Carta als amics

CARTA ALS AMICS

“Els estats d’ànim son flors transitòries que acoloreixen el nostre caminar”

Quan ara penso en Malgrat, m’imagino un món que s’esvaeix dia a dia, un passat que no hi és en el present, que es dilueix en un aiguabarreig de ganes de ser-hi, i no poder estar-hi.
Estic ben lluny del lloc que m’ha vist nèixer, sou ben lluny del lloc que em veu crèixer. Al igual pasa, però a l’inrevés.

M’imagino als que ja teníu fills, o els tindreu. Veure’ls d’aquí un temps, veure’ls crèixer i només reconèixer en ells les parts del pas del temps, com fotografíes instantànees, d’aquelles Polaroid, on a sota a la part gran marc, color blanc, podies possar una data, amb un boli BIC gastat: 15 d’abril del 2009, del 2007, del 2006, del 2010, del 2100... i el més fort no reconèixe’ls fins a veure una part de vosaltres que correspon també a ells, els fills.
O, també pensar ens els que heu acabat de treballar i esteu fent la birra al bar del costat, veient el futbol. O als que heu canviat de feina, heu trobat xicota o simplement us ha deixat. Als que heu deixat el poble i heu anat a la ciutat, o als que heu deixat la ciutat per tornar al poble, als que encara viviu a la ciutat, i al poble. Als que segueixen lluitant per un poble, o als que d’una manera o un altre també ho seguiu fent. Als que us continueu emborratxant cada cap de setmana i acabeu a la mateixa discosala de sempre...o us heu reformat. Als que seguiu estudiant. Als que viviu en una casa nova, o els que us heu casat i ja teniu casa, també als que projecteu fer-ho.
Les tristors i amargors també campen per aquests camins, que son els nostres estats d’ànim, o com vulgueu dir-li de les passions del nostre cor, o cos, o cervell, o ànimas del nostre pas pel temps que s’esvaeix.

Avui estic sentat a casa, a la nostra casa, està neta, blanca, lluent, i penso en tots vosaltres en els que heu recorregut una part del meu temps, del camí, del ríu, de la merda, del que fos que llavors estiguèssim fent, o trepitjant, tan se val, a tots, en algún moment formeu part del meu pensament, rutinari, aquí tant lluny d’on som, físicament, perquè com fotografies formeu part del meu cervell, i tot, i que no escrigui o no em comuniqui, tant sovint com abans, sempre és el mateix, una pasa més haig de fer.

Hola amics!.

Us trobo a faltar, necessito saber de vosaltres, i veure les fotografíes del nostre pasar pel temps.

Tuxtla 17/04/09


P.D. Avui es 20 d'abril del 2009.