Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà ( Part 3 )

Em planto al cafè.
On és l’Adriana?

Les dues taules on sempre seiem estan ocupades pels parroquians dominicals. Tercera opció, la taula on s’estreny el local. M’espera amb una cigarreta a la ma i un cafè a taula. El meu, l’acabo de demanar. No tenen gel, llàstima. Petò. Sèc al seu costat, petò i veig que està llegint una altra noticia a la Jornada. Arresten dos estudiants que li diu “Espureo” al president mexicà, el detenen, mentres tant el president té els sants collons de girar el discurs i parlar sobre com ha canviat la llibertat d’expressió a Mèxic. L’acte on l’insulten, és fa en memòria dels estudiants morts a Teltelcoco, al 1968, es coneix com la matanza de Teltelcolco, a ordres del president mexicà de llavors, Diaz Ordaz, encara viu i que no se n’arrepenteix de res del que va ordenar llavors.
Li pregunto si ha parlat amb la seva mare, em contesta que no, li deixo el “cel•lular”, i mentrestant ella parla amb la seva mare, jo llegeixo la Jornada:

 “Rematan a tres heridos”, denuncia representante ejidal
Polícias matan a 6 campesinos durante desalojo en Chiapas
 “Por qué nos mandaron asesinar, si un día antes habiamos dialogado”
 Pobladores sólo preservaban la zona arqueológica de Chincultik.
 No fue un enfrentamiento, ya que “no teniamos armas”, aclaran
 Acusan a agentes federales de lanzar gas lacrimógeno en escuelas
ELISEO HENRÍQUEZ, CORRESPONSAL 3


Adriana encara xerra amb la seva mare, ha sortit a fora.

Obro el diari, pàgina 3.
Els camperols s’havien apropiat de les runes amb la intenció de fer-se càrrec dels serveis que regenten el parc, l’Institut Nacional d’Antropologia y Historia. Pel que sembla les runes maies estaven deixades de la mà de deu, al igual que la gestió del Llac de Montebello espai d’interès natural degut a la bellesa turquesa de les seves aigües, que no he tingut el plaer, encara de veure esmaltats als ulls de la meva xicota, la dona que més estimo, l’Adriana. Ella torna, i em veu llegint el diari.
El relat dels fets és cru, ple de detalls: foto del velori dels morts, les tombes plenes de flors i gent sentada al fons, realment les flors les treballen igual de bé, pels morts i pels vius. Tan de bo la foto fos a color:

Los pobladores tienen en su poder 77 armas largas y cortas, además de escudos y otras pertenencias que les quitaron a los poblicías que vinieron a desalojarlos de la zonaoa arqueológica de Chinkultic...


Escabrós tot plegat, trets al cap i a l’espatlla. Segons relata el diari, els morts son una familia, veins d’un ejido veí que marxen cap a Comitan. Recullen a quatre ferits amb trets de bala i els porten cap a l’hospital. Es troben una patrulla. Si veiéssiu als policies, realment fan por, van armats amb metralladores, inclosos els que patrullen el carrer. Xiapes és un estat armat.
Trets de gracia pels quatre ferits, i trets a l’espatlla a la família quan intenten fugir. Sis morts, un nen de tres anys sobreviu. Un ull tret del pare, desprès de la mort, o abans?. Tortura?
Tot és molt confús.

Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Un petò, dos, tres, ens despedim.

L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.

Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?