Carta als amics

Hola:

Tan simple es saludar que molts cops ho fem amb un gest de cap, o movent la ma. També acomiadar-se es fàcil, un gest de cap, o movent la ma. O sigui que hola i adéu son gairebé el mateix... tots sabem quina es la diferencia, per tant...

HOLA!!!!!

Tinc moltes ganes de parlar amb vosaltres, fa com quatre mesos que no ho fem, i del cert no han passat masses coses... ja visc dins de la quotidianitat. Els dies que no tinc la mateixa rutina, es com si em faltés una peça del puzle, llavors m’atabalo, m’estresso. Ara sembla que ens agafarem un dies de vacances i marxarem a la platja, esperem fer una rutilla per la costa de Xiapes, i si hi ha temps creuarem la Serra Madre de Xiapes, o Sierra Madre de Chiapas, això em fa recordar que fa quinze dies vaig estar a la Reserva de la Biósfera el Triunfo, fent varies ecocàpsules pel programa... Heu visitat la nova pàgina web de Vientos?... pels qui no ho heu fet o no us he passat l’enllaç, allà va...www.vientosculturales.org/2010. Hi ha un apartat on podeu veure el programa setmanal, posa, TELEVISIÓN.

Reprenent el tema...la quotidianitat... o sigui la feina... bé... ja no escric tants guions, i em dedico més a la producció, la interpretació i de tant en quant a la direcció i a portar el “boom” (el pal que s’allarga amb micròfon pelut... i no rieu) La feina és la rutina, menys els dies que marxem a gravar a fora... i quan tornem, cullons, et dones compte de lo rutinaria que és... però... què content!... sí... que content estic, treballant on m’agrada...
I vosaltres?... Com us va la vostra feina? Teniu projectes nous? Sé de més d’un que amplia família d’aquí poc, o que fa poc que ho ha fet. Dels que us dediqueu més a qüestions artístiques, vaig rebent correus electrònics, convidant-me a les vostres obres, concerts, o ballaruques, de tant en quant també rebo acudits i cadenes, que quan puc, llegeixo amb ganes... Ja sabeu que les noticies de Malgrat i de la zona les tinc cobertes, entre el Confidencial, i la Bloguesfera... de debò internet és la millor revolució dels últims anys... dels que viviu més lluny... je je je je... vull dir dels que viviu més lluny de Malgrat, de tant en quant rebo noticies, m’alegra tant veure les vostres adreces en el meu correu, com les de la gent que m’envia els seus enllaços per convidar-me a les seves activitats... Sé que tinc amics... lluny d’aquí...
Aquí també tinc molts amics, coneguts i companys de feina... a Vientos han arribat dos fa relativament poc, un català, culé, que ha viscut, molts anys a Madrid, en Dani. I un madrileny, merengue, de pare mexicà, l’Àlex... 0-2...guanyarem la lliga?...i la Champions?...i el Mundial?...
També hi ha mexicans a la feina, un de Tlaxcala, en Fabián, molt bon paio, i l’Anna, de Guadalajara (Mèxic), novia de l’Elio, italià, i molt, molt bon amic, amb l’Elio ens coneixem des que vaig arribar, ell és el cap de voluntaris. Ara mateix a Vientos hi ha tres voluntaris, l’Àlex, el madrileny, merengue, en Jensen (no sé si s’escriu així el seu nom) ell es belga, flamenc, i la Madeleine, que es australiana. De xiapanecs, chiapanecos, conec, a la feina, en José, cap dels editors i postproducció, en Javier, l’alternatiu de l’equip, en Jesús, el nen del grup, la Lupita, que fa poc que arribat i no la conec gairebé, també està l’Estevan, que es de Plan de Ayala, el més autòcton de tots, Citlali, que tot i ser del D.F. coneix Xiapes des de ben petita, en Luís, el cap de guionistes, i la Daniela, que també escriu ecocàpasules, a en Luis fa més que el conec, és bona persona, i a la Daniela, doncs, l’acabo de conèixer, com a la Lupita. Llavors venen els jefes, que ara, i després del temps, i la convivència, també son amics, encara que hi hagi moments que costi acceptar-ho. En Darinel, de Comitán, i jefe supremo de tot el tinglado, i l’Elke, alemanya, la jefa suprema i cervell de tot. Tots ells son amics de la feina. Fora...de la feina, conec a l’Hugo, en Blas, en Boss, en Gabriel... i també he fet bons amics, que també son lluny... d’aquí, com en Miguel, l’Anna, l’Ossama, en Yu, en David...vaja no us escric més noms...

Amb l’Adriana ( esperàveu aquest moment... redoble de tambores )...Doncs, també, també ha arribat un punt on tot es rutinari i quotidià... i sortir de la rutina, també costa, i quan ho fem, es meravellós, tot i que hi ha una cosa, encara més meravellosa, poder viure la rutina continua, amb ella. Des de que vam arribar treballem junts, ens ha costat, com no us ho podeu imaginar?, però ho estem aconseguint, ens continuem estimant, molt... moltíssim, i estimar costa, cullons si costa, no només pateixes en els primers moments, si no que has de patir per conèixer més, i estimar encara més a la persona estimada. Cada cop ens acoplem més i millor... i nois això sí que es tenir sort.

Amics, us començo a deixar, es fa tard i demà toca treballar, és l’últim dia de rutina, dijous comencen les vacances, fins dilluns, i si podem fins dimarts. Avui tenia un forat, expressament dedicat a explicar-vos, com em va a l’altre costat.

Dos petons i una forta abraçada.

PACO

P.D. Ah! També estic fent un curs de guió per internet.

TUXTLA GUTIÉRREZ 2

El primer conqueridor que arriba a Tuxtla Gutiérrez és Diego de Mazariegos, íntim de Cortès. Els xiapes al veure que els espanyols eren una exercit molt més superior que l’asteca i que es impossible entendre’s amb aquelles bèsties blanques i barbudes, pujades a sobre d’una altra bestia, de quatre potes, amb cossos de ferro, espases d’un metall filós i resplendent que només volen or i maten per diversió, decideixen en massa llançar-se al vuit des més de mil metres, des del proper Cañón del Sumidero, en un acte heroic.. o covard, però acte de suïcidi col·lectiu.

Tuchtlán es passa dir Tuxtla, i els zoques passen de ser un poble pacífic, sotmès als xiapes, a ser un poble pacífic, sotmès als espanyols. La ciutat creix gràcies a la seva immillorable situació al voltant del riu veí, el Grijalba, que s’encanyona entre Tuxtla, i la veïna ciutat de Real de Chiapa de los Indios, per el majestuós Cañón del Sumidero. El gran Grijalba provinent de les volcans de Guatemala, crescut per les pluges, baixa ample per la Vall Central de Xiapes però topa de cop amb dos gegants que se li enfronten de cap, les ribes que durant vint quilòmetres s’endinsen per les muntanyes, la terra s’esberla per deixar passar mil metres més en vall el riu.

Tuxtla Gutiérrez 1

Tuxtla Gutiérrez: Una mica més de 500.000 habitants censats oficialment, segons informacions del rétol que dona la Benvinguda a Tuxtla per la carratera Panamericana. Més d’un milió no oficialitzats segons dades consultades a molta gent durant molts de dies.

Situada en el centre de la vall o depresió central que divideix la Sierra Madre de Xiapes, i la zona coneguda com los Altos de Xiapes, és la capital de l’Estat situat més al sudest de Méxic. Frontera amb Guatemala y els estats veins de Oaxaca, Veracruz, Campeche y Tabasco El clima es divideix en una temporada de pluges, on facilment poden arribar a caure 120 l/m2 en menys d’un quart d’hora, i una temporada seca, on els termòmetres pugen fins els 45º C. La població activa es dedica principalment als serveis, l’administració pública i a viure com pot, sobretot els quatre cents mil que no conten en el cens oficial. Tuxtla és el clar exemple dels contrastos, de la ciutat centroamericana en constant créixement migratori dels pobles a les ciutats, buscant una oferta de treball, de serveis, i de certa llibertat individual.

¿Verdad?

LA VERDAD

La verdad se escribe con V,
a veces de vergüenza,
o venganza, o victoria, o …

La verdad dicen que es una,
pero la verdad, es que en verdad
no existe.

No existe porque la verdad es incierta,
vive entre una dialéctica tuya y mía,
un gris polvoriento, oxígeno de palabras.

Cuando la verdad se hace presente,
es tan real que mucha gente la sufre,
en sus carnes.

Pero eso es mentira, los que la han sufrido
saben en verdad, que la verdad
también está llena de mentiras.

La verdad es que todo lo que te digan,
puede ser verdad, o mentira,
porque la verdad no es tuya ni es mía.

No podemos pensar
Que poseemos toda la verdad,
Caer en eso, es caer en la primera mentira de la verdad.

¿Verdad?

Viva la Pelota en viu

-Sí, sí, Viva la Pelota en viu...a petició d'un dels lectors del blog, si punxeu aquí http://www.radioytv.chiapas.gob.mx/canal10.htm podreu veure el programa infantil més artesal de la televisió mundial, tot està fet a mà, els titelles, molts dels decorats, les histories, un programa infantil, com els d'abans. L'horari?...Els divendres a les 00:00 hora catalana com quan feien els Joves pel 33. El dissabte repetim, a la mateixa hora que la Bola de Cristal en horari local, que en hores catalanes son les 14:00 hores, i el diumenge ...trirepetim, a la mateixa hora que el divendres. Bueno ara ja ho sabeu, no teniu excusa per veure el programa. Un petò a tots els lectors del blog.

Dotze hores i una mica més...La Caputxeta Vermella

DOTZE HORES: El que faig

...
8:30. Sona el despertador.
8:40. Torna a sonar.
8:50. El paro. Escolto a l’Adriana.
9:30. M’aixeco. Prenc uns cereals amb llet, Pradel, la llet, 100x100 Chiapaneca.
9:40. Prenc un café amb llet i un cigarro. El café també és 100x100 Chiapaneco.
10:00. Amb l’Adriana marxem a treballar avui pot venir a grabar un conte a Vientos, no treballa al CONECULTA.
10:10. Agafem la ruta 52, depenent del tràfic, son entre 30 i 40 minuts des d’on vivim, a la 9a. Oriente-Norte, nº 403, entre la 3era. i la 4a. Nord, a tres “cuadras” del 5 de Mayo. 10:47: Baixem a Plan de Ayala, una colonia...un barri de les perifèries de Tuxtla, la nostra parada es davant de la Refineria de Pemex, a 1Km. en dins es troba Vientos.
11:00. Començo la feina. Arribo i saludo a tothom (1).
11:07. Parlo amb l’Elke, si és pot, sinó m’espero a que acabin el que hagin començat de la terapia amb Rosita.
11:15. Començo la feina de debó. Trucar a la guionista de la familia, la Italia. També truco als actors, Víctor i Citlali per concretar horaris de cara a la grabació de la familia de demà.
12:00. Organitzo la grabació d’avui, o sigui saber quins guions i escenes hem de fer, quants personatges, quantes localitzacions o escenografies, objectes, tot el que tingui que veure amb la posada en escena, el que s’anomena, buidat. També aprofito per fer fotocopies dels guions, entre 2 i 3, depenent dels actors.

13:00. Comença la grabació:
“Avui toca:
La Caputxeta Vermella”
13:02. La Caputxeta, la Mare i l’Avia els hi toca a l’Adriana. A mi em toca el Llop, el Caçador i ser el Narrador. La cámara és l’Omar i el guió és de’n Luis.
13:04. El guió sembla senzill però mai es pot cantar victoria a Vientos, fins que la batalla ha acabat.
13:05. Avui es divendres, fabes tendres.
13:10. Queden alguns retocs per fer abans de començar a grabar, pintar ninots, utilleria, montar escenari. Tot llest.
14:00. Comença la grabació, tot bé, perfecte.
14:15. 1era. Escena, feta.
14:30. Ens encallem un pel en la segona escena. La ma de la Caputxeta no pot agafar la cistella de l’Avia.
14:35. Sol•locionem el problema. Arriba l’Elke, han acabat la terapia i Rosita dorm.
14:36: S’anadona. El titella de la Caputxeta està molt lleig. Es cert, ens en havíem adonat. Porta fets mil contes, es d’espuma, la cara després de tantes repintades va perdent la forma. Li em de fer una cirugia ràpida i efectiva. Hem de grabar el conte...avui.
14:39. Elke farà la cirurgia. Els demès aprofitem per dinar.
14:40. Frijol, tortilla, amanideta, arròs, i sopa de pollastre (sense comentaris).
15:30. Tornem a començar. La Caputxeta no es que hagi quedat molt millor, la nostra caputxeta sembla una burla cap al contes, seca, morena, i porta xoriço, formatge i vi en forma d’ampolla de llet, en el seu cistell, tot per a la seva iaiona.
15:45. Decidim continuar amb la 2a escena i deixar pel final l’escena inicial que hem de regrabar desprès de la cirurgia al titella que interpreta la Caputxeta.
16:00. El Llop està molt bé., em dono compte que he millorat amb les titelles, i també amb les veus. O almenys avui estic bastant suelto.
16:15. La 2a escena ja està acabada. Comencem la 3era. La Caputxeta agafa el tò burlesc que té el titella. L’Adriana també ha millorat molt amb les titelles, i amb les veus.
16:30. 3era escena llesta.
17:00. 4a i 5a.
18:00. 6a. Ens encallem. La Caputxeta i el Caçador han de treure a l’Avia de la panxa del Llop i possar-hi pedres. Hem de grabar des de diferents angles, més dels que grabem normalment.
19:00. Fem la 7a escena, el final del conte, el moment culminant. A la Caputxeta l’Omar a intentat no agafar-li cap primer pla, però ara es irresistible, imposible, s’ha de fer. Intentem amgar el rostre de la nena, sota el llençol. La mare també en primeríssim primer pla fa reflexionar a la nena sobre el que li ha passat per parlar amb extranys. Conte alliçonador amb to de mofa.
19:30. Inici de la regrabació de l’escena 1. Amb l’Adriana decidim convidar a sopar als companys de Vientos a casa. Sembla que acabarem ràpid.
20:30. Ens despedim, amb alguns hem quedat de veure’ns a casa nostra, als demès, ens veurem demà. Però per avui... ja està.
00:00...........................................
Venen a sopar. Ha estat un bon dia, ho vull celebrar amb els....
03:06..........................................
Amics.



(1)José, Joselín, Omar, Sophie, Elke, Darinel, María, Rosita, Don Carlos, Yu, Elio, Doña Lu, Andrés, Jesús, Gil, David, Victor, Toni, Camille, Marta, Magui, Itzamara....a tots els de Malgrat, Tordera, Palafolls, Pineda, Calella, Barna, Girona, i arreu del mon.

Conspiracions del porc

A Mèxic la gent està acostumada als desastres on les contingencies son extremes degut al tipus de desastre amb el que s’enfronten. Terratrèmols, huracans, esllavissaments, i últimament el narcotràfic o narcoterrorisme, com anomena el gobern a la lluita entre les mafies que controlen el tràfic de drogues, amb més de 5.000 morts durant l’últim any. Mèxic es va endur el primer premi com a pais amb més morts violentes causades per arma de foc, més que a l’Iraq o l’Afganistan.
Ara ens toca un nou desastre, el H1N1, o virus de la influenza o grip A, o grip del porc, però si ens possem a repasar la Historia, aquest no es el primer virus de que afecta al pais, el primer el van portar els conqueridors, i segurament aquesta grip del porc, tampoc serà la darrera. Aquella es va endur gairebé dues terceres parts de la població. La nova grip s’en duu el turisme internacional. La segona font d’ingressos del país s’en va cap a altres parts del mon, el que no saben els turistes és que la pesta també hi va de vancances i ha arribat a Europa, Asía inclús diuen que a Africa, però aquests ja tenen prou amb la pesta del Sida, de l’Ebola, de la Malaria, i la pitjor de totes la Guerra..

Hi ha moltes teories conspirativistes que aporten llum al per què d’aquesta alarma per una epidemia de grip porcina mundial. Bé doncs, totes deuen tenir la seva part de veritat o almenys d’alguna de les seves parts en podem treure alguna veritat, com d’un porc tot s’aprofita.

Aquestes son les meves butifarres, que son part de les veritats del porc.

Amb tot això de la influenza els mexicans i els que vivim a Mèxic no ens adonem que el preu de la tortilla està pujant. Tampoc ens adonem que ja portem més de 1000 morts per una guerra que comença a ser oberta entre els narcotraficants i el gobern, dic guerra perquè és l’exércit qui està combatent als pistolers dels narcos, i no la policia o els jutges corruptes fins el moll dels ossos. Amb això de la pesta del porc, els mexicans i els que vivim a Mèxic vivim en un estat de tensió i paranoia constant, a qualsevol estornut mirades acusadores, la gent amb mascaretes pel carrer, els bars i restuarants deserts. No existeiexen les abraçades i petons sincers, per a molt que es donguin, tots ens rentem les mans cinc cents cops al dia, amb aigua i sabò.

Hi ha varis factors sorpreses en tot aquest joc, doncs d’això es tracta, d’un joc.

La primera és que la pesta del porc, o el virus de la grip H1N1, no es el primer cop que passa dels animals als humans, però sí el primer cop que es passa dels humans als humans, això vol dir que existeix una mutació del virus, i tots sabem com son aquests virus de capritxos i torrecullons quan volen, així que ho acceptem, però volem un remei.

Ràpidament tenim el remei, el famòs Tamiflu, pot curar miracolosament aquesta grip, quina coincidencia el Tamiflú també curava la pesta del pollastre farà tres anys, no serà el Tamiflú un manà del cel que guareix tots els mals?, poder cura la Sida, o el dengue, o la malaria, o la leucemia, o...?

Sense pensar gaire me n’adono que qui més està guanyant sobre aquest tema son les empreses farmaceutiques, miro el diari, la Vanguardia, i efectivament les farmaceutiques com Roche, pugen els seus digits bancaris en totes les borses del mon., i sabeu quines baixen, les aereies i les de turisme. També pujen les comunicacions.

Tot això és molt extrany, no penseu?

PACO

(1) La tortilla és el pa de cadadia a Mèxic. Una familia mexicana, de cinc o sis o set o vuit membres pot menjar d’un a cinc quilos de tortilla al día. El sou a Tuxtla, capital de l’estat, sol ser d’uns 3000 pesos al mes. Calculeu.

La gestió pública de l'escola de música de Malgrat

La gestió pública de l’escola de música de Malgrat



El que està passant a l’escola de música de Malgrat feia anys que es veia venir, concretamente des de que es va crear, i per això, no es pot responsabilitzar només als últims tripulants del naufragi inminent del vaixell, els anteriors també tenen la seva responsabilitat en el naufragi, petita o gran la tenen.

Ja des dels protoprincipis de l’escola no va caminar amb bon peu. Una relliscada, dos cames, i la obligació de crear un sol cos, amb un objectiu clar, ser rentables econòmicament.

Això no s’ha aconseguit amb el pas dels anys, l’escola de Música no es rentable, perd diners públics, és un forat en l’economia d’un poble.

Per què?

La gestió pública en educació o cultura, no és la gestió d’una empresa privada a on s’ha de rentabilitzar la inversió incial, la rentabilitat de la gestió pública no es visible fins que no han passat generacions, no anys.

Aquest és el gran problema d’aquesta escola municipal: s’estan tapant escletxes obrint finestres i cada cop hi han més forats. Des del més gran al més petit, la gran majoria dels gestors públics de la educació i la cultura tenen molta por a perdre diners i no guanyar-ne’n cap.

Peró senyors, la cultura ni es compra ni es ven, la cultura hi és des de sempre, i sempre hi serà, encara que no hi hagi entitats públiques que la vulguin gestionar, organitzar i controlar. Per a mostra un botò, que es gestiona, organitza i controla des de Malgrat, una escola de música privada.

No podem pensar en una escola pública de música si als deu anys mesurem els benefics en perdues o guanys econòmics. Poder és una escola de música municipal, però no pública.

Però també penso que el millor que es podria fer ara és tancar l’antiga escola de música i obrir-ne una de nova, on es gestionés pensant en l’educació dels alumnes i no en la cartera dels pares, o contribuents. Si no per què tenim una escola de música pública?

PAKO

P.D. Segurament no tothom pensa el mateix...i que bó...Obrim el diàleg? I finalment les actuacions?

Sant Jordi a Tuxtla

Demà fa un any...
Així ho vam acordar amb l'Adriana, la data inicial, la capdal, la principal, l'única data que preval davant totes, des de fa un any, quan va ser el primer cop que ens vam donar un petò de veritat...Tot i que fos 27 o 26 o 25,d'abril, la data que vam acordar és Sant Jordi.

Molts petons amor del meu cor. T'estimo.

Hivern 2007

Carta als amics

CARTA ALS AMICS

“Els estats d’ànim son flors transitòries que acoloreixen el nostre caminar”

Quan ara penso en Malgrat, m’imagino un món que s’esvaeix dia a dia, un passat que no hi és en el present, que es dilueix en un aiguabarreig de ganes de ser-hi, i no poder estar-hi.
Estic ben lluny del lloc que m’ha vist nèixer, sou ben lluny del lloc que em veu crèixer. Al igual pasa, però a l’inrevés.

M’imagino als que ja teníu fills, o els tindreu. Veure’ls d’aquí un temps, veure’ls crèixer i només reconèixer en ells les parts del pas del temps, com fotografíes instantànees, d’aquelles Polaroid, on a sota a la part gran marc, color blanc, podies possar una data, amb un boli BIC gastat: 15 d’abril del 2009, del 2007, del 2006, del 2010, del 2100... i el més fort no reconèixe’ls fins a veure una part de vosaltres que correspon també a ells, els fills.
O, també pensar ens els que heu acabat de treballar i esteu fent la birra al bar del costat, veient el futbol. O als que heu canviat de feina, heu trobat xicota o simplement us ha deixat. Als que heu deixat el poble i heu anat a la ciutat, o als que heu deixat la ciutat per tornar al poble, als que encara viviu a la ciutat, i al poble. Als que segueixen lluitant per un poble, o als que d’una manera o un altre també ho seguiu fent. Als que us continueu emborratxant cada cap de setmana i acabeu a la mateixa discosala de sempre...o us heu reformat. Als que seguiu estudiant. Als que viviu en una casa nova, o els que us heu casat i ja teniu casa, també als que projecteu fer-ho.
Les tristors i amargors també campen per aquests camins, que son els nostres estats d’ànim, o com vulgueu dir-li de les passions del nostre cor, o cos, o cervell, o ànimas del nostre pas pel temps que s’esvaeix.

Avui estic sentat a casa, a la nostra casa, està neta, blanca, lluent, i penso en tots vosaltres en els que heu recorregut una part del meu temps, del camí, del ríu, de la merda, del que fos que llavors estiguèssim fent, o trepitjant, tan se val, a tots, en algún moment formeu part del meu pensament, rutinari, aquí tant lluny d’on som, físicament, perquè com fotografies formeu part del meu cervell, i tot, i que no escrigui o no em comuniqui, tant sovint com abans, sempre és el mateix, una pasa més haig de fer.

Hola amics!.

Us trobo a faltar, necessito saber de vosaltres, i veure les fotografíes del nostre pasar pel temps.

Tuxtla 17/04/09


P.D. Avui es 20 d'abril del 2009.

CAVILACIONES

CAVILACIONES

Hace unos dias expulsaron a Manu Chao (1) de México por cantarles las cuarenta a los políticos mexicanos. Eso es incurrir en delito según el artículo 33 de la Constitución de los Estados Unidos de México.
Ese mismo artículo es el que se ha aplicado en varios casos de expulsión de europeos, latinoamericanos y norteamericanos en el sureño estado de Chiapas durante años des de la Revolución Zapatista, allá por el ’94.
Y más recientemente.
Una famosa cantante mexicana se vió involucarada también en este trigésimo tercer artículo constitucional, por posar desnuda con la bandera de su país para celebrar los dos-cientos años de la Independencia (2).
Estos son los datos que diarios como la Jornada o la Vanguardia, contenían el lunes 30 de marzo, en la portada de la edición digital.
Uno se puede preguntar muchas cosas…¡Paulina Rubio en bolas! …Quedarse como un pan de higo y girar la página del diario… Pero ahí va mi pregunta, ¿Cual puede ser la motivación de un estado para que expulse a los extranjeros que se involucran en la política del país, y por qué prohiben tan taxativamente este hecho, en su carta madre? (3)

¿Y joder que tiene que ver Paulina Rubio en todo esto?
-------------------------------------------------------------------

Ahora empiezan las cavilaciones, o sea mis propias mentiras.

--------------------------------------------------------------------

México se fundó tras el 15 de septiembre de 1810 al grito de Independencia de don Miguel Hidalgo y Costilla en el pueblo de Dolores. Después de trescientos años de sumisión, un capellán hacia repicar las campanas para llamar a la gente a un alzamiento contra el invasor español.

Unos cincuenta años después, el gobierno, estaba en manos de los criollos, hijos de españoles que se mantuvieron en el poder económico del país, sin aceptar la constitución de un país verdaderamente democrático. Las luchas internas cortaron las alas de libertad y progreso. Los vecinos del Norte, cortados por otro patrón aprovecharon la debilidad del vecino sureño para expandir su incipiente y prospero imperio. México perdió una Guerra contra los Estados Unidos, el pago fue la anexión de los Estados más al Sur de la República: Nuevo México, Arizona, Texas, California, Nevada, Utah, partes de Wyoming y de Colorado… casi una mitad del terriorio que en aquel entonces ocupaba México.

Los franceses, no perdieron paso y gobernados por los delirios de grandeza de Napoleón III, apuntaron sus tropas hacia México, tras la derrota contra los gringos, creen poder invadirlo fácilmente pero don Benito Juárez, Benemérito de las Américas, resistió el embate. Los franceses heridos en el honor, se reforzaron, y pasearon sus tropas por el castillo de Chapultepec durante tres extraños años consecutivos, hasta que los Estados Unidos, se sacaron de la manga un bonito artículo que habían dicho, o escrito, o a saber… en 1824 (4), y apoyaron a don Benito, que proclamó su celebre frase:

El respeto al derecho ajeno es la paz.

Parecía que las cosas iban bien en la República de los Estados Unidos de México. Don Benito fue reelegido presidente durante dos mandatos, hasta su muerte el país vivía en cierta calma y progresaba tímidamente, pero unos años más tarde se instaló en el poder el dictador, Porfírio Diaz que gobernó el destino de México durante más de treinta años. La ambición y el capricho de don Porfi, llevó a que las empresas que extraían, en aquellos entonces, el preciado crudo negro fueran en su mayoría norte americanas, y los réditos que generaban los impuestos por concesiones se repartían entre los allegados del dictador, e invirtieron un poquito en el progreso del país (como siempre pasa). Los intentos de sublevación eran aniquilados con pies de plomo.

Años más tarde, los muchachos crecieron y los niños fueron muchachos, y justo un siglo después de la independencia, el 18 de noviembre de 1910, en México, tras una épica y romántica Revolución, cae el Porfiriato. Al poco tiempo, las luchas internas entre los partidos revolucionarios, los asesinatos de los presidentes Madero y Carranza, más el de los caudillos revolucionarios Pancho Villa y Emiliano Zapata, hacen auspiciar al poder a un nuevo gobierno, el del PRI (Partido de la Revolución Institucional).

El PRI gobernaría las decisiones de los mexicanos durante casi 70 años, al principio fieles a unos princípios revolucionarios, a Lázaro Cardenas se le debe la nacionalización de los pozos petrolíferos, y la acogida de los republicanos españoles exiliados tras la Guerra Civil. El progreso del país es imparable, hasta que hay una vuelta de tuerca, la matanza de estudiantes del Tlatelolco, en 1968, 32 estudiantes mueren a mano de la policia y el ejercito durante unas manifestaciones en el zócalo del DF, y en el país hay cientos de obreros y estudiantes heridos, sale a la luz impunemente, el sistema impuesto por el PRI, nutrido de engaño y corrupción. En el 2000 gana las elecciones Vicente Fox, del PAN ( Partido de Acción Nacional), que nada tubo que ver con la Revolución, pero sí con otro giro de tuerca en el engranaje histórico de este país, la alternancia en el poder.

Ese puede ser un paseo rápido por la Historia Moderna de un México con dos siglos de vida que…

Ah, perdón…quizá el dato más importante y suculento el que da finalmente cerrazón a esta cavilación.

Hay otra vuelta de tuerca al país, el levantamiento en armas del Ejercito Zapatista de Liberación Nacional, surgido en el Sur del país, la región más olvidada hasta el momento, Chiapas. Los zapatistas logran un cambio en esta región, pero…

¿Por qué este artículo?

Esta claro que la intervención de los extranjeros en México está mal vista, nosotros somos los hijos de aquellos que durante años, los hemos estado chingando, europeos y norteamericanos, sobretodo.

Primero el Imperio español, luego el norteamericano, después el francés, luego otra vez el gringo, y… ¿Ahora?

PAKO

P.D. Paulina Rubio no tiene nada que ver con todo esto, solo es una infiltrada casual. Pero si alguien tiene las fotos que las pase.






(1) Manu Chao, uno de los primeros ciudadanos de la Aldea Global.

(2) La famosa cantante es la misisima Paulina Rubio.
(3) Artículo 33. EL EJECUTIVO DE LA UNION TENDRA LA FACULTAD EXCLUSIVA DE HACER ABANDONAR EL TERRITORIO NACIONAL, INMEDIATAMENTE Y SIN NECESIDAD DE JUICIO PREVIO, A TODO EXTRANJERO CUYA PERMANENCIA JUZGUE INCONVENIENTE.
LOS EXTRANJEROS NO PODRAN DE NINGUNA MANERA INMISCUIRSE EN LOS ASUNTOS POLITICOS DEL PAIS.
(4) El presidente Monroe declaró al mundo que : “América es para los americanos y que cualquier intervención armada de un país extranjero en América, en nuestro Continente significaría un ataque a los propios Estados Unidos”. (Que oportunas son las leyes cuando interesa)

Árboles milenarios, fotos de nuestros antepasados

Este es un jardín,
de árboles de colores,
dorados por el sol del Oriente
y agitados por el viento de Occidente.

Aquí se halla la calma,
la paz latente,
el reposo del aliento constante.

Un jardín de palmeras
y árboles enormes,
una selva sin animales,
los únicos ruidos,
el susurro sibilante de los árboles,
mecidos por el soplo incesante de
vientos, hasta huracanes.

Pero,
ellos ahí se mantienen,
atados al suelo del que viven.
Son estos enormes árboles,
cuerpos que se extienden al cielo, azul, oscuro, gris suave...
Alzados clamando, sedientos, a las nubes,
con el zumbir de sus entredentados ramajes,
dedos y hojas son sus brazos,
Agua que calme la sed.


PD: Després de la visita la Jardí Botànic de Tuxtla

2009

Des de fa un any, he conegut gent nova i he deixat de veure a gent coneguda.

Tot en aquesta vida és un gran enigma, que no ens deixa de sorpendre. La vida t’omple de sorpresas a cada instant.Es de nit i tot just acabo d’escoltar els gossos bordar. Aquí diuen que llavors passa un esperit. A mi em recorda que estic a casa meva.

Ja fa un mes que vam tornar de passar el Nadal a casa dels meus pares, i tot just fa una setmana i mitja que ens vam tornar a mudar a la nostra casa. Fins llavors vam estar visquent a casa dels meus sogres… perdó, els pares de l’Adriana, durant tres setmanes amb els meus…els pares de l’Adriana, el meu cunyat,, vull dir en Sergio, el germà de l’Adriana, i … i l’Inu el nostre gos, que durant les vacances de Nadal va estar visquent a casa dels pares de l’Adriana.

El germà de l’Adriana és puta mare . Els seus pares també ho són, com els meus, com els de tothom…bueno, com els de gairebé tothom. Un primer fet es demostrable són i serán pares i mares durant tota la seva vida, i en aquest cas durant aquestes tres últimes setmanes hem estat visquet a casa dels seus pares i mares. Perdó, vull dir a casa del seu pare i la seva mare o sigui a casa de l’Adriana, o sigui els meus sogres…sí també els hi puc dir així, i acabem abans, perquè…i és un segón fet corroborable per la ciencia, almenys per la meva empírica lógica, que els fills venim dels pares, i els pares venen dels fills.

¿Qué vull dir amb tot això?

Qué allà on siguem fem, veiem i sentim el mateix que allà on som.

O sigui tot,

O sigui res?

P.D: L’únic que sé és que t’estimo.

Un, qualsevol, diumenge mexicà: Final

Encara que una mica tard, aquí s'acaba aquest relat

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 4 )

Tot és molt confús.
L’Adriana torna.
Els seus pares ens esperen a casa seva, d’allà marxarem a dinar. Agafem un taxi. Anem a Berriozábal a dinar, passem per un viver i comprem unes quantes plantetes pel departament que tenim llogat.
La noticia de la mort dels camperols de Xincultic, no se’m treu del cap. Penso comprar el diari de demà, i demanar a l’Adriana, que treballa en una pizzeria que està al costat del diari Cuarto Poder, si pot aconseguir un examplar del dissabte. Imagino que els zapatistes escriuran un comunicat a Enlace Civil, la pàgina web que enllaça a la Otra Campaña i al E.Z.L.N. amb el mon i on es denuncia l’assetjament del mal govern, tal i com anomenen als capitostos que ostenten el poder.
Passo un diumenge plàcidament, amb la dona que m’ha robat el cor i l’ànima, i que fa que em quedi a Xiapes.
Els dilluns tinc lliure.
El primer que faig es anar a buscar el Pais, que no havia arribant diumenge i comprar la Jornada. Al Pais per suposat no en diuen res, i la Jornada amplia la noticia, comenta que la policia es va quedar sola davant d’un poble furibund i amb ganes de batallar, inclús ells consideren que es va produir un asesinato a mansalva. Los federales nos usaron como borregos en el desalojo en Chincultik... Això no és nou, masses policies al carrer, masses cossos policials armats i sense una coordinació i lleialtat reprovables, dins d’un Estat on l’Exèrcit està en guerra amb els narcotraficants al Nord i que al Sud està farcit de revoltes populars, amb les seves pròpies milicies, com l’E.Z.L.N. A Mèxic hi ha massa armament i molta por.
La noticia comenta que els “ejidatarios” tornen les armes sostretes als policies a canvi d’alguns detinguts. Mentres el capellà del poble fa unes declaracions...
Flores Guillén: Es muy lamentable y triste la muerte de seis campesinos; es reprobable”
Periodista: ¿A qué se atribuyen estos hechos?.
Flores Guillén: A la falta de gobernabilidad, no hay gobierno y ello es lamentable.
Dimecres.
Ja tinc el Cuarto Poder de dissabte:

Sangriento enfrentamiento.
Fredy Martín. C.P. Con almenos cuatro personas muertas –tres policias y un agente del ministerio público- y un número indeterminado de heridos graves dejaron varios enfrentamientos a tiros, machetazos y pedradas entre habitantes de la comunidad Miguel Hidalgo y agentes de la Policía Estatal Preventiva (PEP) y Policía Ministerial.

Paradoxal, quin relat de la noticia tant diferent al que llegia el diumenge a la Jornada, on només parla d’un policia desaparegut, que no mort.
Si aquest relat fos una peli de guerra americana, els camperols serien els russos i la policia els aguerrits rambos americans. Els camperols que retenen des de fa gairebé un mes les runes de Xincultic i els Llacs de Montebello, esperen amb barricades als salvadors de la patria que sense més remei necessiten utilitzar la força bruta per tal d’alliberar als policies fets pressoners, hi ha tres “balaceras”, com diuen aquí dels tirotejos.
Opto per creure’m més el que diu la Jornada que el Cuarto Poder, i més que mai se’m revela la subjectivitat dels mitjans de comunicació.
També espero la denuncia per part dels zapatistes, però mai arriba, imagino que els camperols, indígenes, no son zapatistes i per tant no es denuncien els fets. Veig la cara oculta dels moviments que defensen certes idees, que en molts cassos comparteixo, si no estás conmigo, estás contra mi, i per tant no existeixes. Des de que vaig arribar a Xiapes, el moviment zapatiste el veig de diferents maneres, la part turística de San Cristóbal de las Casas, la lluita a les comunitats per arribar a la dignitat social, i la part oblidada, les comunitats rurals no zapatistes, l’altre es Tuxtla Gutiérrez la capital de l’Estat on el zapatisme és invisible.

Després d’una setmana la noticia es va esvair. Segons la Jornada, els habitants tornen les armes i els detinguts son alliberats, arriben a un acord amb el gobernador Juan Sabines, que denuncia els fets i exculpa a la policia, em pregunto com es pot fer això, així, i no tenir remordiments.
Decideixo escriure aquest relat, per almenys no quedar-me indiferent.

Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Em planto al cafè.
On és l’Adriana?

Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:

 “Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
 “Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
 Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
 No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
 Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3


Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.

Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:

Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...


Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.

Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Un petò, dos, tres, ens despedim.

L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.

Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?

Un, qualsevol, diumenge mexicà (Part. 1) .

(Aquest es un relat per peces)



M’aixeco.
L’Adriana fa el cafè, un dels millors cafès del mon. Una dolça olor a mantega envaeix tot el departament, son unes “hot-cakes”, versió americana de les creps. Obro la nevera, trec la melmelada, el suc de préssec, la llet, posem les tasses i els plats, coberts, i la llet condensada, el sucre ja és a taula. Ens posem a esmorzar. Avui, és diumenge toca anar a buscar el País,versió Llatinoamèrica, és l’únic diari d’Espanya que arriba a Tuxtla. Fem una estona el ronso, al mateix temps que anem despertant gracies a les miraculoses propietats d’aquest bon cafè que dona aquesta terra centro-americana.

Xerrem.
L’Adriana em diu que si he llegit alguna cosa sobre la matança de camperols a les runes de Xincultic al municipi de la Trinitària, a quinze minuts de Comitan, tres hores i mitja de Tuxtla. No, no en sé res, contesto, davant la meva sorpresa. Si puc llegeixo les portades del diari cada dia. No, però si la dels llacs de Montebello. Si?, em pregunta. Sí, li contesto, Van matar quatre policies. No? em torna a preguntar. Sí, li torno a contestar. Per qué? Perquè estan al costat de les runes de Xincultic. No?. Li pregunto. Sí, em contesta. No pot ser, avui més que mai comprem un diari mexicà.
Hi ha dos diaris que realment es poden llegir a Xiapes, el Cuarto Poder, fet a Xiapes, i amb noticies d’ámbit municipal, estatal i nacional. L’altre és la Jornada, un diari del Districte Federal, però d’àmbit nacional. El Pais encara no ha arribat al quiosc on me’l guarden cada diumenge, però tampoc crec que en parlés d’aquesta matança.
Tampoc ha arribat La Jornada. La Jornada arriba en un vol directe del Districte Federal, juntament amb el Pais i gairebé fins la una no estan a les quioscos, però els necessito llegir ja. Està el Cuarto Poder, on el dissabte vaig llegir la portada, on parlaven de la matança dels Lagos de Montebello. El Cuarto Poder és un diari una mica a besar del poder, com bé indica el seu nom. No, avui vull comprar la Jornada, més semblant a el Pais, amb bons articulistes i suplements dominicals culturals.
Rectes per la Central, directes cap a una altre quiosc, molt a prop de la cafeteria on anem els diumenges, quan volem, podem o tenim temps, la Cafeteria Avenida. En mig del cor de Tuxtla, a l’Avinguda Central, entre primera i segona Nord. Fan el millor café de la ciutat, espès, oloròs i amarg... tot i que jo li poso sucre... quina incongruencia, apreciar l’amargor d’un producte que desprès endolçaràs.

Un petò, dos, tres, ens despedim.

27/08/ 2007- 27/08/2008

Ara farà un any Malgrat es treia la son de sobre, un home s’abraçava a un arbre de la Riera de Sant Genís al seu pas per “Can Feliciano”. Volia aturar el soroll de les màquines que tallaven els arbres, just davant de la comisaria dels Agents Municipals. Eren al voltant de les vuit del matí. Aquest home va cridar un altre home, i aquest a un altre, i un altre, i una altra, fins arribar a una trentena, o una quarentena, que al voltant de les deu del matí, invaien la zona de tanques que delimitaven el perímetre on s’efectuaria la tala. Havien aturat les motoserres per uns moments. Prop de les dotze del migdia a finals del mes d’agost, un centenar de persones es concentraven davant l’arbreda, volien aturar l’inici de les obres del segon o, serà del tercer?, tram de la riera. Els teléfons mòbils anaven de bolit. Havien arribat efectius antiavalots dels Mossos d’Esquadra. Dos o tres furgones.? Els agents municipals dialogaven amb les diferents persones que s’havien congregat, alguns penjats d’alt dels arbres, altres abraçats al seu tronc, alguns i algunes entre les branques ja tallades, i tots invaien la llera i l’interior de la Riera. Alguns creien necessari un replentajament d’aquella destrucció innecessaria, volien aturar un projecte fet realitat, la destrucció d’un dels últims espais naturals dins del perímetre interior de la riera al seu pas per la vila. Segurament les intencions de tots ells variaven de maneres molt diverses. Ara, però tots estaven junts, i es coneixien, eren, i son, veins. Tots estaven irritats perquè es tallesin uns arbres d’aquella manera tan indiscriminada. Les autoritats no responien al crit d’aquelles ànimes vegetals demanant clemència. No volien escoltar ni una, ni una sola veu. Tots, tots, absolutament tots els àrbres anaven tallats, un rere l’altre, sense cap pietat que hi hagués cap alguna d’aquelles veus. La seva fi, ser estelles. A les tres de la tarda, amb la retirada dels Agents Municipals, i els Mossos d’Esquadra, es concentrava la primera asamblea amb veu i vot, que decidia vetllar per la seguretat d’aquelles criatures que es mereixien un final més digne, que la llenya. No ens mouriem, fins que no es replanteges una nova obra amb un respecte més curòs amb la natura que allà vivia. Com ells, ens plantavem. El primer i més difícil pas ja l’haviem donat, aturar els inicis de la destrucció. La primera part, ja l’haviem aconseguida, ara arribaven els dies de mantenir-se en vetlla constant, guardies de vint-i-quatre hores, dormir, menjar, viure a l’arbreda fins que no s’aconseguís allò que es demanava, una obra més respectuosa amb el medi ambient, o una segona posibilitat? Quina? La llunyania em separa de tots vosaltres, prop de 70.000 km d’aigua salada, selva i terra, i una nova vida a un altre pais, Mèxic, i quina algría, quin goig i quina jóia, viure totes aquestes experiències, amb tots vosaltres, els meus amics, els coneguts, els veins, la família, amb tot un poble, que estava allà o que allà no hi era. Tot just ara fará un any. Visc a la distància de l’espai, però amb una proximitat que es nota per segons, minuts o dies. La lluita a Malgrat, si es pot dir així, encara està oberta, encara hi ha moltes coses per les que moure’s, per què fer-se escoltar, els arbres son el crit de les nostres veus, que no siguin tallades en va, si us plau. Aquells deu dies van canviar moltes vides, unes que tot just començaven a nèixer, altres que feien la primera passa allà, o gairebé la última, unes que s’enamoraven, o feien l’amor per primer cop, quines les que es van retrobar, amb antics amics, o veins que per primer cop es coneixien, vides totes elles entrellaçades per uns arbres durant un caluròs final d’estiu, més una tardor i un inici d’hivern, per a mí. Molts, crec, vam tenir la sensació que per primera vegada se’ns escoltava sense tenir que abaixar el cap, dir sí i remugar sinó que ens guanyavem el fet de pensar diferent i actuar diferent, per molts motius que s’amaguessin rera els arbres. Allò nostre, era un acte de catarsi ciutadana, i si es pot dir així, era un orgasme cul-Actiu. La diferència en la que vivim ens fa ser el que som, únics. Per això companys no podem caure en les provocacions que des d’alt ens deixen caure com llampecs a les muntanyes. Certament no he viscut aquests últims vuit mesos entre vosaltres. No hi era a les de segur feixugues assamblees, on el cansanci de tots els que sempre, i sempre pasa, prenen les regnes de les resposabilitats, amics que feu la feina bruta. Força! Sou valiosos perquè vosaltres sou l’oli del motor, la vaselina de l’engranatge entre aquells que volen, i com sempre, i sempre pasa, per mil raons no prenen aquestes resposabilitats. A vosaltres també, els que hi sou i no podeu ser-hi, també, també sou la benzina, i el motor, sens dubte el motor, de tota aquesta societat, perquè hi sou quan hi heu de ser. Tots, i quan dic tots em refereixo a tothom, som gent que es mou, la societat civil es mou, pensa, opina i crida, no som un poble mort, que calla i acota el cap, quan no el deixen cridar, pensar diferent o actuar d’una altra manera. Vaig apendre una cosa de tot allò , que encara que diguin que som una mínoria, ens han de pendre en compte, com a part d’un poble que som i , que sens dubte s’engrandeix, de la nostra minoria, i de moltes altres minories...incloses les majories.

PAKO

Festa Major

Estiu a Malgrat, época de pluges a Centreamèrica. Tot els dies plou, ahir va ser gairebé increible, tota la tarda plovent, amb uns trons i llampecs increibles, i donant taller a una de les colonies (barris) amb un perill més alt d'esllaviçaments. Sí i el riu Sabinal, que creua la ciutat augmentant el seu cabdal sorprenenment.
Es Festa Major a Malgrat, i les noticies que vaig llegint, gracies al Malgrat Confidencial i als diferents blogs, com el de barraques, em fan pensar en tots vosaltres. Molts deveu pensar que aquest paio no diu res, bueno, que no digui res no es que no pensi en els meus amics, sí que ho faig, pero como vosaltres jo també tinc feina, i ara més que mai, tallers a colonies, guions per al programa i una casa que arreglar i una dona que acontentar, jejejejejeje. O sigui que sí penso en vosaltres, i també us anyoro, pero ara la meva vida està aquí, com la vostra allà i continua cada dia per a tots de la mateixa manera.
Només volia dessitjar-vos una bona festa Major, i unes bones vacances per als qui les feu, i res que també tinc ganes de veure-us, però això no serà fins Nadal.
Ah i també podeu venir a veure'm, només cal que m'ho digueu amb temps, ara ja teniu una casa més on dormir, encara que sigui creuant l'Oceà.
Un petonàs i una forta abraçada a tots.