Un giro de 180 grados

Los domingos en Tuxtla son algo aciagos, están vacios, y llenos de nada. Tuxtla es una ciudad poco conocida en Europa...poco...desconocida, aunque todo el mundo, o casi todo el mundo conoce Chiapas, por el conflicto zapatista, nadie sabe que esta es la ciudad del Estado, todos conocen San Cristobal, Palenque o la Selva Lacandona, y realmente no se pierden nada, si no concen Tuxtla, pero como en todos los lugares, aquí se encuentran rincones, espacios, momentos, que son de los más bellos, siempre visto des de el punto subjetivo de quien escribe, admira o contempla esos lugares.
Chiapas es el último estado del Sur Este mexicano, y diría que el primer pais de Centro américa, colinda con Guatemala al Sureste, y con los estados de Campeche, Tabasco y Veracruz al Norte, y la franja más oriental colinda con el estado de Oaxaca, celebre no tan solo por sus playas sinó por su precaria estabilidad social y política. Estos cuatro estados conforman lo que se conoce como el Sur-este mexicano, y son sin duda los cuatro estados más pobres de todo el territorio federal mexicano, y los más ricos en recursos energéticos, tan solo en Tabasco y Campeche se concentran la mayoría de pozos extractores de petróleo, el estado de Chiapas produce casi el 40% de la energía hidroélectrica del pais, y Oaxaca es pionero en la producción de energía eólica. Pero estos cuatro estados son los más pobres en infraestructuras, en recursos economicos y en industria.
Yo vivo en Chiapas, que des de la revolución zapatista, y según me han ido informando, ha mejorado muchísimo su situación economica, ¿será que alguien tiene miedo de estos indígenas? ¿quizá les están tapando la boca con centros comerciales, carros grandes, autovias...?
Creo que ha llegado el momento de que os vaya informando de que es lo que sucede en este rinconcito de la América Central, un rincocito que es un punto estratégico para el gran imperio estadounidense. Así pues, creo que nos iremos comunicando des de este lugar no tan bonito, pero no tan feo, que es Tuxtla, la capital del Estado Chiapaneco.
Salud i Força
Paco

Cuatro meses

Ya llevo más de cuatro meses en este pais, ya tengo muchos recuerdos y aventuras. Lo de Isla Mujeres fue un espejismo en el espacio sideral, todo acabó con Telsche, quizá mejor así, el destino sabe porque pones sus piedras en el camino.
Una vez que llegué a Tuxtla, ciudad en la que resido ahora mismo, y des de la cual escribo, todo cambió, la faena con los chavos, el programa de la tele, los nuevos amigos, el día a día, la rutina, como en todos lados se hace presente. Hay nuevos aires en mi vida, y quien sabe cuando regresaré, senzillamente si lo que buscas lo encuentras en otro lugar porque debes abandonar?. Esta seguramente no es la ciudad más bonita del mundo, ni de México pero es la ciudad donde empiezo a sentirme agusto, con sus gentes, con mi trabajo, quien sabe, o como decía alguien, solo sé que no sé nada, a si que A SABER cuando volveré.
Un beso a todos.

Isla Mujeres

Va ser a Isla Mujeres on em vaig enamorar.
Isla Mujeres és una petita illa situada a la Costa Atlàntica del Carib, a uns vint minuts de Cancún, no deixa de ser un apèndix del paradís d'hotels i turisme de borratxera, amb la diferencia que les construccions no sobrepasen els dos pisos, i encara es poden trobar petits racons de pau i tranquilitat on no han arribat les totxanes i el formigò.
Era el tercer dia a Cancún, i ja frisava per marxar, així que el primer que vaig fer va ser veure quins eren els horaris dels autobusos per fotre el camp, volia veure més de Mèxic abans d'arribar a Xiapes, i tenia varies possibilitats, anar cap a Palenque i desprès cap a Tuxtla, capital de Xiapes, o coneixer un altre estat, Campeche. Vam triar la segona opció, perquè Palenque està situat a l'extrem nord de Xiapes, així que ja tindriem temps d'anar-hi. Els busos cap a Campeche sortien al vespre, a les deu més o menys. Tenía tot el dia per acabar de cagar-me en la calor, els guiris i la fredor dels hotels, no tenia ganes de tornar a veure les mastodòntiques construccions, i una escapada ràpida i prou agradable era traslladar-se a Isla Mujeres.
Amb la Telsche sense adonar-me'n i sense donar gaires més voltes vam trobar en Julio, el conserge de l'hostal Quetzal on dormiem, i li vam preguntar com podiem arribar fins a Isla Mujeres, un taxi i cap al port ens va contestar, però abans ens va ensenyar un dels seus secrets, ell en realitat era pintor de murals, continuador de la tradició mexicana de pintar a les parets grans quadres amb motius històrics, naturals o simplement fantàstics, la Telsche i jo vam al·lucinar amb la carta amagada que ens estava mostrant, realment viatjant et trobes amb persones plenes de vida que no deixen de sorpendre't.
Vam agafar el taxi a l'Avinguda Central i allà vaig tenir la primera conversa sobre política, doncs a Cancún estaven de campanya electoral. Vaig informar-me de primera ma sobre la situació del pais, qui era qui, quin partit es el PRI, el PRD o el PAN, López Obrador, i Calderón, els taxistes son bons informadors, sempre estant escoltant la radio, viuen la realitat del carrer i transporten tot tipus de gent.
Al arribar al port vam esperar uns vint minuts abans de pujar a la petita embarcació que et porta directament al moll de Isla Mujeres. No parevem de xerrar sobre política, art, vida quotidiana, sobre tot, de tot i amb tota naturalitat. Un cop sortint del moll una munió de guies, venedors i tota mena de gent s'abalencen oferint-te restaurants, motocicletes, cotxets, records...una bogeria. No vam voler cap d'aquestes ofertes, investigariem per nosaltres mateixos els racons d'aquesta illa que no em pregunteu per què es diu Isla Mujeres. Tothom avançava cap a una direcció la que semblava que portava als llocs més turístics per tant nosaltres vam avançar a la direcció proporcionalment inversa, i allà va ser on vam trobar un d'aquests racons impressionants que et deixen bocabadats. Rere uns esculls, al costat d'una petita carretera, l'única que creua la illa i conecta les dues puntes poblades, existeix aquest punt pur, sense construccions, i amb el blau turquesa del carib onejant a cada instant. Meravellat per la vista i la companyia no se'm va ocòrrer altra cosa que banyar-me tal i com la meva mare em va parir, i sense complexes, pantalons avall, calçotets i vinga a fer el mandril entre les roques. La Telsche, em sembla es va quedar una mica estorada, però els que em coneixeu, ja sabeu que em costa poc banyar-me en boles.
L'aigua estava clara, fresca, neta, i la companyia era inmillorable, ens vam possar a pendre el Sol i en una d'aquelles vaig pensar que collons, fes-li un petò, però em vaig reprimir, millor mantigues aquesta amistat que neix, sí, però fes-li un petò, no calla dimoni, sí fes-ho, no...sí...no...no, vaig aixecar-me i d'una rebolada vaig agafar una pedra, i vaig dir-li mira cada pedra que llancem és una mala experiència de l'any passat, quan més fort la llencis més lluny s'anirà aquest mal rotllo. Dit i fet, vam llançar tantes pedre com males passades ens va jugar l'any que ja ens havia abandonat...allà em vaig donar compte que m'havia enamorat, perquè un cop llençades les pedres vam començar a fer fotografies, i mentres ella prenia el sol, vaig veure-la atravé dels ulls de la càmara i em va semblar la dona més maca, més hermosa del mon, amb qui no em faria res compartir, quelcom més que un petò...això fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, altre cop no, aguanta, aguanta....
Pasades unes tres hores de relax, vam decidir anar a menjar, jo em moria per un bon marisc, i aquell era el lloc ideal, i dit i fet, unes gambes, un ceviche de pop i una mirinda de llimona, fantàstic, meravellòs, plaent...tot al costat del port, on no hi havia cap guiri, només nosaltres, increible. Acabat l'àpat ens vam dirigir cap a la zona turística, i sí realment era força turística, plena de palmeres, platges paradisíaques atestades de brozejats i cerveses. Una estona més de platja i cap Cancún, amb una posta de Sol que ens regalava el final del dia. Mentres feiem cua per tornar vam coneixer un cambrer de Cancún, amb la seva dona i el seu fill, un noi maya, amb el que vam estar xerrant força estona, havia viatjat fins els Estats Units, però havia tornat, havia fet diners, però inmigració el va deportar cap a Mèxic...Tots vivim noveles a les nostres vides, tots podem explicar una historia, i aquesta comença a ser la meva.
La realitat supera la ficció i feta la motxilla vam pujar al bus i cap a Campeche, mirant una peli al portàtil, Gato Negro Gato Blanco...marxavem junts i per primer cop dormiriem junts...fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, tant de bó...fugiem de Cancún, tot començava de nou, altre cop.

Un descans en el camí

Avui no tinc ganes de continuar amb el relat de les meves aventures per Mèxic, tinc ganes d'escriure des de la soletat del meu cos sobre el record, del passat, dels moments que tots hem viscut i com deia Manrique, ya no volverán ...
Avui estava fent la revissió de blogs malgratencs i he trobat una cançò al blog del repartidor de bollos, Pure de The lightning seeds i m'ha fet viatjar per la meva adolescència a Mataró, i viatjar per altres cançons, quin poder tan gran que tenen els sons, els colors, els sabors i les olors, el tacte... la cançò s'ha ajuntat amb una conversa que he tingut amb el meu pare i el meu germà, m'he comprat una web-cam amb uns auriculars i un micro i he pogut parlar amb ells per internet desprès de deu dies sense comunicar-me amb gairebé ningú des l'altra banda de l'Atlàntic degut a un viatge per diferents comunitats de Xiapes. També he rebut un mail molt especial i per acabar d'adobar-ho avui a Tuxtla feia un dia dels que a Europa seríen normals a l'hivern però que aquí son raresses del temps, per tant m'he deixat endur per la melangia de la cançò i la tristor del temps per escriure aquestes ratlles l'únic dia que puc dir que tinc festa des de fa un mes, més o menys...Penso en tot, en tots, en els dies feliços i les tristes nits d'amargor de l'any passat, en la bogeria de l'adolescencia, en la meva fillola, la Meritxell, que soc el seu padrí i aquest any no podré veure-li la cara empastifada de tortell de nata per Rams, penso en tots vosaltres en els moments que m'heu regalat durant la vostra vida, dels moments que ens hem estimat, penso en tot això a gran distància, la que ens separa, més que un mar d'aigua, un oceà de temps, però això ens uneix i ens enforteix, dona valor al que som. Per a mi és com si formessim part d'un quadre gegant on tots hi sou reflexats, com les Menines, o el Jardí de les Delícies, on des del més petit detall al més elegant moment conformen l'univers gegant d'estels, fixos o fugaços, de planetes eterns que ja no existeixen, nebuloses de temps, galaxies, forats negres i brillants, tots, a tots us emmagatzemo en l'armari del record, a tots els hi correspon una part del meu petit cor gegant, arteries, muscles, auricules i ventricules de l'espai que arquitecturen el meu cos, el meu cap, el pulmò ple de tabac, l'esfinter rossegat i l'estómac cardat a tots vosaltres us vull regalar el meu sincer i estimat descans...

Chichén Itzá

No sé si mai heu fet un viatge trasatlàntic, si heu canviat d’horari repentinament, em refereixo a passar d’estar a les cinc de la tarda, viatjar i estar a la mateixa hora però caminant a l’altra banda del mon. Per mi és el primer cop que sento el conegut desordre horari, o jet lag. La segona nit a Cancún va ser horrorosa, a part de passar del fred hivernal de Catalunya, set dies abans havia estat als Pirineus celebrant el Cap d’Any, i ara estava a més de trenta graus a l’ombra, doncs a més a més es sumava aquest desordre horari, que de nit no podia dormir, o quan dormia em llevava dos o tres hores desprès, amb un mal de cap impressionant, per tant no aconseguia descansar, o sigui que a les set i mitja ja vaig considerar que per aquell dia ja tenia suficient d’estar al llit donant voltes i esperant que la son arrivés. Vaig llevar-me amb la intenció de no tornar a la platja de Cancún o almenys a les platges que envolten la ciutat, i una bona opció era fer la primera visita turística a unes ruines mayes, Chichén Itzá era una bona excusa per marxar d’aquell paradís d’hotels i resorts.

En Julio em va preparar l’esmorzar, va baixar la Telsche acompanyada d’una noia anglesa, d’ella no recordo el nom, però baja tampoc importa gaire. Jo continuava intentant poder conectar-me a Internet amb aquest trasto, i no hi havia manera, ho va provar el noi mexicà que era el xicot de la noia madrilenya, tampoc no recordo els seus noms, de fet soc molt dolent pels noms, ho va intentar l’irlandès, i el fill d’en Julio, un noi alt i sec com un Sant Pau, i res no hi havia manera, desprès de dues hores, gairebé eren les deu, vaig desistir, llavors vaig preguntar a la Telsche quin plan tenia per aquell dia, Chichén Itzà van ser les paraules màgiques. I així va ser com vam agafar un bus amb la Telsche i la noia anglesa que després de cuatre hores ens va deixar a les primeres ruines mayes que he vist.

El viatge cap Chichén Itzá es llarg si agafes un bus de segona, para a tots els poblets del recorregut, però també és més interessant si vols veure la realitat dels pobles que envolten el gran complexe cancunià. La principal parada abans d’arribar a les ruines es Valladolid, està clar qui va conquerir a qui, no?. Aquest estat es diu Quinta Roo, i la capital diria que és Mérida, no només saben qui va conquerir a qui, sinó que també sabem d’on exactament eren. El paissatge és de bosc sec, verd però sec, pla, i amb unes formacions calcaries que es diuen Cenotes, els cenotes son petits llacs en mig d’aquesta selva. Els poblets em recordaven molt els d’Àfrica on la vida es deserrotlla al voltant de la carretera principal, allà hi han tots els negocis, bars, restaurants i sobretot els tallers mecànics. Tots tenen la seva petita església, algunes de nova construcció i als pobles més antics d’un estil amb regust a colonització.

Les runes de Chichén Itzá estan a l’inerior de la Península del Yucatán, zona eminenment maya, a una hora més o menys de Valladolid. De la carretera principal hi ha una desviació que et porta directament a un parking, ple a gom a gom de cotxes i autobusos, aquí se’ls anomena “colectivos”, un bonic nom em sembla per un transport . Sortiem del paradís del turista per arrivar al paradís del turista dos, on les excurssions organitzades son el plat fort, això si sense hotels, sense platja, i amb un dels recintes arqueològics mayes més ben conservats, conegut com una de les set maravelles del Nou Mon. De fet ho és, a Chichén Itzà el primer que et sorpren es la seva majestuosa pirámide, i com anavem sense guía, tot i que se’ns van oferir una dotzena, ens vam acostar a un grup on el guia explicava quina era la funció d’aquella sorprenent construcció i com els mayes havien dissenyat el recinte per acostar-se als deus. El que més em va sorpendre es que al picar de mans just davant de la muralla el retorn de l’eco era idèntic al cantar del quetzal, un ocell que viu a la selva i que actualment està en greu perill d’extinció, això ja em va fer començar a entendre quina era la dimensió, el poder, i els coneixaments d’aquells i a qui els conqueridors consideraven ignorants salvatges.

Actualment a les ruines encara hi ha mayes, que parlen el seu dialecte, però no hi dormen, ni fan rituals, només mercadegen, viuen dels turístes, planten les seves paradetes amb artesenies, i com sempre en aquests puestos totes son iguals, fetes per amb le mateix patrò, amb el mateix gust, per la mateixa màquina humana, màscares de jaguars fetes de fusta, serps, collarets, samarretes, pedra tallada, etcétera, etcétera, etcétera. El poble a perdut la seva originalitat i l’ha venuda a l’extranger, o l’extranger li ha comprat la originalitat per vendre-la a Europa o als Estats Units, o Japò…Tot i així el recinte de Chichén Itzá és preciòs i ple d’encants, inmens, cobert de selva i d’edicis mig en runes, mig d’empeus, ple de columnes on hi havia hagut fastuosos palaus, on encara es veu l’ombra del deu Kukulcán esculpit en molts racons. Us aconsello visitar aquest espai quan comença a fosquejar, a mitja tarda, llavors és quan s’omple de màgia i esplendor, el centenar de vendors mayes comencen a recollir, i els turistes que venen amb l’excurssió organitzada ja han marxat i es respira un ambient pur, com si per qualsevol de les cantonades d’alguna de les petites pirámides encara puguessis veure els antics mayes sortir desprès d’haver fet les seves rutines cuotidianes i recuperar el seu lloc. Jo, ja feia com una hora que m’havia perdut, que a la Telsche i a la noia anglesa no les veia, però això en comptes de ennerviosir-me em va donar molta tranquilitat, estava sol, i solament jo estava contemplant aquella meravella dins la meva fantasia, però havia vingut amb elles i amb elles havia de marxar, així que vaig anar sortint amb calma, després d’haver fotografiat tot el que vaig poder i més, em sembla que tot i estar gairebé quatre hores, em vaig deixar de veure molts espais, entre ells el Cenote Gran i el reciente on jugaven a pilota. Un cop a fora allà estaven esperant-me. Vaig veure la Telsche i llavors ja vaig pensar que era magnifica aquella noia, s’havia preocupat per mí, i de fet jo per ella, però no va haver cap mala paraula, ni mal entes, tan sols um, on erets?, a dins, i tu?, jo també, unes riallades i a esperar el bus de tornada.

Quatre hores més i ja estavem a Cancún altre cop. Durant el viatge vaig pensar amb lo bonic que seria compartir, quelcom més que paraules amb ella.

Vam arrivar a Cancún, una dutxa, una cervessa i una volta pel centre, al super a comprar alguna cosa de menjar. La Telsche no hi era, així que vaig sortir altre cop de l’hostal a una plaça que hi havia allá al costat on un grup de nois estaven tocant les percussions, vaig encendre una cigarreta i als cinc minuts la Telsche creuava per allà, tots dos ens vam sorpendre de trobar-nos, vam anar cap a l’hostal, unes cervesses a la terrassa i escoltar la música jazz que ens arrivava d’un local. Vam xerrar com unes dues hores, ens vam confessar, vam parlar dels perquès del nostre viatge, grans frustracions les nostres que ens empenyien a fugir durant un curt temps d’allà on erem.

Serien com les dotze, quan li vaig dir si volia baixar a pendre alguna cosa, al local on tocaven jazz, sí com no, va ser la seva resposta. Ens vam acostar al local ja tancaven, però al del costat hi havia uns nois cantant Silvio Rodríguez, i bevent vi, així que no vam dubtar i vam seure a escoltar música de cantaautor. Penso que aquella va ser una de les nits més meravelloses que recordo, vam estar bebent vi fins les dues de la nit, van tocar Serrat, Silvio, cançons propies d’ells i Sabina, ni a casa he sentit tant a gust aquesta música, i mai amb tan bona companyia, estavem callats tots dos, divagant sobre el que ens havia portat a Cancún, de fet a Mèxic, com haviem anat a parar a aquell moment, no ho sé, ara sí que les paraules sobraven i els pensaments volaven.

La broma del vi va ser cara, en comparació amb altres locals o begudes, però pagaría amb la meva ànima el poder a tornar a repetir allò, aquell ambient, la seva companyia…

Vaig anar a dormir amb la tranquilitat , d’haver compartit uns moments màgics, d’estar sol però alhora acopanyat.

Cancún

Cancún es una ciudad con dos ambientes, el Centro y la Zona Hotelera. Todo el mundo me había hablado de lo turística que era esta parte de México, pero hay que verlo par creerlo, Lloret de Mar, Marbella o Benidorm se quedan en la simple anécdota. Esta es una ciudad construida de la nada en menos de 40 años, un macrocomplejo para el turista occidental, todo está pensado para que se sienta en casa, boutiques Mango, Burguer King’s, Macdonald’s, excursiones organizadas, discotecas con solera como el Coco Bongo, etc.
Tuve la suerte, a mi llegada a la estación de autobuses procedente del aeropuerto, de encontrarme una pareja, la chica de Madrid y el chico del D.F. que me aconsejaron el hostal donde ellos se hospedaban, justo en Cancún Centro a unos quinientos metros de la estación de bus, y a menos de un kilómetro de la Zona Hotelera. El hostal es muy sencillo, pequeño y agradable, decorado con buen gusto. Tiene varios tipos de habitaciones, individuales, para parejas y una mayor compartida con cinco literas y dos camas, ahí es donde me aposenté durante tres dias. Esa noche me fui a dormir pronto, como a las diez de la noche, estaba cansado y el jet lag ya empezaba a jugarmela.
Por la mañana me levanté, bajé a la cocina y el vigilante, cocinero, recepcionista, Julio, un hombre de unos 50 años, con un cálido acento mexicano nada más verme ya me estaba preparando el desayuno, huevos revueltos, tostadas con mantequilla y mermelada, jugo de manzana y café, bastante asqueroso, pero delicioso cuando te lo tomas en un patio verde pensando que ese es tu primer día de vacaciones, antes de llegar a Tuxtla y después de un año de trabajos, casi forzados.
La dueña del hostal Quetzal, así es su nombre, se llama Mónica, una americana de origen irlandés y holandés, con doble o triple nacionalidad, exuberante rubia retocada en los pechos, labios y quizá pómulos. Con este escultural cuerpo siempre vestía tejanos ajustados y camiseta arrapada a sus tentadores pechos siliconados, su trato es agradable y su hostal una perla en medio de los complejos turísticos, para el viajero que busca tranquilidad y gente joven que viaja con su mochila como único equipaje, el precio es modesto en comparación con los hoteles y el servicio es de lo más digno y limpio.
Esa misma mañana mientras intentaba conectarme a Internet con mi trasto, he conocido a otra americana, una chica delgadita, de pelo negro, media melenita, con los ojos verdes y la tez blanca, de Minesota que al igual que yo se dedica al teatro, su nombre es Telsche. Curioso verdad, en una ciudad que debe albergar a mas de quinientos mil turistas, encuentro a alguien con quién compartir unos objetivos bastante parecidos a los que me han hecho cruzar el charco. Bueno lo mejor será no adelantar acontecimientos y dejar que todo vaya sucediendo como va marcando las pulsiones de nuestro reloj interno. La chica es muy simpática y habla un castellano con un marcado acento americano. Con ella fui a la playa, o al menos lo intentamos, ya que para cruzar de la carretera principal donde te dejan todos los autobuses que van a la Zona Turística, único lugar donde es aconsejable ir a la playa, si no quieres darte de bruces contra las piedras, hasta la blanca arena y el aturquesado mar de las postales se erige una muralla de gigantescos hoteles, que se han instalado justo en la orilla. Me doy cuenta entonces que es muy agradable la compañía de esta chica, aunque no me acuerde de su nombre, un tanto raro, Telsche. Me dice que es de origen alemán e irlandés, no hay ningún americano, americano, es una tribu que se está construyendo a si misma todavía, cosa que reconoce Telsche, por eso me gusta conversar con ella porque compartimos algo más que el teatro, puntos de vista sobre política, comida y literatura, y que hay más en esta vida. Por ejemplo en el Teatro que trabaja, cada año invitan a los Bread and Pupets un famoso grupo de marionetas gigantes y teatro de calle, sobre los cuales hice un pequeño trabajo en el Institut, creo que no voy a perder el contacto con ella una vez regrese a Europa.
En el hostal Quetzal, también se hospedan a parte de ella y de la pareja madrileño-mexicana, unas chicas holandesas, unos australianos, un irlandés bastante curioso que se dedica a viajar mientras hace de carpintero, y un mexicano bastante turbio que busca faena en algún hotel de lo que sea en Cancún, y eso es lo único interesante que tiene esta ciudad, que se está creando, formando, que la mayor atracción turística es ver como se va creando una nueva sociedad de recién llegados des de todas las partes de México, llamado por la fiebre del oro del turista, aunque hayan destrozado uno de los lugares, seguramente más bonitos del mundo.
Finalmente, y por fin, he conseguido lo que quería, viajar de esta manera, sentirme parte del mundo que camina, libre, volar solo conmigo y la mochila a cuestas, por cierto me parece que va a ser bastante engorrosa con tanto equipaje, así que llamo a Tuxtla para decirles que me esperen para el lunes, dejar los trastos y continuar con mis andanzas en esta parte del mundo.

Madrid-Cancún

Cuando llegué a Madrid, tan solo tuve tiempo de ir des de mi terminal a la terminal des de donde despegaba el siguiente vuelo, canviar 100 euros en pesos y comprarme un cartón de Malboro en el Duty Free. No compré Golden Virginia porque los cartones que venden son de 20 paquetes y pensé que se me acabarian secando, si hubiera sabido que en México no vendian este tabaco quizá me lo hubiese pensado de otra manera, lo cierto es que ahora ya no estoy a tiempo. Necesitaba fumar y me quedaba un cuarto de hora para coger el vuelo hacía Cancún, abrí el cartón, un paquete, un cigarro y directo hacia la zona de fumadores, una pecera donde el olor a tabaco se empapa en toda la ropa con tan solo rozar los vidrios. Fumé, cogí el equipaje de mano que llevaba, el billete y otra vez embarcado en un nuevo avión. Me dieron a elegir entre el Pais y el ABC, elegí el ABC, lo último que he leido de prensa escrita de un diario español, droga dura, tenía ganas de contrastar notícias.

El vuelo de Madrid a Cancún dura unas diez horas y cuarto. Todavía no se me borraba la imagen de mi padre, pero ahora ya sí que la ilusión por llegar era más poderosa. Al principio me senté en la butaca clase turista que toca al pasillo, pero al poco, mientras iba aposentandose el pasaje el compañero que me acompañaría durante todo el viaje un señor ya metido en los sesenta me dijo que no, que era él quien debía sentarse ahí, así que me tocó ventanilla. Una de las cosas curiosas que pasan cuando entras a un avión, son las miradas que se prodigan entre los pasajeros, a parte de buscar el asiento, una vez te has sentado, escrutinas con la mirada algún rostro conocido, pero a mí de momento no me ha pasado, aunque sabes a la perfección quien viaja solo o acompañado, quien es la primera vez que coge ese vuelo, o quien tiene la costumbre de volar en aquella dirección a la que tú ahora te diriges.

Fue un viaje largo, el más largo que he hecho en avión hasta el momento. Tuve suerte de compartir asiento con este señor, se llamaba Ramón, y él era de los que cogía el vuelo con bastante regularidad, de hecho, el tal Ramón vivía en Cambrils, y se dirigía hacía Cancún para la inauguración de un hotel que había construido, y el sí que conocía más gente, pues en ese vuelo había más gente de Catalunya, que también se dirigian a la inauguración de ese mismo hotel. Por lo que me dijo Ramón estos habian sido invitados por el dueño del hotel, un empresario catalán, a la inauguración, así que mi vuelo era compartido con unos ricachones y sus mujeres, alucinaba, como alguién tenía tanta pasta para pagar a unos colegas, ya la mayoría jubilados unas vaciones, pero bueno, en una avión también te das cuenta de la variedad de personas que llegan a habitar tu tierra, y no todos son como tú, unos jovenes ilusionados con un viaje.

El servicio a bordo fue digno, a mi entender, dos comidas y todo el café que quisieras, las típicas películas, la venta de productos sin impuestos, dormir, caminar, mear y esperar a llegar. Ramón me explicó un poco como era Cancún y yo le expliqué que iba a hacer en México, que iba a Chiapas a dar clases de teatro como voluntario y el también alucinó, porque el ya no tenía esos ideales, sinó que se había vendido a sus propios intereses, los del capital. A medida que nos acercabamos a Cancún se iba oscureciendo, y el mar de nubes iba adquiriendo ese tono anaranjado de las puestas de Sol, y en mi mente pensé lo que tardó y debió sufrir Colón en cruzar el amplio Océano que separa Europa y América.

Eran las doce y media de la madrugada hora peninsular y las siete y media hora mexicana, cuando daba mi primer paso en el nuevo continente, ya era real todo mi sueño estaba concentrado por un momento en la suela de mis botas, en los pasos que me llevaban hasta la aduana, donde me darian el visado, que por suerte me durará seis meses, sin antes contestar una serie de preguntas rutinarias y rellenar un clásico formulario. Una vez cruzada la tierra de nadie, el primer contacto con México, Cancún y su gente.