Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Aquest es un relat per peces
Un, qualsevol , diumenge mexicà (Part. 2)

Un petò, dos, tres, ens despedim.

L’Adrina, va a comprar. quedem que ens veiem al café. Jo vaig a connectar-me, cada dia em conecto, reviso els correus, Yahoo! i Hotmail. Entro a des del Castell, que m’obre les portes al Nou Malgrat Confidencial, es conecta en Xavi, al xat. Ostia, l’Arasa! Que no fa de temps que no tenim una conversa. Un parell o tres de correus, en deu mesos, però correus d’aquells que cremen les tecles quan els escrius, i piquen els ulls quan els llegeixen. És en Xavi. Amb ell ens uneix una amistat d’aquelles que sincerament és poden explicar com especials, plena de discussions, emprenyamentes, paraules sinceres, i reconciliacions, com una bona parella de pel•lícula.
- Ostia Xavi, quan de temps.
Espero resposta i faig temps. Obro el Malgrat, ja han penjat la noticia del dia: la “Sardanística”, com diu la meva mare, celebra l’Aplec. Com cada any... L’Aplec!. És el primer diumenge en tot l’any que escolto sardenes al matí, tota una tradició a la llibreria, i que sincerament, no me n’enrecordava.
-Hola, com va tot?- En Xavi em contesta.
-Bé, molt bé.
-Ja m’han dit que et tenen ben pillat dels ous.
-Sí, i quina alegria. Bueno i tú que tal...
Una bona conversa, sí senyor, em revisat tots els temes, personals, polítics, futboleros, té carnets pel Camp...Que cabrón tens carnets i seients al Camp Nou... Sembla que aquest any l’èquip pot fer alguna coseta... Però penso que millor no temptar la sort, amb el Barça portem uns anys que mai se sap, i preferixo no treure el tema a un culè com en Xavi, i me n’alegro un munt que en Xavi, un aferrissat seguidor pugui veure “in situ”, els colors culés. Prefereixo parlar sobre nosaltres, els nostres nous projectes, les amistats que ens uneixen, i la familia...Per cert, els meus pares no es conecten. Bueno, en Xavi es despedeix, jo també, l’Adriana m’espera amb el diari a la cafeteria. Som-hi. És un plaer parlar amb un amic amb el que no parlaves des de fa temps.

Creuo l’Avinguda en quatre gambades, fa calor a la ciutat, i em sento suat, estreno camisa, la que em van regalar els pares de l’Adriana pel meu cumpleanys, avui em quedat per dinar, anirem a Berriozabal a menjar “borrego”, xai.
Em planto al café.
On és l’Adriana?