Chichén Itzá

No sé si mai heu fet un viatge trasatlàntic, si heu canviat d’horari repentinament, em refereixo a passar d’estar a les cinc de la tarda, viatjar i estar a la mateixa hora però caminant a l’altra banda del mon. Per mi és el primer cop que sento el conegut desordre horari, o jet lag. La segona nit a Cancún va ser horrorosa, a part de passar del fred hivernal de Catalunya, set dies abans havia estat als Pirineus celebrant el Cap d’Any, i ara estava a més de trenta graus a l’ombra, doncs a més a més es sumava aquest desordre horari, que de nit no podia dormir, o quan dormia em llevava dos o tres hores desprès, amb un mal de cap impressionant, per tant no aconseguia descansar, o sigui que a les set i mitja ja vaig considerar que per aquell dia ja tenia suficient d’estar al llit donant voltes i esperant que la son arrivés. Vaig llevar-me amb la intenció de no tornar a la platja de Cancún o almenys a les platges que envolten la ciutat, i una bona opció era fer la primera visita turística a unes ruines mayes, Chichén Itzá era una bona excusa per marxar d’aquell paradís d’hotels i resorts.

En Julio em va preparar l’esmorzar, va baixar la Telsche acompanyada d’una noia anglesa, d’ella no recordo el nom, però baja tampoc importa gaire. Jo continuava intentant poder conectar-me a Internet amb aquest trasto, i no hi havia manera, ho va provar el noi mexicà que era el xicot de la noia madrilenya, tampoc no recordo els seus noms, de fet soc molt dolent pels noms, ho va intentar l’irlandès, i el fill d’en Julio, un noi alt i sec com un Sant Pau, i res no hi havia manera, desprès de dues hores, gairebé eren les deu, vaig desistir, llavors vaig preguntar a la Telsche quin plan tenia per aquell dia, Chichén Itzà van ser les paraules màgiques. I així va ser com vam agafar un bus amb la Telsche i la noia anglesa que després de cuatre hores ens va deixar a les primeres ruines mayes que he vist.

El viatge cap Chichén Itzá es llarg si agafes un bus de segona, para a tots els poblets del recorregut, però també és més interessant si vols veure la realitat dels pobles que envolten el gran complexe cancunià. La principal parada abans d’arribar a les ruines es Valladolid, està clar qui va conquerir a qui, no?. Aquest estat es diu Quinta Roo, i la capital diria que és Mérida, no només saben qui va conquerir a qui, sinó que també sabem d’on exactament eren. El paissatge és de bosc sec, verd però sec, pla, i amb unes formacions calcaries que es diuen Cenotes, els cenotes son petits llacs en mig d’aquesta selva. Els poblets em recordaven molt els d’Àfrica on la vida es deserrotlla al voltant de la carretera principal, allà hi han tots els negocis, bars, restaurants i sobretot els tallers mecànics. Tots tenen la seva petita església, algunes de nova construcció i als pobles més antics d’un estil amb regust a colonització.

Les runes de Chichén Itzá estan a l’inerior de la Península del Yucatán, zona eminenment maya, a una hora més o menys de Valladolid. De la carretera principal hi ha una desviació que et porta directament a un parking, ple a gom a gom de cotxes i autobusos, aquí se’ls anomena “colectivos”, un bonic nom em sembla per un transport . Sortiem del paradís del turista per arrivar al paradís del turista dos, on les excurssions organitzades son el plat fort, això si sense hotels, sense platja, i amb un dels recintes arqueològics mayes més ben conservats, conegut com una de les set maravelles del Nou Mon. De fet ho és, a Chichén Itzà el primer que et sorpren es la seva majestuosa pirámide, i com anavem sense guía, tot i que se’ns van oferir una dotzena, ens vam acostar a un grup on el guia explicava quina era la funció d’aquella sorprenent construcció i com els mayes havien dissenyat el recinte per acostar-se als deus. El que més em va sorpendre es que al picar de mans just davant de la muralla el retorn de l’eco era idèntic al cantar del quetzal, un ocell que viu a la selva i que actualment està en greu perill d’extinció, això ja em va fer començar a entendre quina era la dimensió, el poder, i els coneixaments d’aquells i a qui els conqueridors consideraven ignorants salvatges.

Actualment a les ruines encara hi ha mayes, que parlen el seu dialecte, però no hi dormen, ni fan rituals, només mercadegen, viuen dels turístes, planten les seves paradetes amb artesenies, i com sempre en aquests puestos totes son iguals, fetes per amb le mateix patrò, amb el mateix gust, per la mateixa màquina humana, màscares de jaguars fetes de fusta, serps, collarets, samarretes, pedra tallada, etcétera, etcétera, etcétera. El poble a perdut la seva originalitat i l’ha venuda a l’extranger, o l’extranger li ha comprat la originalitat per vendre-la a Europa o als Estats Units, o Japò…Tot i així el recinte de Chichén Itzá és preciòs i ple d’encants, inmens, cobert de selva i d’edicis mig en runes, mig d’empeus, ple de columnes on hi havia hagut fastuosos palaus, on encara es veu l’ombra del deu Kukulcán esculpit en molts racons. Us aconsello visitar aquest espai quan comença a fosquejar, a mitja tarda, llavors és quan s’omple de màgia i esplendor, el centenar de vendors mayes comencen a recollir, i els turistes que venen amb l’excurssió organitzada ja han marxat i es respira un ambient pur, com si per qualsevol de les cantonades d’alguna de les petites pirámides encara puguessis veure els antics mayes sortir desprès d’haver fet les seves rutines cuotidianes i recuperar el seu lloc. Jo, ja feia com una hora que m’havia perdut, que a la Telsche i a la noia anglesa no les veia, però això en comptes de ennerviosir-me em va donar molta tranquilitat, estava sol, i solament jo estava contemplant aquella meravella dins la meva fantasia, però havia vingut amb elles i amb elles havia de marxar, així que vaig anar sortint amb calma, després d’haver fotografiat tot el que vaig poder i més, em sembla que tot i estar gairebé quatre hores, em vaig deixar de veure molts espais, entre ells el Cenote Gran i el reciente on jugaven a pilota. Un cop a fora allà estaven esperant-me. Vaig veure la Telsche i llavors ja vaig pensar que era magnifica aquella noia, s’havia preocupat per mí, i de fet jo per ella, però no va haver cap mala paraula, ni mal entes, tan sols um, on erets?, a dins, i tu?, jo també, unes riallades i a esperar el bus de tornada.

Quatre hores més i ja estavem a Cancún altre cop. Durant el viatge vaig pensar amb lo bonic que seria compartir, quelcom més que paraules amb ella.

Vam arrivar a Cancún, una dutxa, una cervessa i una volta pel centre, al super a comprar alguna cosa de menjar. La Telsche no hi era, així que vaig sortir altre cop de l’hostal a una plaça que hi havia allá al costat on un grup de nois estaven tocant les percussions, vaig encendre una cigarreta i als cinc minuts la Telsche creuava per allà, tots dos ens vam sorpendre de trobar-nos, vam anar cap a l’hostal, unes cervesses a la terrassa i escoltar la música jazz que ens arrivava d’un local. Vam xerrar com unes dues hores, ens vam confessar, vam parlar dels perquès del nostre viatge, grans frustracions les nostres que ens empenyien a fugir durant un curt temps d’allà on erem.

Serien com les dotze, quan li vaig dir si volia baixar a pendre alguna cosa, al local on tocaven jazz, sí com no, va ser la seva resposta. Ens vam acostar al local ja tancaven, però al del costat hi havia uns nois cantant Silvio Rodríguez, i bevent vi, així que no vam dubtar i vam seure a escoltar música de cantaautor. Penso que aquella va ser una de les nits més meravelloses que recordo, vam estar bebent vi fins les dues de la nit, van tocar Serrat, Silvio, cançons propies d’ells i Sabina, ni a casa he sentit tant a gust aquesta música, i mai amb tan bona companyia, estavem callats tots dos, divagant sobre el que ens havia portat a Cancún, de fet a Mèxic, com haviem anat a parar a aquell moment, no ho sé, ara sí que les paraules sobraven i els pensaments volaven.

La broma del vi va ser cara, en comparació amb altres locals o begudes, però pagaría amb la meva ànima el poder a tornar a repetir allò, aquell ambient, la seva companyia…

Vaig anar a dormir amb la tranquilitat , d’haver compartit uns moments màgics, d’estar sol però alhora acopanyat.