o la Vanguardia, contenían el lunes 30 de marzo, en la portada de la edición digital.
Uno se puede preguntar muchas cosas…¡Paulina Rubio en bolas! …Quedarse como un pan de higo y girar la página del diario… Pero ahí va mi pregunta, ¿Cual puede ser la motivación de un estado para que expulse a los extranjeros que se involucran en la política del país, y por qué prohiben tan taxativamente este hecho, en su carta madre? (3)
¿Y joder que tiene que ver Paulina Rubio en todo esto?
-------------------------------------------------------------------
Ahora empiezan las cavilaciones, o sea mis propias mentiras.
--------------------------------------------------------------------
México se fundó tras el 15 de septiembre de 1810 al grito de Independencia de don Miguel Hidalgo y Costilla en el pueblo de Dolores. Después de trescientos años de sumisión, un capellán hacia repicar las campanas para llamar a la gente a un alzamiento contra el invasor español.
Unos cincuenta años después, el gobierno, estaba en manos de los criollos, hijos de españoles que se mantuvieron en el poder económico del país, sin aceptar la constitución de un país verdaderamente democrático. Las luchas internas cortaron las alas de libertad y progreso. Los vecinos del Norte, cortados por otro patrón aprovecharon la debilidad del vecino sureño para expandir su incipiente y prospero imperio. México perdió una Guerra contra los Estados Unidos, el pago fue la anexión de los Estados más al Sur de la República: Nuevo México, Arizona, Texas, California, Nevada, Utah, partes de Wyoming y de Colorado… casi una mitad del terriorio que en aquel entonces ocupaba México.
Los franceses, no perdieron paso y gobernados por los delirios de grandeza de Napoleón III, apuntaron sus tropas hacia México, tras la derrota contra los gringos, creen poder invadirlo fácilmente pero don Benito Juárez, Benemérito de las Américas, resistió el embate. Los franceses heridos en el honor, se reforzaron, y pasearon sus tropas por el castillo de Chapultepec durante tres extraños años consecutivos, hasta que los Estados Unidos, se sacaron de la manga un bonito artículo que habían dicho, o escrito, o a saber… en 1824 (4), y apoyaron a don Benito, que proclamó su celebre frase:
El respeto al derecho ajeno es la paz.
Parecía que las cosas iban bien en la República de los Estados Unidos de México. Don Benito fue reelegido presidente durante dos mandatos, hasta su muerte el país vivía en cierta calma y progresaba tímidamente, pero unos años más tarde se instaló en el poder el dictador, Porfírio Diaz que gobernó el destino de México durante más de treinta años. La ambición y el capricho de don Porfi, llevó a que las empresas que extraían, en aquellos entonces, el preciado crudo negro fueran en su mayoría norte americanas, y los réditos que generaban los impuestos por concesiones se repartían entre los allegados del dictador, e invirtieron un poquito en el progreso del país (como siempre pasa). Los intentos de sublevación eran aniquilados con pies de plomo.
Años más tarde, los muchachos crecieron y los niños fueron muchachos, y justo un siglo después de la independencia, el 18 de noviembre de 1910, en México, tras una épica y romántica Revolución, cae el Porfiriato. Al poco tiempo, las luchas internas entre los partidos revolucionarios, los asesinatos de los presidentes Madero y Carranza, más el de los caudillos revolucionarios Pancho Villa y Emiliano Zapata, hacen auspiciar al poder a un nuevo gobierno, el del PRI (Partido de la Revolución Institucional).
El PRI gobernaría las decisiones de los mexicanos durante casi 70 años, al principio fieles a unos princípios revolucionarios, a Lázaro Cardenas se le debe la nacionalización de los pozos petrolíferos, y la acogida de los republicanos españoles exiliados tras la Guerra Civil. El progreso del país es imparable, hasta que hay una vuelta de tuerca, la matanza de estudiantes del Tlatelolco, en 1968, 32 estudiantes mueren a mano de la policia y el ejercito durante unas manifestaciones en el zócalo del DF, y en el país hay cientos de obreros y estudiantes heridos, sale a la luz impunemente, el sistema impuesto por el PRI, nutrido de engaño y corrupción. En el 2000 gana las elecciones Vicente Fox, del PAN ( Partido de Acción Nacional), que nada tubo que ver con la Revolución, pero sí con otro giro de tuerca en el engranaje histórico de este país, la alternancia en el poder.
Ese puede ser un paseo rápido por la Historia Moderna de un México con dos siglos de vida que…
Ah, perdón…quizá el dato más importante y suculento el que da finalmente cerrazón a esta cavilación.
Hay otra vuelta de tuerca al país, el levantamiento en armas del Ejercito Zapatista de Liberación Nacional, surgido en el Sur del país, la región más olvidada hasta el momento, Chiapas. Los zapatistas logran un cambio en esta región, pero…
¿Por qué este artículo?
Esta claro que la intervención de los extranjeros en México está mal vista, nosotros somos los hijos de aquellos que durante años, los hemos estado chingando, europeos y norteamericanos, sobretodo.
Primero el Imperio español, luego el norteamericano, después el francés, luego otra vez el gringo, y… ¿Ahora?
PAKO
P.D. Paulina Rubio no tiene nada que ver con todo esto, solo es una infiltrada casual. Pero si alguien tiene las fotos que las pase.
(1) Manu Chao, uno de los primeros ciudadanos de la Aldea Global.
(2) La famosa cantante es la misisima Paulina Rubio.
(3) Artículo 33. EL EJECUTIVO DE LA UNION TENDRA LA FACULTAD EXCLUSIVA DE HACER ABANDONAR EL TERRITORIO NACIONAL, INMEDIATAMENTE Y SIN NECESIDAD DE JUICIO PREVIO, A TODO EXTRANJERO CUYA PERMANENCIA JUZGUE INCONVENIENTE.
LOS EXTRANJEROS NO PODRAN DE NINGUNA MANERA INMISCUIRSE EN LOS ASUNTOS POLITICOS DEL PAIS.
(4) El presidente Monroe declaró al mundo que : “América es para los americanos y que cualquier intervención armada de un país extranjero en América, en nuestro Continente significaría un ataque a los propios Estados Unidos”. (Que oportunas son las leyes cuando interesa)
jueves, 2 de abril de 2009
miércoles, 18 de marzo de 2009
Árboles milenarios, fotos de nuestros antepasados
Este es un jardín,
de árboles de colores,
dorados por el sol del Oriente
y agitados por el viento de Occidente.
Aquí se halla la calma,
la paz latente,
el reposo del aliento constante.
Un jardín de palmeras
y árboles enormes,
una selva sin animales,
los únicos ruidos,
el susurro sibilante de los árboles,
mecidos por el soplo incesante de
vientos, hasta huracanes.
Pero,
ellos ahí se mantienen,
atados al suelo del que viven.
Son estos enormes árboles,
cuerpos que se extienden al cielo, azul, oscuro, gris suave...
Alzados clamando, sedientos, a las nubes,
con el zumbir de sus entredentados ramajes,
dedos y hojas son sus brazos,
Agua que calme la sed.
PD: Després de la visita la Jardí Botànic de Tuxtla
de árboles de colores,
dorados por el sol del Oriente
y agitados por el viento de Occidente.
Aquí se halla la calma,
la paz latente,
el reposo del aliento constante.
Un jardín de palmeras
y árboles enormes,
una selva sin animales,
los únicos ruidos,
el susurro sibilante de los árboles,
mecidos por el soplo incesante de
vientos, hasta huracanes.
Pero,
ellos ahí se mantienen,
atados al suelo del que viven.
Son estos enormes árboles,
cuerpos que se extienden al cielo, azul, oscuro, gris suave...
Alzados clamando, sedientos, a las nubes,
con el zumbir de sus entredentados ramajes,
dedos y hojas son sus brazos,
Agua que calme la sed.
PD: Després de la visita la Jardí Botànic de Tuxtla
jueves, 26 de febrero de 2009
2009
Des de fa un any, he conegut gent nova i he deixat de veure a gent coneguda.
Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.
Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.
El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.
¿Qué vull dir amb tot això?
Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.
O sigui tot,
O sigui res?
P.D: L’únic que sé és que t’estimo.
Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.
Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.
El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.
¿Qué vull dir amb tot això?
Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.
O sigui tot,
O sigui res?
P.D: L’únic que sé és que t’estimo.
Un, qualsevol, diumenge mexicà: Final
Encara que una mica tard, aquí s'acaba aquest relat
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )
Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:
Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.
Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.
Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )
Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:
Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.
Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.
Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.
martes, 25 de noviembre de 2008
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )
Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )
Em planto al cafè.
On és l’Adriana?
Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:
“Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
“Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3
Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.
Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:
Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...
Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )
Em planto al cafè.
On és l’Adriana?
Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:
“Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
“Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3
Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.
Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:
Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...
Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.
martes, 11 de noviembre de 2008
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)
Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)
Un petò, dos, tres, ens despedim.
L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.
Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)
Un petò, dos, tres, ens despedim.
L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.
Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?
martes, 28 de octubre de 2008
Un, qualsevol, diumenge mexicà (Part. 1) .
(Aquest es un relat per peces)
M’aixeco.
L’Adriana fa el cafè, un dels millors cafès del mon. Una dolça olor a mantega envaeix tot el departament, son unes “hot-cakes”, versió americana de les creps. Obro la nevera, trec la melmelada, el suc de préssec, la llet, posem les tasses i els plats, coberts, i la llet condensada, el sucre ja és a taula. Ens posem a esmorzar. Avui, és diumenge toca anar a buscar el País,versió Llatinoamèrica, és l’únic diari d’Espanya que arriba a Tuxtla. Fem una estona el ronso, al mateix temps que anem despertant gracies a les miraculoses propietats d’aquest bon cafè que dona aquesta terra centro-americana.
Xerrem.
L’Adriana em diu que si he llegit alguna cosa sobre la matança de camperols a les runes de Xincultic al municipi de la Trinitària, a quinze minuts de Comitan, tres hores i mitja de Tuxtla. No, no en sé res, contesto, davant la meva sorpresa. Si puc llegeixo les portades del diari cada dia. No, però si la dels llacs de Montebello. Si?, em pregunta. Sí, li contesto, Van matar quatre policies. No? em torna a preguntar. Sí, li torno a contestar. Per qué? Perquè estan al costat de les runes de Xincultic. No?. Li pregunto. Sí, em contesta. No pot ser, avui més que mai comprem un diari mexicà.
Hi ha dos diaris que realment es poden llegir a Xiapes, el Cuarto Poder, fet a Xiapes, i amb noticies d’ámbit municipal, estatal i nacional. L’altre és la Jornada, un diari del Districte Federal, però d’àmbit nacional. El Pais encara no ha arribat al quiosc on me’l guarden cada diumenge, però tampoc crec que en parlés d’aquesta matança.
Tampoc ha arribat La Jornada. La Jornada arriba en un vol directe del Districte Federal, juntament amb el Pais i gairebé fins la una no estan a les quioscos, però els necessito llegir ja. Està el Cuarto Poder, on el dissabte vaig llegir la portada, on parlaven de la matança dels Lagos de Montebello. El Cuarto Poder és un diari una mica a besar del poder, com bé indica el seu nom. No, avui vull comprar la Jornada, més semblant a el Pais, amb bons articulistes i suplements dominicals culturals.
Rectes per la Central, directes cap a una altre quiosc, molt a prop de la cafeteria on anem els diumenges, quan volem, podem o tenim temps, la Cafeteria Avenida. En mig del cor de Tuxtla, a l’Avinguda Central, entre primera i segona Nord. Fan el millor café de la ciutat, espès, oloròs i amarg... tot i que jo li poso sucre... quina incongruencia, apreciar l’amargor d’un producte que desprès endolçaràs.
Un petò, dos, tres, ens despedim.
M’aixeco.
L’Adriana fa el cafè, un dels millors cafès del mon. Una dolça olor a mantega envaeix tot el departament, son unes “hot-cakes”, versió americana de les creps. Obro la nevera, trec la melmelada, el suc de préssec, la llet, posem les tasses i els plats, coberts, i la llet condensada, el sucre ja és a taula. Ens posem a esmorzar. Avui, és diumenge toca anar a buscar el País,versió Llatinoamèrica, és l’únic diari d’Espanya que arriba a Tuxtla. Fem una estona el ronso, al mateix temps que anem despertant gracies a les miraculoses propietats d’aquest bon cafè que dona aquesta terra centro-americana.
Xerrem.
L’Adriana em diu que si he llegit alguna cosa sobre la matança de camperols a les runes de Xincultic al municipi de la Trinitària, a quinze minuts de Comitan, tres hores i mitja de Tuxtla. No, no en sé res, contesto, davant la meva sorpresa. Si puc llegeixo les portades del diari cada dia. No, però si la dels llacs de Montebello. Si?, em pregunta. Sí, li contesto, Van matar quatre policies. No? em torna a preguntar. Sí, li torno a contestar. Per qué? Perquè estan al costat de les runes de Xincultic. No?. Li pregunto. Sí, em contesta. No pot ser, avui més que mai comprem un diari mexicà.
Hi ha dos diaris que realment es poden llegir a Xiapes, el Cuarto Poder, fet a Xiapes, i amb noticies d’ámbit municipal, estatal i nacional. L’altre és la Jornada, un diari del Districte Federal, però d’àmbit nacional. El Pais encara no ha arribat al quiosc on me’l guarden cada diumenge, però tampoc crec que en parlés d’aquesta matança.
Tampoc ha arribat La Jornada. La Jornada arriba en un vol directe del Districte Federal, juntament amb el Pais i gairebé fins la una no estan a les quioscos, però els necessito llegir ja. Està el Cuarto Poder, on el dissabte vaig llegir la portada, on parlaven de la matança dels Lagos de Montebello. El Cuarto Poder és un diari una mica a besar del poder, com bé indica el seu nom. No, avui vull comprar la Jornada, més semblant a el Pais, amb bons articulistes i suplements dominicals culturals.
Rectes per la Central, directes cap a una altre quiosc, molt a prop de la cafeteria on anem els diumenges, quan volem, podem o tenim temps, la Cafeteria Avenida. En mig del cor de Tuxtla, a l’Avinguda Central, entre primera i segona Nord. Fan el millor café de la ciutat, espès, oloròs i amarg... tot i que jo li poso sucre... quina incongruencia, apreciar l’amargor d’un producte que desprès endolçaràs.
Un petò, dos, tres, ens despedim.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
