27

El compte enrere diu, avui 27.
Estic content desprès d'un dia com el d'ahir, encara son més les ganes de marxar, de perdre de vista per un temps tot aquest merder d'any. No em possarè a divagar sobre els meus problemes personals, però si que m'agradaria fer reflexionar sobre els familiars que tenen al seu càrrec persones amb problemes mentals, pendre distancia es difícil en aquests casos i la majoria de gent que conec que treballa amb ells, treballen un dia vint-i-quatre hores i cap a casa, els que convivim amb ells ens es dur per moments. Els metges, almenys els que jo conec, també funcionen de la mateixa manera, prenguis aquesta pastilla, però és que aquesta té aquest síntoma, doncs desprès prenguis aquesta, però...doncs la vermella, ja, sí, però, la groga...la blava, taronja...al final de comptes vas al metge i sembla que t'estigui cantant aquella cançò de'n Ximo Bayo, "verdes, rojas y amarillas, a mi me gustan las pastillas, cuatro ruedas tiene mi coche, cuatro pastillas me meto esta noche"...Segurament no tots els metges son iguals, però n'hi ha molt pocs que recomanin terapies alternatives, i segons en quins casos poder es pitjor el remei que l'enfermetat, com diu un dels malats mentals que surten al documental Mones com la Becky, un film que hauria de ser obligat veure, per entendre la situació d'aquests malalts, que en molts casos ja no saben ni quina enfermetat tenen.
Bé, queden 27 dies, ja tinc data per vacunar-me, i cita amb els del Col·lectiu Zapatista de BCN.
Apa nois, que vagi bé, i noies.
Paco, Pilona, Malgrat