2009

Des de fa un any, he conegut gent nova i he deixat de veure a gent coneguda.

Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.

Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.

El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.

¿Qué vull dir amb tot això?

Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.

O sigui tot,

O sigui res?

P.D: L’únic que sé és que t’estimo.

Un, qualsevol, diumenge mexicà: Final

Encara que una mica tard, aquí s'acaba aquest relat

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )

Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:

Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.

Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.

Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Em planto al cafè.
On és l’Adriana?

Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:

 “Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
 “Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
 Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
 No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
 Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3


Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.

Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:

Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...


Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.

Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Un petò, dos, tres, ens despedim.

L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.

Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?

Un, qualsevol, diumenge mexicà (Part. 1) .

(Aquest es un relat per peces)



M’aixeco.
L’Adriana fa el cafè, un dels millors cafès del mon. Una dolça olor a mantega envaeix tot el departament, son unes “hot-cakes”, versió americana de les creps. Obro la nevera, trec la melmelada, el suc de préssec, la llet, posem les tasses i els plats, coberts, i la llet condensada, el sucre ja és a taula. Ens posem a esmorzar. Avui, és diumenge toca anar a buscar el País,versió Llatinoamèrica, és l’únic diari d’Espanya que arriba a Tuxtla. Fem una estona el ronso, al mateix temps que anem despertant gracies a les miraculoses propietats d’aquest bon cafè que dona aquesta terra centro-americana.

Xerrem.
L’Adriana em diu que si he llegit alguna cosa sobre la matança de camperols a les runes de Xincultic al municipi de la Trinitària, a quinze minuts de Comitan, tres hores i mitja de Tuxtla. No, no en sé res, contesto, davant la meva sorpresa. Si puc llegeixo les portades del diari cada dia. No, però si la dels llacs de Montebello. Si?, em pregunta. Sí, li contesto, Van matar quatre policies. No? em torna a preguntar. Sí, li torno a contestar. Per qué? Perquè estan al costat de les runes de Xincultic. No?. Li pregunto. Sí, em contesta. No pot ser, avui més que mai comprem un diari mexicà.
Hi ha dos diaris que realment es poden llegir a Xiapes, el Cuarto Poder, fet a Xiapes, i amb noticies d’ámbit municipal, estatal i nacional. L’altre és la Jornada, un diari del Districte Federal, però d’àmbit nacional. El Pais encara no ha arribat al quiosc on me’l guarden cada diumenge, però tampoc crec que en parlés d’aquesta matança.
Tampoc ha arribat La Jornada. La Jornada arriba en un vol directe del Districte Federal, juntament amb el Pais i gairebé fins la una no estan a les quioscos, però els necessito llegir ja. Està el Cuarto Poder, on el dissabte vaig llegir la portada, on parlaven de la matança dels Lagos de Montebello. El Cuarto Poder és un diari una mica a besar del poder, com bé indica el seu nom. No, avui vull comprar la Jornada, més semblant a el Pais, amb bons articulistes i suplements dominicals culturals.
Rectes per la Central, directes cap a una altre quiosc, molt a prop de la cafeteria on anem els diumenges, quan volem, podem o tenim temps, la Cafeteria Avenida. En mig del cor de Tuxtla, a l’Avinguda Central, entre primera i segona Nord. Fan el millor café de la ciutat, espès, oloròs i amarg... tot i que jo li poso sucre... quina incongruencia, apreciar l’amargor d’un producte que desprès endolçaràs.

Un petò, dos, tres, ens despedim.

27/08/ 2007- 27/08/2008

Ara farà un any Malgrat es treia la son de sobre, un home s’abraçava a un arbre de la Riera de Sant Genís al seu pas per “Can Feliciano”. Volia aturar el soroll de les màquines que tallaven els arbres, just davant de la comisaria dels Agents Municipals. Eren al voltant de les vuit del matí. Aquest home va cridar un altre home, i aquest a un altre, i un altre, i una altra, fins arribar a una trentena, o una quarentena, que al voltant de les deu del matí, invaien la zona de tanques que delimitaven el perímetre on s’efectuaria la tala. Havien aturat les motoserres per uns moments. Prop de les dotze del migdia a finals del mes d’agost, un centenar de persones es concentraven davant l’arbreda, volien aturar l’inici de les obres del segon o, serà del tercer?, tram de la riera. Els teléfons mòbils anaven de bolit. Havien arribat efectius antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Dos o tres furgones.? Els agents municipals dialogaven amb les diferents persones que s’havien congregat, alguns penjats d’alt dels arbres, altres abraçats al seu tronc, alguns i algunes entre les branques ja tallades, i tots invaien la llera i l’interior de la Riera. Alguns creien necessari un replentajament d’aquella destrucció innecessaria, volien aturar un projecte fet realitat, la destrucció d’un dels últims espais naturals dins del perímetre interior de la riera al seu pas per la vila. Segurament les intencions de tots ells variaven de maneres molt diverses. Ara, però tots estaven junts, i es coneixien, eren, i son, veins. Tots estaven irritats perquè es tallesin uns arbres d’aquella manera tan indiscriminada. Les autoritats no responien al crit d’aquelles ànimes vegetals demanant clemència. No volien escoltar ni una, ni una sola veu. Tots, tots, absolutament tots els àrbres anaven tallats, un rere l’altre, sense cap pietat que hi hagués cap alguna d’aquelles veus. La seva fi, ser estelles. A les tres de la tarda, amb la retirada dels Agents Municipals, i els Mossos d’Esquadra, es concentrava la primera asamblea amb veu i vot, que decidia vetllar per la seguretat d’aquelles criatures que es mereixien un final més digne, que la llenya. No ens mouriem, fins que no es replanteges una nova obra amb un respecte més curòs amb la natura que allà vivia. Com ells, ens plantavem. El primer i més difícil pas ja l’haviem donat, aturar els inicis de la destrucció. La primera part, ja l’haviem aconseguida, ara arribaven els dies de mantenir-se en vetlla constant, guardies de vint-i-quatre hores, dormir, menjar, viure a l’arbreda fins que no s’aconseguís allò que es demanava, una obra més respectuosa amb el medi ambient, o una segona posibilitat? Quina? La llunyania em separa de tots vosaltres, prop de 70.000 km d’aigua salada, selva i terra, i una nova vida a un altre pais, Mèxic, i quina algría, quin goig i quina jóia, viure totes aquestes experiències, amb tots vosaltres, els meus amics, els coneguts, els veins, la família, amb tot un poble, que estava allà o que allà no hi era. Tot just ara fará un any. Visc a la distància de l’espai, però amb una proximitat que es nota per segons, minuts o dies. La lluita a Malgrat, si es pot dir així, encara està oberta, encara hi ha moltes coses per les que moure’s, per què fer-se escoltar, els arbres son el crit de les nostres veus, que no siguin tallades en va, si us plau. Aquells deu dies van canviar moltes vides, unes que tot just començaven a nèixer, altres que feien la primera passa allà, o gairebé la última, unes que s’enamoraven, o feien l’amor per primer cop, quines les que es van retrobar, amb antics amics, o veins que per primer cop es coneixien, vides totes elles entrellaçades per uns arbres durant un caluròs final d’estiu, més una tardor i un inici d’hivern, per a mí. Molts, crec, vam tenir la sensació que per primera vegada se’ns escoltava sense tenir que abaixar el cap, dir sí i remugar sinó que ens guanyavem el fet de pensar diferent i actuar diferent, per molts motius que s’amaguessin rera els arbres. Allò nostre, era un acte de catarsi ciutadana, i si es pot dir així, era un orgasme cul-Actiu. La diferència en la que vivim ens fa ser el que som, únics. Per això companys no podem caure en les provocacions que des d’alt ens deixen caure com llampecs a les muntanyes. Certament no he viscut aquests últims vuit mesos entre vosaltres. No hi era a les de segur feixugues assamblees, on el cansanci de tots els que sempre, i sempre pasa, prenen les regnes de les resposabilitats, amics que feu la feina bruta. Força! Sou valiosos perquè vosaltres sou l’oli del motor, la vaselina de l’engranatge entre aquells que volen, i com sempre, i sempre pasa, per mil raons no prenen aquestes resposabilitats. A vosaltres també, els que hi sou i no podeu ser-hi, també, també sou la benzina, i el motor, sens dubte el motor, de tota aquesta societat, perquè hi sou quan hi heu de ser. Tots, i quan dic tots em refereixo a tothom, som gent que es mou, la societat civil es mou, pensa, opina i crida, no som un poble mort, que calla i acota el cap, quan no el deixen cridar, pensar diferent o actuar d’una altra manera. Vaig apendre una cosa de tot allò , que encara que diguin que som una mínoria, ens han de pendre en compte, com a part d’un poble que som i , que sens dubte s’engrandeix, de la nostra minoria, i de moltes altres minories...incloses les majories.

PAKO

Festa Major

Estiu a Malgrat, época de pluges a Centreamèrica. Tot els dies plou, ahir va ser gairebé increible, tota la tarda plovent, amb uns trons i llampecs increibles, i donant taller a una de les colonies (barris) amb un perill més alt d'esllaviçaments. Sí i el riu Sabinal, que creua la ciutat augmentant el seu cabdal sorprenenment.
Es Festa Major a Malgrat, i les noticies que vaig llegint, gracies al Malgrat Confidencial i als diferents blogs, com el de barraques, em fan pensar en tots vosaltres. Molts deveu pensar que aquest paio no diu res, bueno, que no digui res no es que no pensi en els meus amics, sí que ho faig, pero como vosaltres jo també tinc feina, i ara més que mai, tallers a colonies, guions per al programa i una casa que arreglar i una dona que acontentar, jejejejejeje. O sigui que sí penso en vosaltres, i també us anyoro, pero ara la meva vida està aquí, com la vostra allà i continua cada dia per a tots de la mateixa manera.
Només volia dessitjar-vos una bona festa Major, i unes bones vacances per als qui les feu, i res que també tinc ganes de veure-us, però això no serà fins Nadal.
Ah i també podeu venir a veure'm, només cal que m'ho digueu amb temps, ara ja teniu una casa més on dormir, encara que sigui creuant l'Oceà.
Un petonàs i una forta abraçada a tots.