Isla Mujeres

Va ser a Isla Mujeres on em vaig enamorar.
Isla Mujeres és una petita illa situada a la Costa Atlàntica del Carib, a uns vint minuts de Cancún, no deixa de ser un apèndix del paradís d'hotels i turisme de borratxera, amb la diferencia que les construccions no sobrepasen els dos pisos, i encara es poden trobar petits racons de pau i tranquilitat on no han arribat les totxanes i el formigò.
Era el tercer dia a Cancún, i ja frisava per marxar, així que el primer que vaig fer va ser veure quins eren els horaris dels autobusos per fotre el camp, volia veure més de Mèxic abans d'arribar a Xiapes, i tenia varies possibilitats, anar cap a Palenque i desprès cap a Tuxtla, capital de Xiapes, o coneixer un altre estat, Campeche. Vam triar la segona opció, perquè Palenque està situat a l'extrem nord de Xiapes, així que ja tindriem temps d'anar-hi. Els busos cap a Campeche sortien al vespre, a les deu més o menys. Tenía tot el dia per acabar de cagar-me en la calor, els guiris i la fredor dels hotels, no tenia ganes de tornar a veure les mastodòntiques construccions, i una escapada ràpida i prou agradable era traslladar-se a Isla Mujeres.
Amb la Telsche sense adonar-me'n i sense donar gaires més voltes vam trobar en Julio, el conserge de l'hostal Quetzal on dormiem, i li vam preguntar com podiem arribar fins a Isla Mujeres, un taxi i cap al port ens va contestar, però abans ens va ensenyar un dels seus secrets, ell en realitat era pintor de murals, continuador de la tradició mexicana de pintar a les parets grans quadres amb motius històrics, naturals o simplement fantàstics, la Telsche i jo vam al·lucinar amb la carta amagada que ens estava mostrant, realment viatjant et trobes amb persones plenes de vida que no deixen de sorpendre't.
Vam agafar el taxi a l'Avinguda Central i allà vaig tenir la primera conversa sobre política, doncs a Cancún estaven de campanya electoral. Vaig informar-me de primera ma sobre la situació del pais, qui era qui, quin partit es el PRI, el PRD o el PAN, López Obrador, i Calderón, els taxistes son bons informadors, sempre estant escoltant la radio, viuen la realitat del carrer i transporten tot tipus de gent.
Al arribar al port vam esperar uns vint minuts abans de pujar a la petita embarcació que et porta directament al moll de Isla Mujeres. No parevem de xerrar sobre política, art, vida quotidiana, sobre tot, de tot i amb tota naturalitat. Un cop sortint del moll una munió de guies, venedors i tota mena de gent s'abalencen oferint-te restaurants, motocicletes, cotxets, records...una bogeria. No vam voler cap d'aquestes ofertes, investigariem per nosaltres mateixos els racons d'aquesta illa que no em pregunteu per què es diu Isla Mujeres. Tothom avançava cap a una direcció la que semblava que portava als llocs més turístics per tant nosaltres vam avançar a la direcció proporcionalment inversa, i allà va ser on vam trobar un d'aquests racons impressionants que et deixen bocabadats. Rere uns esculls, al costat d'una petita carretera, l'única que creua la illa i conecta les dues puntes poblades, existeix aquest punt pur, sense construccions, i amb el blau turquesa del carib onejant a cada instant. Meravellat per la vista i la companyia no se'm va ocòrrer altra cosa que banyar-me tal i com la meva mare em va parir, i sense complexes, pantalons avall, calçotets i vinga a fer el mandril entre les roques. La Telsche, em sembla es va quedar una mica estorada, però els que em coneixeu, ja sabeu que em costa poc banyar-me en boles.
L'aigua estava clara, fresca, neta, i la companyia era inmillorable, ens vam possar a pendre el Sol i en una d'aquelles vaig pensar que collons, fes-li un petò, però em vaig reprimir, millor mantigues aquesta amistat que neix, sí, però fes-li un petò, no calla dimoni, sí fes-ho, no...sí...no...no, vaig aixecar-me i d'una rebolada vaig agafar una pedra, i vaig dir-li mira cada pedra que llancem és una mala experiència de l'any passat, quan més fort la llencis més lluny s'anirà aquest mal rotllo. Dit i fet, vam llançar tantes pedre com males passades ens va jugar l'any que ja ens havia abandonat...allà em vaig donar compte que m'havia enamorat, perquè un cop llençades les pedres vam començar a fer fotografies, i mentres ella prenia el sol, vaig veure-la atravé dels ulls de la càmara i em va semblar la dona més maca, més hermosa del mon, amb qui no em faria res compartir, quelcom més que un petò...això fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, altre cop no, aguanta, aguanta....
Pasades unes tres hores de relax, vam decidir anar a menjar, jo em moria per un bon marisc, i aquell era el lloc ideal, i dit i fet, unes gambes, un ceviche de pop i una mirinda de llimona, fantàstic, meravellòs, plaent...tot al costat del port, on no hi havia cap guiri, només nosaltres, increible. Acabat l'àpat ens vam dirigir cap a la zona turística, i sí realment era força turística, plena de palmeres, platges paradisíaques atestades de brozejats i cerveses. Una estona més de platja i cap Cancún, amb una posta de Sol que ens regalava el final del dia. Mentres feiem cua per tornar vam coneixer un cambrer de Cancún, amb la seva dona i el seu fill, un noi maya, amb el que vam estar xerrant força estona, havia viatjat fins els Estats Units, però havia tornat, havia fet diners, però inmigració el va deportar cap a Mèxic...Tots vivim noveles a les nostres vides, tots podem explicar una historia, i aquesta comença a ser la meva.
La realitat supera la ficció i feta la motxilla vam pujar al bus i cap a Campeche, mirant una peli al portàtil, Gato Negro Gato Blanco...marxavem junts i per primer cop dormiriem junts...fes-li un petò, no, sí, no, sí, no, tant de bó...fugiem de Cancún, tot començava de nou, altre cop.