Barcelona-Madrid

Ja era hora, a la fi, avui tinc temps d'escriure en el blog. Des de que vaig arribar no he pogut dedicar-m'hi bé i no volia fer qualsevol cosa, ara tinc temps per poder esplaiar-me.

-----------------------------------------------------------------------------

Dimarts, dia 8 vaig sortir de casa dels pares ben d'hora, amb un somriure amarg, o un plor dolç, despedir-se dels pares mai hagués pensat que em causes tan de dolor, vaig plorar com mai ho havia fet, tant el meu pare com jo sabiem que no ens tocariem en molts mesos, que potser ens veuriem per webcam o parlariem per teléfon, però que no ens tocariem, i aixó suposo que per a un pare es dur, veure com el seu fill marxa a un lloc desconegut, amb gent desconeguda, a fer una cosa que no acava d'entendre, és la por que tant ens atrau però que alhora tant ens paralitza.
A baix m'esperava en Sanju i en Vili, el meu germà també ens acompanyava, i amb en Romeo i en Carlitos haviem quedat a la plaça de l'esglesia, eren les 8 del matí, i passavem pel carrer del Carme just quan comença el tràfec de gent, mirava des de darrera del cotxe d'en Vili, per la finestra, un dia gris, fred, de resaca de Nadal, deia adeu amb les llàgrimes, un adèu, fins aviat, cuidat, espero tornar-te a veure't tan galdòs com sempre, menys aburrit que mai.
Recolliem en Romeo i esperavem que arribès en Carlitos. Començava a fer-se tard, no el podiem esperar. Vam marxar en dos cotxes, el de la mare de'n Sanju, i el Suzuki dels pares d'en Vili. No podia treure'm en cap moment la cara i la veu del meu pare plorant, aquella imatge era més forta que qualsevol alegria que em vingués, i encara es avui que em tremola el cos quan em ve al cap. Estava trist, ho reconec, però es així, no em faria enrere, per res en aquest mon ho podia fer, però si que dins el meu cor un trosset es queda amb ell i amb la meua mare i el meu germà, però sobretot amb ell.
Enfilavem la carretera cap a BCN. Les típiques cues de les rondes, i ja a l'aereoport, les bosses embarcades i vinga cap a esmorzar. La meva por era si no tindria que pagar pel sobrepes, però res tot plegat pesava uns vint-i-cinc quilos, sembla mentida, per a mi pesava una tona. L'altre es veure la cara de les hostesses de terra, jo que em moria de ganes dir a tothom, ei que me'n vaig cap a Cancún i elles amb la seva veu seca, aquí té els bitllets, la sortida, el número, tantes bosses, molt bé que tingui un bon viatge. Sson maques sí però panses seques, tindrian que obligar-les a compartir l'alegria que té el viatger de coneixer llocs nous, encara que també he pensat que elles viatgen, no per plaer sinó per treball i això també les deu condicionar.
Vam esmorzar, i altre cop al despedir-me del meu germà llagrimons, estava tendre, tou, com un formatge fresc, i ell em deia: no llores vale, no llores, que no quiero llorar. El meu germà és gran, és molt gran el meu germà, un tros d'home que me l'estimo en quantitat. També te n'adones d'aquestes coses quan marxes per un temps llarg, que fins el moment del sí vull, no saps que és el que fas. Poder he criticat molt a la meva familia, però me n'adono que me'ls estimo un montón, més del que creia.
Un cop fetes les despedides i els tràmits pertinents per entrar a la zona d'embarcament, comença realment el meu viatge, la raò d'aquest blog, de tants dies trevallant a la pizzeria i a la llibreria, de tantes preparacions, i així ho vaig sentir i així m'ho vaig dir. Havía estat en aquells passadissos abans però mai com ara, amb una barreja de tristor, emoció, por, alegria, ignorància...una paleta d'emocions que em sobrepassaven. Vaig pujar al bus que em conduia a l'avió i encara pensava en el meu pare, i em venien sanglots que volia reprimir, però no podia, ell es un gran home. Un cop a d'alt, i per despejar-me vaig llegir el País camí cap a Madrid. Despegavem. Adeu fins aviat.