27/08/ 2007- 27/08/2008

Ara farà un any Malgrat es treia la son de sobre, un home s’abraçava a un arbre de la Riera de Sant Genís al seu pas per “Can Feliciano”. Volia aturar el soroll de les màquines que tallaven els arbres, just davant de la comisaria dels Agents Municipals. Eren al voltant de les vuit del matí. Aquest home va cridar un altre home, i aquest a un altre, i un altre, i una altra, fins arribar a una trentena, o una quarentena, que al voltant de les deu del matí, invaien la zona de tanques que delimitaven el perímetre on s’efectuaria la tala. Havien aturat les motoserres per uns moments. Prop de les dotze del migdia a finals del mes d’agost, un centenar de persones es concentraven davant l’arbreda, volien aturar l’inici de les obres del segon o, serà del tercer?, tram de la riera. Els teléfons mòbils anaven de bolit. Havien arribat efectius antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Dos o tres furgones.? Els agents municipals dialogaven amb les diferents persones que s’havien congregat, alguns penjats d’alt dels arbres, altres abraçats al seu tronc, alguns i algunes entre les branques ja tallades, i tots invaien la llera i l’interior de la Riera. Alguns creien necessari un replentajament d’aquella destrucció innecessaria, volien aturar un projecte fet realitat, la destrucció d’un dels últims espais naturals dins del perímetre interior de la riera al seu pas per la vila. Segurament les intencions de tots ells variaven de maneres molt diverses. Ara, però tots estaven junts, i es coneixien, eren, i son, veins. Tots estaven irritats perquè es tallesin uns arbres d’aquella manera tan indiscriminada. Les autoritats no responien al crit d’aquelles ànimes vegetals demanant clemència. No volien escoltar ni una, ni una sola veu. Tots, tots, absolutament tots els àrbres anaven tallats, un rere l’altre, sense cap pietat que hi hagués cap alguna d’aquelles veus. La seva fi, ser estelles. A les tres de la tarda, amb la retirada dels Agents Municipals, i els Mossos d’Esquadra, es concentrava la primera asamblea amb veu i vot, que decidia vetllar per la seguretat d’aquelles criatures que es mereixien un final més digne, que la llenya. No ens mouriem, fins que no es replanteges una nova obra amb un respecte més curòs amb la natura que allà vivia. Com ells, ens plantavem. El primer i més difícil pas ja l’haviem donat, aturar els inicis de la destrucció. La primera part, ja l’haviem aconseguida, ara arribaven els dies de mantenir-se en vetlla constant, guardies de vint-i-quatre hores, dormir, menjar, viure a l’arbreda fins que no s’aconseguís allò que es demanava, una obra més respectuosa amb el medi ambient, o una segona posibilitat? Quina? La llunyania em separa de tots vosaltres, prop de 70.000 km d’aigua salada, selva i terra, i una nova vida a un altre pais, Mèxic, i quina algría, quin goig i quina jóia, viure totes aquestes experiències, amb tots vosaltres, els meus amics, els coneguts, els veins, la família, amb tot un poble, que estava allà o que allà no hi era. Tot just ara fará un any. Visc a la distància de l’espai, però amb una proximitat que es nota per segons, minuts o dies. La lluita a Malgrat, si es pot dir així, encara està oberta, encara hi ha moltes coses per les que moure’s, per què fer-se escoltar, els arbres son el crit de les nostres veus, que no siguin tallades en va, si us plau. Aquells deu dies van canviar moltes vides, unes que tot just començaven a nèixer, altres que feien la primera passa allà, o gairebé la última, unes que s’enamoraven, o feien l’amor per primer cop, quines les que es van retrobar, amb antics amics, o veins que per primer cop es coneixien, vides totes elles entrellaçades per uns arbres durant un caluròs final d’estiu, més una tardor i un inici d’hivern, per a mí. Molts, crec, vam tenir la sensació que per primera vegada se’ns escoltava sense tenir que abaixar el cap, dir sí i remugar sinó que ens guanyavem el fet de pensar diferent i actuar diferent, per molts motius que s’amaguessin rera els arbres. Allò nostre, era un acte de catarsi ciutadana, i si es pot dir així, era un orgasme cul-Actiu. La diferència en la que vivim ens fa ser el que som, únics. Per això companys no podem caure en les provocacions que des d’alt ens deixen caure com llampecs a les muntanyes. Certament no he viscut aquests últims vuit mesos entre vosaltres. No hi era a les de segur feixugues assamblees, on el cansanci de tots els que sempre, i sempre pasa, prenen les regnes de les resposabilitats, amics que feu la feina bruta. Força! Sou valiosos perquè vosaltres sou l’oli del motor, la vaselina de l’engranatge entre aquells que volen, i com sempre, i sempre pasa, per mil raons no prenen aquestes resposabilitats. A vosaltres també, els que hi sou i no podeu ser-hi, també, també sou la benzina, i el motor, sens dubte el motor, de tota aquesta societat, perquè hi sou quan hi heu de ser. Tots, i quan dic tots em refereixo a tothom, som gent que es mou, la societat civil es mou, pensa, opina i crida, no som un poble mort, que calla i acota el cap, quan no el deixen cridar, pensar diferent o actuar d’una altra manera. Vaig apendre una cosa de tot allò , que encara que diguin que som una mínoria, ens han de pendre en compte, com a part d’un poble que som i , que sens dubte s’engrandeix, de la nostra minoria, i de moltes altres minories...incloses les majories.

PAKO

Festa Major

Estiu a Malgrat, época de pluges a Centreamèrica. Tot els dies plou, ahir va ser gairebé increible, tota la tarda plovent, amb uns trons i llampecs increibles, i donant taller a una de les colonies (barris) amb un perill més alt d'esllaviçaments. Sí i el riu Sabinal, que creua la ciutat augmentant el seu cabdal sorprenenment.
Es Festa Major a Malgrat, i les noticies que vaig llegint, gracies al Malgrat Confidencial i als diferents blogs, com el de barraques, em fan pensar en tots vosaltres. Molts deveu pensar que aquest paio no diu res, bueno, que no digui res no es que no pensi en els meus amics, sí que ho faig, pero como vosaltres jo també tinc feina, i ara més que mai, tallers a colonies, guions per al programa i una casa que arreglar i una dona que acontentar, jejejejejeje. O sigui que sí penso en vosaltres, i també us anyoro, pero ara la meva vida està aquí, com la vostra allà i continua cada dia per a tots de la mateixa manera.
Només volia dessitjar-vos una bona festa Major, i unes bones vacances per als qui les feu, i res que també tinc ganes de veure-us, però això no serà fins Nadal.
Ah i també podeu venir a veure'm, només cal que m'ho digueu amb temps, ara ja teniu una casa més on dormir, encara que sigui creuant l'Oceà.
Un petonàs i una forta abraçada a tots.

Ara ja fa un any, ara fa sis mesos.

Fa sis mesos que vaig arribar, i el meu voluntariat ha finalitzat, son moltes coses les que m'han passat, dolces i amargues, tristes i alegres, que formen part de la vida, però...tot just ara fa un any, començava a concretar-se aquesta aventura per les terres mexicanes, un 12 de juliol la meva felicitat s'anava ensorrant, molts aspectes personals es veien afectats per motius que se m'escolaven pels dits, com aigua bruta que has de deixar anar. Nedava en mig corrents adverses, la familia, els amics, els amors, la feina, tot marca una linea dispersa, que encara no sabia que em portaria a dia d'avui a ser feliç tant lluny de casa.
Ara escolto la música d'aquells dies, i passat el temps cada cop veig més clar que tot el que em va passar em portava a venir a aquest pais, a aquesta ciutat. Aquí he trobat el que allà o no vaig saber buscar, o simplement no tenia que ser allà en aquell temps. Recordo un estiu ple de neguits, d'asfixia personal, estava clar que havia de fugir, i amics, sí, quan les coses no funcionen el millor és fer una fugida cap endavant, donar un tomb, un gir, tallar-se el cabell. Molts dies son els que penso en això i gracies, diem-li, al destí, tot això ha canviat, ara treballo en una Associació, Vientos Culturales, que es dedica a donar tallers d'art per nois i noies, nens i nenes, que viuen a les colonies més desfavorides de Tuxtla, i a part faig les funcions d'ajudant de direcció, guionista i actor per a un programa de televisió que es produeix a la mateixa Associació amb conveni amb el Sistema de Radio i Televisió de Xiapes, el canal 10, i amb el DIF estatal,( la versió de la conselleria de Benestar Social a la mexicana, imagineu-vos-ho). No solament estic treballant en un lloc on em sento realitzat, si no que ademés la meva vida sentimental es d'allò més satisfactoria. Al poc temps de tornar d'unes mini-vacances, farà cosa d'uns mesos, vaig conèixer l'Adriana, la noia amb la que vull compartir casa i moltes coses més d'aquelles que omplen una parella, sí, l'amor també l'he trobat aquí. Per tant amics, coneguts, familia, per què tornar ara?
Ens veiem per Nadal

Un giro de 180 grados

Los domingos en Tuxtla son algo aciagos, están vacios, y llenos de nada. Tuxtla es una ciudad poco conocida en Europa...poco...desconocida, aunque todo el mundo, o casi todo el mundo conoce Chiapas, por el conflicto zapatista, nadie sabe que esta es la ciudad del Estado, todos conocen San Cristobal, Palenque o la Selva Lacandona, y realmente no se pierden nada, si no concen Tuxtla, pero como en todos los lugares, aquí se encuentran rincones, espacios, momentos, que son de los más bellos, siempre visto des de el punto subjetivo de quien escribe, admira o contempla esos lugares.
Chiapas es el último estado del Sur Este mexicano, y diría que el primer pais de Centro américa, colinda con Guatemala al Sureste, y con los estados de Campeche, Tabasco y Veracruz al Norte, y la franja más oriental colinda con el estado de Oaxaca, celebre no tan solo por sus playas sinó por su precaria estabilidad social y política. Estos cuatro estados conforman lo que se conoce como el Sur-este mexicano, y son sin duda los cuatro estados más pobres de todo el territorio federal mexicano, y los más ricos en recursos energéticos, tan solo en Tabasco y Campeche se concentran la mayoría de pozos extractores de petróleo, el estado de Chiapas produce casi el 40% de la energía hidroélectrica del pais, y Oaxaca es pionero en la producción de energía eólica. Pero estos cuatro estados son los más pobres en infraestructuras, en recursos economicos y en industria.
Yo vivo en Chiapas, que des de la revolución zapatista, y según me han ido informando, ha mejorado muchísimo su situación economica, ¿será que alguien tiene miedo de estos indígenas? ¿quizá les están tapando la boca con centros comerciales, carros grandes, autovias...?
Creo que ha llegado el momento de que os vaya informando de que es lo que sucede en este rinconcito de la América Central, un rincocito que es un punto estratégico para el gran imperio estadounidense. Así pues, creo que nos iremos comunicando des de este lugar no tan bonito, pero no tan feo, que es Tuxtla, la capital del Estado Chiapaneco.
Salud i Força
Paco

Cuatro meses

Ya llevo más de cuatro meses en este pais, ya tengo muchos recuerdos y aventuras. Lo de Isla Mujeres fue un espejismo en el espacio sideral, todo acabó con Telsche, quizá mejor así, el destino sabe porque pones sus piedras en el camino.
Una vez que llegué a Tuxtla, ciudad en la que resido ahora mismo, y des de la cual escribo, todo cambió, la faena con los chavos, el programa de la tele, los nuevos amigos, el día a día, la rutina, como en todos lados se hace presente. Hay nuevos aires en mi vida, y quien sabe cuando regresaré, senzillamente si lo que buscas lo encuentras en otro lugar porque debes abandonar?. Esta seguramente no es la ciudad más bonita del mundo, ni de México pero es la ciudad donde empiezo a sentirme agusto, con sus gentes, con mi trabajo, quien sabe, o como decía alguien, solo sé que no sé nada, a si que A SABER cuando volveré.
Un beso a todos.

Isla Mujeres

Va ser a Isla Mujeres on em vaig enamorar.
Isla Mujeres és una petita illa situada a la Costa Atlàntica del Carib, a uns vint minuts de Cancún, no deixa de ser un apèndix del paradís d'hotels i turisme de borratxera, amb la diferencia que les construccions no sobrepasen els dos pisos, i encara es poden trobar petits racons de pau i tranquilitat on no han arribat les totxanes i el formigò.
Era el tercer dia a Cancún, i ja frisava per marxar, així que el primer que vaig fer va ser veure quins eren els horaris dels autobusos per fotre el camp, volia veure més de Mèxic abans d'arribar a Xiapes, i tenia varies possibilitats, anar cap a Palenque i desprès cap a Tuxtla, capital de Xiapes, o coneixer un altre estat, Campeche. Vam triar la segona opció, perquè Palenque està situat a l'extrem nord de Xiapes, així que ja tindriem temps d'anar-hi. Els busos cap a Campeche sortien al vespre, a les deu més o menys. Tenía tot el dia per acabar de cagar-me en la calor, els guiris i la fredor dels hotels, no tenia ganes de tornar a veure les mastodòntiques construccions, i una escapada ràpida i prou agradable era traslladar-se a Isla Mujeres.
Amb la Telsche sense adonar-me'n i sense donar gaires més voltes vam trobar en Julio, el conserge de l'hostal Quetzal on dormiem, i li vam preguntar com podiem arribar fins a Isla Mujeres, un taxi i cap al port ens va contestar, però abans ens va ensenyar un dels seus secrets, ell en realitat era pintor de murals, continuador de la tradició mexicana de pintar a les parets grans quadres amb motius històrics, naturals o simplement fantàstics, la Telsche i jo vam al·lucinar amb la carta amagada que ens estava mostrant, realment viatjant et trobes amb persones plenes de vida que no deixen de sorpendre't.
Vam agafar el taxi a l'Avinguda Central i allà vaig tenir la primera conversa sobre política, doncs a Cancún estaven de campanya electoral. Vaig informar-me de primera ma sobre la situació del pais, qui era qui, quin partit es el PRI, el PRD o el PAN, López Obrador, i Calderón, els taxistes son bons informadors, sempre estant escoltant la radio, viuen la realitat del carrer i transporten tot tipus de gent.
Al arribar al port vam esperar uns vint minuts abans de pujar a la petita embarcació que et porta directament al moll de Isla Mujeres. No parevem de xerrar sobre política, art, vida quotidiana, sobre tot, de tot i amb tota naturalitat. Un cop sortint del moll una munió de guies, venedors i tota mena de gent s'abalencen oferint-te restaurants, motocicletes, cotxets, records...una bogeria. No vam voler cap d'aquestes ofertes, investigariem per nosaltres mateixos els racons d'aquesta illa que no em pregunteu per què es diu Isla Mujeres. Tothom avançava cap a una direcció la que semblava que portava als llocs més turístics per tant nosaltres vam avançar a la direcció proporcionalment inversa, i allà va ser on vam trobar un d'aquests racons impressionants que et deixen bocabadats. Rere uns esculls, al costat d'una petita carretera, l'única que creua la illa i conecta les dues puntes poblades, existeix aquest punt pur, sense construccions, i amb el blau turquesa del carib onejant a cada instant. Meravellat per la vista i la companyia no se'm va ocòrrer altra cosa que banyar-me tal i com la meva mare em va parir, i sense complexes, pantalons avall, calçotets i vinga a fer el mandril entre les roques. La Telsche, em sembla es va quedar una mica estorada, però els que em coneixeu, ja sabeu que em costa poc banyar-me en boles.
L'aigua estava clara, fresca, neta, i la companyia era inmillorable, ens vam possar a pendre el Sol i en una d'aquelles vaig pensar que collons, fes-li un petò, però em vaig reprimir, millor mantigues aquesta amistat que neix, sí, però fes-li un petò, no calla dimoni, sí fes-ho, no...sí...no...no, vaig aixecar-me i d'una rebolada vaig agafar una pedra, i vaig dir-li mira cada pedra que llancem és una mala experiència de l'any passat, quan més fort la llencis més lluny s'anirà aquest mal rotllo. Dit i fet, vam llançar tantes pedre com males passades ens va jugar l'any que ja ens havia abandonat...allà em vaig donar compte que m'havia enamorat, perquè un cop llençades les pedres vam començar a fer fotografies, i mentres ella prenia el sol, vaig veure-la atravé dels ulls de la càmara i em va semblar la dona més maca, més hermosa del mon, amb qui no em faria res compartir, quelcom més que un petò...això fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, altre cop no, aguanta, aguanta....
Pasades unes tres hores de relax, vam decidir anar a menjar, jo em moria per un bon marisc, i aquell era el lloc ideal, i dit i fet, unes gambes, un ceviche de pop i una mirinda de llimona, fantàstic, meravellòs, plaent...tot al costat del port, on no hi havia cap guiri, només nosaltres, increible. Acabat l'àpat ens vam dirigir cap a la zona turística, i sí realment era força turística, plena de palmeres, platges paradisíaques atestades de brozejats i cerveses. Una estona més de platja i cap Cancún, amb una posta de Sol que ens regalava el final del dia. Mentres feiem cua per tornar vam coneixer un cambrer de Cancún, amb la seva dona i el seu fill, un noi maya, amb el que vam estar xerrant força estona, havia viatjat fins els Estats Units, però havia tornat, havia fet diners, però inmigració el va deportar cap a Mèxic...Tots vivim noveles a les nostres vides, tots podem explicar una historia, i aquesta comença a ser la meva.
La realitat supera la ficció i feta la motxilla vam pujar al bus i cap a Campeche, mirant una peli al portàtil, Gato Negro Gato Blanco...marxavem junts i per primer cop dormiriem junts...fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, tant de bó...fugiem de Cancún, tot començava de nou, altre cop.

Un descans en el camí

Avui no tinc ganes de continuar amb el relat de les meves aventures per Mèxic, tinc ganes d'escriure des de la soletat del meu cos sobre el record, del passat, dels moments que tots hem viscut i com deia Manrique, ya no volverán ...
Avui estava fent la revissió de blogs malgratencs i he trobat una cançò al blog del repartidor de bollos, Pure de The lightning seeds i m'ha fet viatjar per la meva adolescència a Mataró, i viatjar per altres cançons, quin poder tan gran que tenen els sons, els colors, els sabors i les olors, el tacte... la cançò s'ha ajuntat amb una conversa que he tingut amb el meu pare i el meu germà, m'he comprat una web-cam amb uns auriculars i un micro i he pogut parlar amb ells per internet desprès de deu dies sense comunicar-me amb gairebé ningú des l'altra banda de l'Atlàntic degut a un viatge per diferents comunitats de Xiapes. També he rebut un mail molt especial i per acabar d'adobar-ho avui a Tuxtla feia un dia dels que a Europa seríen normals a l'hivern però que aquí son raresses del temps, per tant m'he deixat endur per la melangia de la cançò i la tristor del temps per escriure aquestes ratlles l'únic dia que puc dir que tinc festa des de fa un mes, més o menys...Penso en tot, en tots, en els dies feliços i les tristes nits d'amargor de l'any passat, en la bogeria de l'adolescencia, en la meva fillola, la Meritxell, que soc el seu padrí i aquest any no podré veure-li la cara empastifada de tortell de nata per Rams, penso en tots vosaltres en els moments que m'heu regalat durant la vostra vida, dels moments que ens hem estimat, penso en tot això a gran distància, la que ens separa, més que un mar d'aigua, un oceà de temps, però això ens uneix i ens enforteix, dona valor al que som. Per a mi és com si formessim part d'un quadre gegant on tots hi sou reflexats, com les Menines, o el Jardí de les Delícies, on des del més petit detall al més elegant moment conformen l'univers gegant d'estels, fixos o fugaços, de planetes eterns que ja no existeixen, nebuloses de temps, galaxies, forats negres i brillants, tots, a tots us emmagatzemo en l'armari del record, a tots els hi correspon una part del meu petit cor gegant, arteries, muscles, auricules i ventricules de l'espai que arquitecturen el meu cos, el meu cap, el pulmò ple de tabac, l'esfinter rossegat i l'estómac cardat a tots vosaltres us vull regalar el meu sincer i estimat descans...